04 de maig, 2023

Un sol sac

d’aquells blancs amb lletres,
preparat,
perquè el vinguin a recollir.
Només un,
ha estat suficient.
quedant,
esmicolat,
un antic quiosc.

Els canvis de costums
els han anat deixant
ferits de mort.
Tancats,
deteriorats. 

Quasi tot, digital,
poc paper.
Només uns quants vells,
romàntics
i pocs més,
s’hi aferren.

El canvi,
de forma de caixa de sabates,
a tenir forma de dau.
Eventual.

Un cop retirat
amb la vorera,
refeta,
ningú el recordarà. 

dolors
11.04.2023

12 d’abril, 2023

La tènue llum

parpellejant de les espelmes
omplia tot l’escenari,
creava un clima dolç, íntim. 

La veu,
tan especial d’ella.
La veu,
potent de baríton d’ell,
es barrejaven amb el so del piano. 

El pianista, curós
acompanyava la delicada veu d’ella.
Més impetuós,
interpretava les cançons d’ell.

Tria de poesies
poetes de diferents estils,
Generació del 98, del 27.
Perseguits, assassinats, exiliats. 

D’altres,
simplement compromesos
expressant per escrit
el que costa de dir en paraules. 

El baríton
amb igual apassionament
cantava un bolero, un tango, un vals.
Com una peça clàssica,
una zamba molt trista
i alguna d’estil pop. 

En aquell còctel,
de nostàlgica tendresa.
En aquell moment
que les llàgrimes relliscaven.
En aquell moment,
t’hagués donat la mà. 

dolors
22.02.2023

28 de març, 2023

Diumenge matí

carrers silenciosos,
tallats.
Hi ha un gran desplegament de mitjans
per tota la ciutat,
encara adormida.

S’escolten les sirenes
la motoritzada de la Guàrdia Urbana,
sonen diferent. 

Obren pas.
Darrera seu,
el primer maratonià. 

Diferent també.
No corre com tots.
Va en cadira de rodes,
adaptada.

Els pocs que s’ho miren
l’animen a cop d’aplaudiment
quin mèrit.

Triga una estona,
en tornar a sonar les sirenes.

Al poc,
la capçalera de corredors.
Pocs.
Son els que faran la millor marca,
l’elit.

Més estona
i la riuada de corredors
no es fa esperar.

Un riu de colors,
de dorsals,
del soroll de les gambades,
d’aclamació,
de crits d’ànim. 

El carrer és ample
i pel lateral,
algú saluda a algú
algú corre també,
uns metres en paral·lel.

Algú amb cara de sorpresa
vol creuar el carrer.
Algun corredor de diumenge
corre en sentit contrari.

Pels carrers
que no es veuen,
un munt de cotxes,
voltant i voltant
per sortir de la teranyina de carrers tallats. 

De lluny
la sirena d’una ambulància
vol obrir-se pas
per no arribar (massa) tard. 

dolors
19.03.2023 

14 de març, 2023

Una carta

un full escrit a mà. 

Escrit a la matinada.
En una hora,
en que el silenci i la foscor,
omplen la nit. 

La necessitat d’aixecar-se
i començar a escriure.
Una necessitat improrrogable. 

La memòria es fonedissa,
els pensaments
no poden esperar,
ni poden perdre’s. 

Una carta extensa,
que no sortirà d’aquella estança.
Una carta efímera,
un munt de paraules
i el temps comptat. 

Podria ser inacabable,
però ha de tenir final.
Una carta
que ningú llegirà. 

dolors
15 febrer 2023

15 de febrer, 2023

Tres són les barques

que han quedat
a la sorra de la platja.
Recorda
el passat pesquer
d’una vila marinera. 

Tres són les barques,
que no tornaran a mar.
Tres són les barques,
que no feinejaran
mai més. 

Allà han quedat
amb els seus noms gravats:
Núria,
José Antonio,
Dos cuñados. 

Varades a la sorra,
acabades de pintar,
reposen,
d’esquena al mar. 

Sense rems,
quedaran per sempre
estàtiques. 

La borda,
precintada
no deixa seure a la bancada.

Però, els nens
que no tenen vergonya,
s’enfilen  damunt
jugant amb elles. 

I jo,
mentre m’ho miro,
m’adono que em balancejo
al ritme d’una havanera. 

dolors
5 desembre 2022

04 de gener, 2023

Sembla que segueixi habitada

els porticons
queden
oberts o tancats
a voluntat del vent. 

Van variant la posició,
obert del tot,
mig tancat i
tancat del tot.

Fa respecte veure-ho.
Mentre hi vivien,
eren sempre
tancat i barrats. 

Ara,
han agafat vida pròpia.
Com si fos un llenguatge,
cada finestró
es mou al seu ritme. 

Entornat,
entreobert,
obert de bat a bat o
tancat del tot. 

La sentència
fa anys que la té dictada.
Només queda
executar-la. 

dolors
7 desembre 2022

08 de desembre, 2022

Era més aviat de l'hora

l’espai, obert,
és molt gran. 

Un edifici recuperat
amb un nom molt potent.
Diverses entitats
hi fan activitats.
Moltes coses i variades. 

Algun que altre so,

sobtat,
trencava el silenci.
Una música, sonava fluixa.
Era una cançó coneguda,
darrera d’una porta
quasi tancada.

A l’hora prevista
va començar el tast d’art.
Potser n’érem vint
els espectadors, expectants. 

Sis eren els tasts.
Ens conduïen
per diferents espais,
veient com,
per amor a l’art,
els actors
ens transportaven a mons diferents.

Vam viure
l’absurditat de la vida d’uns clowns.
Ens vam veure reflexats,
descobrint i patint la tecnologia. 

Vam poder veure
els ulls clars de la Poncia.
Vam escoltar
la seva veu calmada,
intentant que la Casa Alba
no acabés en desgràcia. 

Ens va abraçar la música,
la mateixa,
que estones abans
trencava el silenci.
La mateixa música,
acompanyava a dues dones dansant,
omplint de sentiment,
la petita sala. 

Vam escoltar
la trama que capgira la història,
repetidament diferent,
explicada per uns presoners
que no semblaven males persones. 

Vam repassar
les llistes
que, en aparença,
eren sense importància.
Amb un gir inesperat,
que ens dugué
al terror d’una època fosca. 

Vaig sortir agraïda
a aquelles persones,
que amb el seu ART
van aconseguir
el que només l’art pot fer.
Emocionar, qüestionar, gaudir,
descobrir... 

Després
cada actor
va tornar, de nou
a la seva vida.
cadascú,
va anar cap a casa seva
per camins diferents. 

dolors
27 novembre 2022