27 de novembre, 2022

Soc al metro

He de creuar la ciutat,
vaig lluny
a un barri desconegut. 

No hi ha vagons.
És un comboi molt llarg,
de principi a fi.
Son així,
Per evitar situacions incomodes. 

La mascareta, obligatòria.
Des de megafonia,
ho van recordant.
La meitat del passatge
no la du,
d’altres,
si, però mal posada. 

Els viatgers,
cap cot,
quasi sense excepció
mirant el mòbil.
Absents a l’entorn. 

Un so llunyà
de música llatina,
acompanya el soroll del motor.
omple el vagó llarg llarg.

Per sort,
no és hora punta. 

dolors
14 d’octubre 2022


04 de novembre, 2022

Toca recollir

anar desmuntant.
Deixar-ho tot,
tal com estava
abans del rodatge. 

Retiren,

qualsevol element
que feia de Barcelona,
uns carrers de Paris. 

Durant tot un dia,
matí i tarda,
l’expectació era màxima. 

Gent encuriosida,
esperant
veure seqüències,
personatges del paper couché
actuant.

Tot tan ràpid,
que veient el capítol
no es reconeixerà
les tomes que s’han pres.

Ara,
sols,
uns quants operaris,
sense públic
que aplaudeixi
la seva feina,
de tornar el carrer
a la seva normalitat. 

Potser,
no hi ha ningú mirant
perquè,
els estan
desfent la il·lusió. 

dolors
23 d’octubre 2022

16 d’octubre, 2022

Com un enterrament

a l’inrevés.
La retirada d’un símbol,
més de cent anys
encapçalant la porta d’entrada. 

No semblava despertar gaire interès,

com quasi tot,
que sempre és al mateix lloc. 

L’avís d’un proper enderroc,
la seva retirada
com a “peça de museu”
ha creat expectació. 

Els hi ha costat.
Més de tres ocasions,
han estat els operaris provant l’operació.
I com tots els símbols,
S’ha resistit a ser tret d’allà. 

El carrer, acordonat,
Guardia Urbana, operaris,
bastida, elevador mecànic,
fins i tot,
Una serra amb fil de diamant.
Tot acompanyat d’un tendal protector. 

Jo era allà també
únic membre de la família.
De casualitat,
M’hi trobava cada cop. 

Al final,
després de molt furgar,
l’han arrancat d’allà.
Resistència poètica. 

Una estranya sensació,
veient a la paret,
un gran forat.
A terra, mig embalat,
el símbol.
Encastat amb part de l’estructura.
Pedra, maons i ànima metàl·lica. 

Un cop a terra,
M’hi he apropat.
He acariciat aquella peça.
Un símbol.
Només hi era jo,
de tota la saga familiar.
Abans de marxar,
li he donat
el darrer comiat. 

dolors
6 d’octubre 2022

03 d’octubre, 2022

es calcula

que estan allà
fa més de 8.000 anys.
Pintures representatives,
no gaire grans.
Ocultes per la natura viva,
en llocs
de difícil accés. 

Uns nens,
jugant,
quan els nens feien de nens,
alguna cosa els va sorprendre,
però van callar,
van tenir por de ser renyats. 

Unes pintures rupestres,

a les parets de les roques.
Els entesos,
encara intenten esbrinar,
la simbologia exacte,
d’algunes d’elles. 

Son allà,
un lloc
on el temps, encara ara
segueix aturat. 

dolors
3 d’octubre 2022

30 de juny, 2022

Com un joc

dintre d’un joc
giraven i giraven,
com si es perseguissin. 

Petits pètals
de petites flors,
que en aquell angle,
l’aire les feia giravoltar. 

Els hi anava al darrera,
un paper blanc,
mal plegat.
Es podia veure,
un número de telèfon. 

El vent,
només movia aquelles fulles.
En aquell racó.
Era com un joc,
dintre d’un joc. 

Potser, a algú
li deuria caure el paperet.
Potser, a algú
mentre que jugava,
el va perdre. 

Potser, algú
mentrestant,
espera una trucada. 

Entretant,
algú,
segueix jugant. 

dolors
29 maig 2022

22 de maig, 2022

Tots els balcons

donen a una plaça.
Tots de cara,
en vertical.
Vuit alçades. 

Entre ells, no es veuen

son veïns. 

El del primer a la dreta,
pren cafè,
sempre, mirant el mòbil.
No sembla tenir pressa. 

El balcó del costat
a l’esquerra,
una pissarra amb dibuixos
i una taula molt petita,
delata, que al pis,
les joguines no els hi caben. 

Dos balcons més amunt,
un gos, cadell;
sembla fer guàrdia
assegut davant el finestral. 

Al balcó de quasi dalt de tot,
una parella, esmorza
l’un, amb el seu diari,
l’altre amb el seu llibre.

Tampoc s’hi fixen,
que a la plaça,
cada matí,
una parella de mitjana edat,
fa una rutina de gimnàs
creada per ells mateixos. 

Vestits i calçats de carrer,
sense treure’s l’abric,
sense deixar anar el bolso. 

De tant en tant,
un gos,
sense corretja,
passa a prop d’ells
esperant
que li llencin la pilota. 

dolors
27.03.2022 

23 d’abril, 2022

Dissabte de bon matí

dia de Sant Jordi,
van muntant paradetes,
roses de tots colors. 

Un petit cartell:
roses sense punxes.
Igual que en l’amor,
a vegades, punxa
fa mal.

La flor
les du per defensar-se,
protegir-se.
Per advertir. 

Acabant el dia,
pètals, banderetes, espigues..
deixen rastre
com les restes d’un naufragi.
O, tot escampat
com una nit de plaer.
 
Poc es podia esperar
que la lluita, no seria contra un drac.
Es lluitaria contra una tempesta
de vent, pedra i pluja.
Tot a l’engròs.
 
A les parades de llibres,
uns plàstics,
intentaven aturar
que l’aigua
entrés a les seves fulles.

 

I que la tinta,
de les dedicatòries,
no quedés
en res. 

dolors
23.04.2022