L’espai que té per ballar

és diminut.

La música,

repetitiva, insistent. 

Ella,

elegant i presumida,

impecablement vestida.

El tutú vaporós.

sempre el pas a punt. 

El cos,

atrapat en una pista molt petita.

No pot lluir-se massa.

El públic no és nombrós. 

Però la ment...

se l’endú a grans escenaris,

que al finalitzar l’actuació,

rep la més gran ovació.

Sent que és la ballarina més important.

La nena,

que li han regalat la caixeta de música,

s’ha cansat de veure com gira,

d’escoltar la música estrident,

no dona més corda.

Mica en mica i en silenci,

va perdent el moviment.

Espera amb desesper

tornar a restar tancada

dins la solitud de la capsa. 

dolors

8 de juny 2026

Anem recuperant la rutina

Les festes s’han acabat

queda tot molt enrere ja.

Toca guardar-ho tot

per l’any vinent. 

Coses que aniran a la brossa,

no sabem que fer-ne,

no ens hi caben enlloc.

Ja no les volem. 

Un cop més,

als carrers hi ha llocs de recollida d’arbres.

Els posa l’Ajuntament

per passar-los a buscar.

En fan adob. 

Algun d’ells

encara hi du el guarniment

dels dies de festa

on tot semblava màgic. 

A un carrer,

aturat,

un camió molt gros,

també de l’Ajuntament,

els va carregant.

Tots posats en ordre,

ben col·locats.

Algun d’ells,

ferits de mort.

A uns altres,

encara els deu quedar

un poc de vida.

Un flash, de cop

em fa recordar

camions carregats de bestiar

camí de l’escorxador. 

dolors

15 gener 2026

Just en aquell moment

en que va baixar la barrera

d’aquell aparcament

i quedà el cotxe fora

a punt d’enfilar el carrer. 

Va ser

en aquell precís moment,

el punt final.

Ja no hi haurien

més viatges de tornada. 

El The End

com en les pel·lícules.

Aquella claqueta/barrera

va ser la darrera presa,

en la que feia un dels personatges principals. 

No es va escoltar cap “corten”.

Tan sols

el soroll del tub d’escapament,

amb més volum que de costum,

per sortir ràpid de l’escena. 

La resta

amb el pas del temps,

com si fossin els figurants

van anar passant.

La pel·lícula,

havia acabat.

dolors

14 desembre 2025

Va anar quedant

en un racó de l’armari.

Aquella peça de roba,

va ser la que més va dur,

fins que

va anar quedant arraconada

darrera d’altres

que eren més actuals. 

Si no fa nosa,

i sabem que son allà.

Es van endarrerint posicions

fins que queda quasi en l’oblit. 

Molt de tant en tant,

a veu,

i es recorda amb aquella peça,

del lloc, i amb qui la duia.

Forma part del record.

Arriba el moment de desprendre’s

cal fer-ho,

cal anar buidant.

Va a parar a la deixalleria,

a un punt verd. 

Un estiu,

tot passejant per un carrer molt cèntric,

una nova botiga de roba de segona mà

és a punt d’obrir. 

És allà,

en un lloc destacat,

la “seva” peça de roba.

Es allà,

perquè algú,

entri, la compri

i la torni a col·locar en un lloc preferent

del seu armari. 

dolors

29.09.2025

Esperant que arribi el bus

un rètol em crida l’atenció.

De cop,

s’activa la curiositat,

traspua un cert misteri. 

És una llibreria,

el nom comercial

Pàgina 338.

Començo a imaginar. 

De quin llibre parla?

Què pasa en aquella pàgina?

M’encanta la idea,

son misteris quotidians. 

Penso que,

potser,

en alguna pàgina,

d’un llibre en concret.

S’hi amaga una gran història. 

Alguna cosa,

amb algún significat

que va marcar

per sempre,

el destí d’algú. 

Fins al punt,

de que

el rètol

ho fes permanent. 

dolors

20.02.2025

Empatx

l’hem d’anar deixant enrere,

de mica en mica.

Tenim tot l’any per endavant. 

Empatx,

de menjar, de beure,

de bons desitjos i propòsits

que any a any anem arrossegant,

sense complir. 

Empatx

de regals, d’emocions.

De grans de raïm;

de més bons desitjos,

d’ensucrament. 

Queda la traca final,

el dia de reis

regals a munt i avall;

a fer,

a rebre. 

Com fer una carta al reis

si creus tenir tot el que et cal.

Sense por que el dia després

s’enduguin un dels regals. 

Empatx

d’una màgia,

sovint,

inexistent. 

Tot i així,

seguir creient en aquesta màgia.

Tot i així,

ens seguim empatxant.

 

En son quatre

una al costat de l’altra.

Quatre cases,

planta baixa i pis. 

Les van fer 40 anys enrere,

cases de poble dins la gran ciutat.

No destacava res especial,

però,

en una d’elles...

la figura d’un gos,

blanc amb taques negres.

Un gos no gaire gran,

treia el cap

pels barrots del balcó.

L’altre dia,

vaig veure que no hi era,

ja no hi es.

El trobo a faltar,

acostumada a veure’l,

on deu ser?

La curiositat

m’ha fet preguntar

a la del quiosc de la plaça.

També se’n va adonar.

No en sap res,

diu que,

a la casa hi viuen els mateixos.

Potser el tenen dins,

fora fa vent.

dolors

22 novembre 2024

Era just al davant

de la porta d’entrada d’un hotel.

A terra,

prop de la vorera,

ha quedat oberta

una llibreta. 

Un quadern de viatges,

de tapes negres

cal·ligrafia acurada.

Oberta a la primera pàgina,

en el primer dia. 

Haurà caigut

amb l’embolic de bosses, maletes;

amb les presses, el tràfec. 

Per la llibreta,

possiblement sigui la fi del seu viatge.

Pel viatger,

si no la recupera,

no sabrà mai

en quin lloc hi fa l’estada. 

Allà han quedat

coses viscudes,

anotacions perdudes,

detalls oblidats. 

dolors

13 d’agost 2024

Avui passarà definitivament a ser oblit

Amb prou feines

va arribar als 100 anys.

Més de 60,

van ser d’incertesa. 

El darrer any,

el que fa 101,

ha estat de (des)gràcia.

Les institucions no sabien que fer. 

Data prevista de l’enderroc, 15 juliol.

Dies abans,

uns operaris preparaven la zona,

ho deixaven tot a punt.

Una màquina, demolidora                                                                                                            

amb aspecte de cap de drac,

amb enormes dents,

es menja les parets,

amb una gana devoradora.

 

Qui ho va fer fer,

pare de tres filles,

va emmalaltir

dies abans d’un 15 de juliol,

de fa molt temps. 

Només son dates,

només son coincidències.

Potser tot sigui casualitat. 

La filla, no ho veu.

La neta no (ho) entén (res).

La besneta, tan sols  transmet,

algun document gràfic,

escriu algun text...

Per recordar-ho als seus.

I esperar que vagin ràpid. 

Demà,

ja no quedarà res. 

dolors

16 juliol 2024

Enfosquia

i al carrer

s’anaven amuntegant

tot els mobles, desmuntats

i moltes més coses. 

Avui, al matí

ja no queden senyals.

Tan sols,

restes de borrissols de pols,

alguna estella

algun que d’altre clau i arandela. 

Només,

a pocs metres;

una cosa,

petita, molt petita. 

Una foto, mida carnet.

de les que te’n fan quatre,

a tot color

i només en necessiten una. 

La que després

estampada en blanc i negre

acreditarà durant anys,

qui ets. 

Aquella foto,

petita, molt petita;

ha quedat quieta i cara amunt,

al pas de vianants. 

És,

on tants cops

va estar aturada,

esperant

el color verd

del semàfor del davant. 

dolors

12 juny 2024

Imagino

que deu ser la mateixa persona,

que no és casualitat.

Quasi a diari,

al damunt d’uns bancs

d’una rambla,

deixats

de manera metòdica.

Calculadament,

endreçats,

diferents exemplars. 

Potser vol renovar

o potser vol buidar

la seva biblioteca. 

Fa pensar una mica,

com les entregues,

per capítols,

en fascicles. 

Hi ha varietat.

Títols diversos.

Temàtiques diverses. 

Tot guarda un cert misteri.

No ho veig cada dia,

ja que no passo per allà.

Però quasi cada cop que hi passejo,

no puc evitar

mirar quins son

els hi faig una foto

i, imagino. 

dolors

4 juny 2024

Una furgoneta de color blanc

aturada

davant l’edifici.

No era de repartiment

era dels serveis funeraris. 

Algun dels veïns

acabaria de morir.

Ara, poc habitual,

a casa seva. 

Una setmana més tard,

davant el mateix edifici.

Una altra furgoneta,

era d’igual color. 

El logo era diferent

“compra-venda d’antiguitats”.

Retiren, alguna de les coses

que va deixar en aquesta terra. 

Aniran a parar,

mal apilades, als encants.

D’altres, en millor estat,

acabaran en un aparador

d’una botiga d’articles de vell. 

El que no tingui profit,

omplirà la vorera

un dijous qualsevol,

en espera de ser retirat

pels serveis de neteja.

Poc després,

a la mateixa façana,

del mateix edifici,

un cartell de pis en venda,

esperarà un nou comprador.

Uns pensaran

que això es la vida.

D’altres,

no s’hauran adonat de res.

I, jo

mai sabré quin era el veí

ni qui és el que ve de nou.

dolors

31 maig 2024

Les parets, blanques

son plenes de fotografies,

de les antigues.

Blanc i negre,

colors grisosos, marrons. 

A banda del títol,

les indicacions de la tècnica:

“còpia a les sals de plata en gelatina”

“platinotip, segellat al dors”

“pal·ladiotip”,

fan pensar en la carta d’un restaurant. 

En algunes

s’hi veuen nens.

Nens de curta edat.

Poc podien imaginar,

quasi 100 anys després,

que estarien exposats,

dins un marc,

darrera un vidre,

amb els detalls impresos al costat.

Què se n’haurà fet d’ells? 

En quantes fotos o pel·lícules,

sortim,

sense saber-ho.

L’atzar ha fet

que hi apareguem.

Potser de lluny,

descentrats,

borrosos.

Imatges

que han anat a parar

dins d’un calaix

o a la carpeta d’un ordinador.

Quants de nosaltres,

som “extres” casuals.

Figurants a la vida dels altres,

senzillament,

perquè passàvem per allà.

dolors

25 juliol 2023

Moltes són les coses

que es van anar quedant aturades,

en un temps ja llunyà.

Intactes, envellides, oblidades. 

Finalment,

l’excavadora, ha anat desmuntant,

amb precisió quirúrgica,

totes les parts i textures.

Pedra, maons, fusta, ferro.

Ha quedat en un no re.

Una pila de runa,

que van triant,

desgranant, esmicolant. 

Un exèrcit de camions,

de gran tonatge,

fan cua.

Venen a recollir les restes. 

Cada un,

ple a vessar d’un tipus de material

anirà a buidar-se a algun abocador oficial. 

La gent,

que passeja,

s’entreté.

Miren encuriosits.

D’altres fan fotos. 

Quan l’excavadora ho permet,

queda a la vista un tros de paret.

Perfectament enquadrat,

un rellotge de busques,

de forma esfèrica,

aturat  des de ves a saber quan

a dos quarts de nou. 

dolors

8 juliol 2023

Tancat

quasi un palíndrom

el que en deien capicua. 

Ara sí,

ja per sempre.

Simbòlicament s’entreguen les claus. 

Salvant distàncies,

com en el quadre “la Rendición de Breda”.

També va ser

en un mes de juny.

No coincideix el dia,

és l’endemà,

per ser dilluns festiu. 

Queda

portes endins,

part de la nostra vida,

de la nostra història. 

Queda, també

un fanalet penjat a l’entrada.

Que valent

ha aguantat fins el darrer moment,

després d’anys

d’anar rebent algun cop,

que el feia oscil·lar

sense arribar a caure.

Sempre present. 

Darrerament

i bastant sovint,

parpellejava.

Potser

per fer-se notar.

Fins i tot ho va fer

el darrer cop

que va estar encès. 

Dubto,

en si he fet bé,

de deixar-lo penjat.

dolors

4 juny 2023

Un sol sac

d’aquells blancs amb lletres,

preparat,

perquè el vinguin a recollir.

Només un,

ha estat suficient.

quedant,

esmicolat,

un antic quiosc.

Els canvis de costums

els han anat deixant

ferits de mort.

Tancats,

deteriorats. 

Quasi tot, digital,

poc paper.

Només uns quants vells,

romàntics

i pocs més,

s’hi aferren.

El canvi,

de forma de caixa de sabates,

a tenir forma de dau.

Eventual.

Un cop retirat

amb la vorera,

refeta,

ningú el recordarà. 

dolors

11.04.2023

La tènue llum

parpellejant de les espelmes

omplia tot l’escenari,

creava un clima dolç, íntim. 

La veu,

tan especial d’ella.

La veu,

potent de baríton d’ell,

es barrejaven amb el so del piano. 

El pianista, curós

acompanyava la delicada veu d’ella.

Més impetuós,

interpretava les cançons d’ell.

Tria de poesies

poetes de diferents estils,

Generació del 98, del 27.

Perseguits, assassinats, exiliats. 

D’altres,

simplement compromesos

expressant per escrit

el que costa de dir en paraules. 

El baríton

amb igual apassionament

cantava un bolero, un tango, un vals.

Com una peça clàssica,

una zamba molt trista

i alguna d’estil pop. 

En aquell còctel,

de nostàlgica tendresa.

En aquell moment

que les llàgrimes relliscaven.

En aquell moment,

t’hagués donat la mà. 

dolors

22.02.2023

Diumenge matí

carrers silenciosos,

tallats.

Hi ha un gran desplegament de mitjans

per tota la ciutat,

encara adormida.

S’escolten les sirenes

la motoritzada de la Guàrdia Urbana,

sonen diferent. 

Obren pas.

Darrera seu,

el primer maratonià. 

Diferent també.

No corre com tots.

Va en cadira de rodes,

adaptada.

Els pocs que s’ho miren

l’animen a cop d’aplaudiment

quin mèrit.

Triga una estona,

en tornar a sonar les sirenes.

Al poc,

la capçalera de corredors.

Pocs.

Son els que faran la millor marca,

l’elit.

Més estona

i la riuada de corredors

no es fa esperar.

Un riu de colors,

de dorsals,

del soroll de les gambades,

d’aclamació,

de crits d’ànim. 

El carrer és ample

i pel lateral,

algú saluda a algú

algú corre també,

uns metres en paral·lel.

Algú amb cara de sorpresa

vol creuar el carrer.

Algun corredor de diumenge

corre en sentit contrari.

Pels carrers

que no es veuen,

un munt de cotxes,

voltant i voltant

per sortir de la teranyina de carrers tallats. 

De lluny

la sirena d’una ambulància

vol obrir-se pas

per no arribar (massa) tard. 

dolors

19.03.2023 

Una carta

un full escrit a mà. 

Escrit a la matinada.

En una hora,

en que el silenci i la foscor,

omplen la nit. 

La necessitat d’aixecar-se

i començar a escriure.

Una necessitat improrrogable. 

La memòria es fonedissa,

els pensaments

no poden esperar,

ni poden perdre’s. 

Una carta extensa,

que no sortirà d’aquella estança.

Una carta efímera,

un munt de paraules

i el temps comptat. 

Podria ser inacabable,

però ha de tenir final.

Una carta

que ningú llegirà. 

dolors

15 febrer 2023

Tres són les barques

que han quedat

a la sorra de la platja.

Recorda

el passat pesquer

d’una vila marinera. 

Tres són les barques,

que no tornaran a mar.

Tres són les barques,

que no feinejaran

mai més. 

Allà han quedat

amb els seus noms gravats:

Núria,

José Antonio,

Dos cuñados. 

Varades a la sorra,

acabades de pintar,

reposen,

d’esquena al mar. 

Sense rems,

quedaran per sempre

estàtiques. 

La borda,

precintada

no deixa seure a la bancada.

Però, els nens

que no tenen vergonya,

s’enfilen  damunt

jugant amb elles. 

I jo,

mentre m’ho miro,

m’adono que em balancejo

al ritme d’una havanera. 

dolors

5 desembre 2022