03 d’agost, 2011

n'he fet 100

lletra a lletra.
Enllaçant-les
moldejant-les
fent que agafin so.

Cosir-les
de manera que
prenguin vida per si mateixes.
Que al llegir-les
imaginis i dedueixis.

Significats
uns cops ocults
d'altres,
obertament vetllats.

Signes ortogràfics
traductors de sentiments,
encadenat de mots
que expliquen històries.

Mostrari d'imatges,
catàleg i repertori.
Crònica ambigua que,
si no fos llegida
no existiria.

Necessitat d'expressar
sense dominar,
ni literatura
ni arts escèniques
en format d'arial 10.

Des de l'inici d'aquest bloc
n'he penjat 100.
en segueixo tinguen
repartits per tot arreu.

Uns començats,
d'altres aparcats
i molts d'oblidats
que no tindran cap final.

Aquest mes, d'estiu
quan s'aturen els ritmes
i s'escolten menys sorolls.
En lloc de posar un cartell de tancat per vacances
poso l'escrit número 100.

dolors
3 d'agost 2011

he hecho 100, letra a letra, enlazandolas, moldeandolas, haciendo que cojan sonido. Coserlas de manera que cobren vida por si mismas, que al leerlas, imagines i deduzcas. Significados, a veces ocultos, a veces, abiertamente desvelados. Signos ortograficos, traductores de sentimientos, encadenado de palabras que explican historias. Muestrario de imagenes, catalogo y repertorio. Cronica ambigua que si no es leida, no existiria. Necesidad de expresar, sin dominar ni literatura ni artes escenicas en formato de arial 10. Desde el inicio de éste blog, he colgado 100, y sigo teniendo escritos repartidos por todas partes. Unos, empezados, otros, aparcados y muchos olvidados que no tendran ningún final. Este mes de verano, quando van parando los ritmos y se escucha menos ruido. En lugar de poner un cartel de cerrado por vacaciones, pongo el escrito número 100.

16 de juny, 2011

ha estat la nit de l'eclipsi

la Lluna,
vergonyosa
s'ha cobert d'un tel
i no s'ha deixat observar.

Fenòmens
poc habituals,
que fa que uns pocs
parem atenció.

De matinada
qui sap si per el soroll,
com per impuls,
he anat a mirar.

I, si
mentre la ciutat dorm
allà,
esplèndida
i amb un color daurat,
mostra la seva cara
obertament, radiant.
Temps just de fotografiar-la.

Al moment
amb prismàtics a la mà.
Sense fer soroll,
sense deixar rastre,
sense cap comiat...
ha marxat.

I, jo
desvetllada
una mica desconcertada
penso que res ha estat casual.

I, ara
escric aquestes ratlles
que no sé ni com acabar.

dolors
16 juny 2011

ha sido la noche del eclipse, la luna, vergonzosa se ha cubierto con un velo y no se ha dejado observar. Fenomenos, poco habituales, que hace que unos pocos, paremos atención. De madrugada, quién sabe si por el ruido, como por impulso, he ido a mirar. Mientras la ciudad duerme, allá esplendida y con un color dorado, muestra su cara, abiertament, radiante. Tiempo justo de fotografiarla. Al momento, con los prismaticos en la mano. Sin hacer ruido, sin dejar rastro, sin despedirse... se ha ido. Y, yo, desvelada, un poco desconcertada, pienso que nada ha sido casual. Y ahora, escribo éstas letras, que no se, como acabar.

07 de maig, 2011

sense llum

escric sense llegir-me,
amb la foscor.

Es fa de nit,
i en el full blanc
gargotejo lletres que no veig
però que les sento.

No puc deixar de fer-ho.
Totes em ballen pel cap,
sense descans.

Si no ho faig,
la memòria em trairà.

Recollida en mi mateixa,
vaig anotant.

dolors
7 maig 2011

sin luz, escribo sin leerme, con la oscuridad. Se hace de noche y en la hoja en blanco, garabateo letras que no veo pero que las siento. No puedo dejar de hacerlo. Todas me bailan por la cabeza, sin descanso. Si no lo hago, la memoria me traicionará. Recogida en mi misma, voy anotando.

01 d’abril, 2011

el meu relat és curt

tant com el viatge d'aquest bus.

Carrers en moviment
trajectes breus
que modifiquen l'escenari.
Vaig a un lloc diferent
m'esperen
i, mentre
imagino que faré.

La ciutat és llarga
parades
semàfors
pugen i baixen
destins distints
vides diferents
anades i tornades
itineraris circul.lars
origens i finals
igual que una roda.

El meu relat és breu
tant com el meu viatge.
M'esperen ?

dolors
1 d'abril 2011


mi relato es corto, tanto como el viaje de éste bus. Calles en movimiento, trayectos breves que modifican el escenario. Voy a un lugar distinto, me esperan, y mientras imagino lo que haré. La ciudad es larga, paradas, semaforos, suben y bajan destinos distintos, vidas diferentes, idas y vueltas, itinerarios circulares. Origenes y finales, igual que una rueda. Mi relato es breve, tanto como mi viaje. Me esperan?


09 de març, 2011

ara, en entrar a casa

ja no hi ets.
Però, l'olor que queda
fa pensar que no és així.

A la cuina
l'aroma a cafè.
Al bany,
la de sabor net.
I, a la cambra
impregnada,
amb llençols desfets,
queda el rastre
d'estimar-nos
entre quatre parets.

Una estranya quietud es respira,
signe inequívoc de l'absència
que és a l'ambient,
disfressant les esperes.

Dies que omplirem amb lletres
nits que esgarrapem amb veus
per fer més lleugera
l'espera.

dolors
9 de març 2011

Al entrar en casa, ya no estás. Pero el olor que queda hace pensar que no es así. En la cocina el aroma de café, en el baño la de jabón limpio y en la habitación, impregnada, con las sábanas desechas, queda el rastro de amarnos entre cuatro paredes. Se respira una extraña quietud, signo inequívoco de la ausencia que está en el ambiente, disfrazando las esperas. Días que llenaremos con letras, noches que arañaremos poniendo voz, para hacer más ligera la espera.


23 de gener, 2011

polsim de neu

enfarinat pel fred,
quan arriba l'horabaixa
el paissatge es mostra seré.

Impertérrit, imperturbable
veu els vehicles passar.
Lluny de preses,
aliè de problemes.

Té color de fred
que estoicament aguanta,
sense cap més possibilitat.
No es mou,
nomès ens pot veure passar.

Sempre allà,
fidel, canviant segons l'estació,
el color i la vegetació.
Arbres de branques despullades
despoblats de nius d'ocells.

Horitzó blanc
muntanyes nevades,
bullici de gent.

I jo, vaig cap el fred.
reconec el paissatge
canviant,
sofert
m'ofereix la calma anyorada.

És hivern
és la tarda
és l'ansia de l'encontre.

Davant meu
un cuc de llums vermells
en caravana.

dolors
23 gener 2011

polvillo de nieve, enharinado por el frío, cuando anochece el paisaje se muestra sereno. Impertérrito, imperturbable ve los vehículos pasar. Lejos de las prisas, ajeno a los problemas. Tiene color de frío que estoicamente aguanta, sin otra posibilidad, no se mueve, sólo puede vernos pasar. Siempre allá, fiel, cambiante según la estación, el color y la vegetación. Árboles de ramas desnudas despobladas de nidos de pájaros. Blanco horizonte, montañas nevadas, bullicio de gente., y yo, voy hacia el frío, reconozco el paisaje, cambiante, sufrido, me ofrece la calma añorada. Es invierno, por la tarde, es el ansia del encuentro. Ante mi, un gusano de luces rojas, en caravana.

11 de gener, 2011

despengem

tot el que fins ara
ens acostava al Nadal.

Retirem
boles i penjarolls de l'arbre
que, en el millor dels casos
serà abob.

Oblidem
amb la mateixa facilitat
els bons gestos i desitjos
que ens han embafat.

Acceptem
la fragilitat del nostre cor
en uns dies
que, sense agradar-nos
no ens són indiferents.

Reproduïm
una i mil vegades
les mateixes rutines.

Apaguem
els llums del carrer
que esperen, sense lluir
ser retirats.

Despullem
el cos de tota disfressa
i, a les fosques
amb una nuesa que ens orfeneja
ens fiquem al llit.

dolors
11 gener 2011

descolgamos, todo lo que hasta hoy nos acercaba a la Navidad. Retiramos bolas y colgantes del árbol, que en el mejor de los casos, será abono. Olvidamos con la misma facilidad los buenos gestos y deseos que nos han empachado. Aceptamos la fragilidad de nuestro corazón, en unos dias que, sin gustarnos, no nos son indiferentes. Reproducimos una y mil veces, las mismas rutinas. Apagamos las luces de la calle que esperan sin brillar, ser retiradas. Desnudamos el cuerpo de todo disfraz, y a oscuras, con una desnudez que nos deja desamparados, nos metemos en la cama.