08 d’octubre, 2018

Un diumenge qualsevol

en un carrer qualsevol,
aliè al brogit del matí,
i, sense que,
potser
ningú s'adonés.

Va sortir del semàfor, verd
un cotxe fúnebre.
El seguia
un altre cotxe,
era de la comitiva.

Un únic cotxe,
també fosc.
Un cotxe gran,
molt gran.

Dins,
confosa pels vidres tintats,
una dona gran.
Menuda,
molt menuda.

Al carrer,
la gent anava a la seva.
Solituds de les ciutats.

dolors
8 d'octubre 2018

10 de setembre, 2018

Són a tocar

l'un, sobri,
tal com era al segle XIX.
Ha quedat abandonat.
És tancat.

L'altre,
reformat, funcionant.

Ha estat sortir de l'ascensor,
que els anys
han tornat enrere.
Conviuen el present i el passat.
El que va ser
el que ara és.

S'afegeix, una capella petita
amb una campana, també petita.
Per què més ?

Voreja el riu,
que passa, com passa la vida
ràpid i fent soroll.

Penso en la casualitat,
l'error del número d'habitació.
El 3 que va ser un 15.
va repetir-se més cops.

L'oblid d'una brusa, blanca
confosa amb els llençols,
em va fer tornar.

Repeteixo el camí,
48 hores després.
M'hi hagués quedat.
Però tu, ja no hi érets.

dolors
10 setembre 2018

31 de maig, 2018

Ara ja,

adult
manté les mateixes aficions.

Ara ja,
adult
va tornar la motxilla,
amb uns pinyons
que hi havia al bosc.

Ara ja,
adult
si obrís alguns calaixos,
trobaria alguna pedra.
De totes mides i colors.

Que apareixien
en una butxaca,
de la bata, de l'abric...
a la cartera de l'escola
o a qualsevol racó.
Que, admirat
portava a casa,
com si fos un tresor.
El seu tresor.

El que no sap,
ara, que és adult.
Que la casa
n'està plena.

Que, encara, ara
de tant en tant.
Al obrir un calaix qualsevol
en surt una d'aquelles.

dolors
31 maig 2018

29 d’abril, 2018

No ho han permés,

poder-nos punxar
amb l'espina d'una rosa.
No les hem vist,
però, a la tanca de l'entrada
n'han possat unes 200.

A la cel·la, falta l'aire.
Massa petita per a dues dones.
Sensació d'ofec constant,
poc espai per a tantes hores.

No sabem quan de temps hi serem.
Apartades de tot,
lluny dels que estimem.

És un malson.
Som a una presó d'alta seguretat.
S'ha fet tristement famosa,
entre d'altres motius
per ser-hi nosaltres.

És tot tan surrealista.

No arriba
fins aquí l'olor.
Però segueixen allà
a la tanca
les 200 roses roges.

dolors
29 d'abril 2018

07 de febrer, 2018

Va arribar a l'illa de Mana

prop de Nova Zelanda,
atret per uns càntics d'alcatraz
(mascarell en català).

Espècie
que només s'acosta a terra
per niar i cuidar les cries.

El so,
venia d'uns altaveus escampats,
juntament amb tot d'ocells de formigó.
Estratègicament col·locats
Eren quasi, com de debó.

Es un pla de repoblació
d'aquestes aus.

En Nigel, l'ocell,
va arribar a l'illa cinc anys enrere,
i se'l veia, sovint,
rondant la mateixa figura.

Van arribar-ne més d'ocells,
dels de veritat.
Però ell,
seguia,
entestat amb la seva enamorada.

Recentment,
ha estat notícia,
Els responsables del projecte
van trobar-lo mort, dins del niu,
que va fer per la seva estimada.

Nigel, l'ocell,
un alcatraz (mascarell, en català)
una illa.
Va triar quedar-se.

A la memòria,
Alcatraz, una illa
famosa per la seva presó.
Es vantaven de la impossibilitat de marxar d'allà.

dolors
7 febrer 2018