31 de maig, 2024

Una furgoneta de color blanc

aturada
davant l’edifici.
No era de repartiment
era dels serveis funeraris. 

Algun dels veïns
acabaria de morir.
Ara, poc habitual,
a casa seva. 

Una setmana més tard,
davant el mateix edifici.
Una altra furgoneta,
era d’igual color. 

El logo era diferent
“compra-venda d’antiguitats”.
Retiren, alguna de les coses
que va deixar en aquesta terra. 

Aniran a parar,
mal apilades, als encants.
D’altres, en millor estat,
acabaran en un aparador
d’una botiga d’articles de vell. 

El que no tingui profit,
omplirà la vorera
un dijous qualsevol,
en espera de ser retirat
pels serveis de neteja.

Poc després,
a la mateixa façana,
del mateix edifici,
un cartell de pis en venda,
esperarà un nou comprador.

Uns pensaran
que això es la vida.
D’altres,
no s’hauran adonat de res.
I, jo
mai sabré quin era el veí
ni qui és el que ve de nou.

dolors
31 maig 2024

2 comentaris:

qui sap si... ha dit...

Roda la mirada
veient la vida passar,
i la mort.
El silenci i el que deixem.
Venen formiguetes
a esborrar el nostre món
i desfan els records
que s’han quedat enrere.
Despullen el cadàver
del que vam ser
i se’l reparteixen
com en un nou calvari.
Quedaran al menys els ossos
del que algun dia fórem?
Qui se’n recordarà?
Potser importa,
un cop haguem marxat,
extret qualsevol comentari
per la curiositat d’uns
o la tafaneria d’altres
que moriran tant ràpid
com les mosques
que vetllaren el cadàver.
M’inventaré en el meu silenci
una vida i uns fets,
unes mirades i uns acudits.
Mots a la fi
que ningú em podrà negar
haver existit.
Potser també, compartirem un cafè
en taules veïnes
del cafè carrer avall.
Tenim com no una historia compartida
que ara no recordem.
Quan de nou ens troben
pels passadissos
de la ciutat de les ànimes,
ell/ella, m’estarà esperant per dir-me
l’encertat o no que vaig estar.
Però mentrestant jo el recordaré
a la meva manera.
I potser fins i tot sense saber-ho
algun jorn passat llegí un seu poema.

horabaixa ha dit...

Uffff

Sense paraules