14 de març, 2023

Una carta

un full escrit a mà. 

Escrit a la matinada.
En una hora,
en que el silenci i la foscor,
omplen la nit. 

La necessitat d’aixecar-se
i començar a escriure.
Una necessitat improrrogable. 

La memòria es fonedissa,
els pensaments
no poden esperar,
ni poden perdre’s. 

Una carta extensa,
que no sortirà d’aquella estança.
Una carta efímera,
un munt de paraules
i el temps comptat. 

Podria ser inacabable,
però ha de tenir final.
Una carta
que ningú llegirà. 

dolors
15 febrer 2023

15 de febrer, 2023

Tres són les barques

que han quedat
a la sorra de la platja.
Recorda
el passat pesquer
d’una vila marinera. 

Tres són les barques,
que no tornaran a mar.
Tres són les barques,
que no feinejaran
mai més. 

Allà han quedat
amb els seus noms gravats:
Núria,
José Antonio,
Dos cuñados. 

Varades a la sorra,
acabades de pintar,
reposen,
d’esquena al mar. 

Sense rems,
quedaran per sempre
estàtiques. 

La borda,
precintada
no deixa seure a la bancada.

Però, els nens
que no tenen vergonya,
s’enfilen  damunt
jugant amb elles. 

I jo,
mentre m’ho miro,
m’adono que em balancejo
al ritme d’una havanera. 

dolors
5 desembre 2022

04 de gener, 2023

Sembla que segueixi habitada

els porticons
queden
oberts o tancats
a voluntat del vent. 

Van variant la posició,
obert del tot,
mig tancat i
tancat del tot.

Fa respecte veure-ho.
Mentre hi vivien,
eren sempre
tancat i barrats. 

Ara,
han agafat vida pròpia.
Com si fos un llenguatge,
cada finestró
es mou al seu ritme. 

Entornat,
entreobert,
obert de bat a bat o
tancat del tot. 

La sentència
fa anys que la té dictada.
Només queda
executar-la. 

dolors
7 desembre 2022

08 de desembre, 2022

Era més aviat de l'hora

l’espai, obert,
és molt gran. 

Un edifici recuperat
amb un nom molt potent.
Diverses entitats
hi fan activitats.
Moltes coses i variades. 

Algun que altre so,

sobtat,
trencava el silenci.
Una música, sonava fluixa.
Era una cançó coneguda,
darrera d’una porta
quasi tancada.

A l’hora prevista
va començar el tast d’art.
Potser n’érem vint
els espectadors, expectants. 

Sis eren els tasts.
Ens conduïen
per diferents espais,
veient com,
per amor a l’art,
els actors
ens transportaven a mons diferents.

Vam viure
l’absurditat de la vida d’uns clowns.
Ens vam veure reflexats,
descobrint i patint la tecnologia. 

Vam poder veure
els ulls clars de la Poncia.
Vam escoltar
la seva veu calmada,
intentant que la Casa Alba
no acabés en desgràcia. 

Ens va abraçar la música,
la mateixa,
que estones abans
trencava el silenci.
La mateixa música,
acompanyava a dues dones dansant,
omplint de sentiment,
la petita sala. 

Vam escoltar
la trama que capgira la història,
repetidament diferent,
explicada per uns presoners
que no semblaven males persones. 

Vam repassar
les llistes
que, en aparença,
eren sense importància.
Amb un gir inesperat,
que ens dugué
al terror d’una època fosca. 

Vaig sortir agraïda
a aquelles persones,
que amb el seu ART
van aconseguir
el que només l’art pot fer.
Emocionar, qüestionar, gaudir,
descobrir... 

Després
cada actor
va tornar, de nou
a la seva vida.
cadascú,
va anar cap a casa seva
per camins diferents. 

dolors
27 novembre 2022

 

27 de novembre, 2022

Soc al metro

He de creuar la ciutat,
vaig lluny
a un barri desconegut. 

No hi ha vagons.
És un comboi molt llarg,
de principi a fi.
Son així,
Per evitar situacions incomodes. 

La mascareta, obligatòria.
Des de megafonia,
ho van recordant.
La meitat del passatge
no la du,
d’altres,
si, però mal posada. 

Els viatgers,
cap cot,
quasi sense excepció
mirant el mòbil.
Absents a l’entorn. 

Un so llunyà
de música llatina,
acompanya el soroll del motor.
omple el vagó llarg llarg.

Per sort,
no és hora punta. 

dolors
14 d’octubre 2022


04 de novembre, 2022

Toca recollir

anar desmuntant.
Deixar-ho tot,
tal com estava
abans del rodatge. 

Retiren,

qualsevol element
que feia de Barcelona,
uns carrers de Paris. 

Durant tot un dia,
matí i tarda,
l’expectació era màxima. 

Gent encuriosida,
esperant
veure seqüències,
personatges del paper couché
actuant.

Tot tan ràpid,
que veient el capítol
no es reconeixerà
les tomes que s’han pres.

Ara,
sols,
uns quants operaris,
sense públic
que aplaudeixi
la seva feina,
de tornar el carrer
a la seva normalitat. 

Potser,
no hi ha ningú mirant
perquè,
els estan
desfent la il·lusió. 

dolors
23 d’octubre 2022

16 d’octubre, 2022

Com un enterrament

a l’inrevés.
La retirada d’un símbol,
més de cent anys
encapçalant la porta d’entrada. 

No semblava despertar gaire interès,

com quasi tot,
que sempre és al mateix lloc. 

L’avís d’un proper enderroc,
la seva retirada
com a “peça de museu”
ha creat expectació. 

Els hi ha costat.
Més de tres ocasions,
han estat els operaris provant l’operació.
I com tots els símbols,
S’ha resistit a ser tret d’allà. 

El carrer, acordonat,
Guardia Urbana, operaris,
bastida, elevador mecànic,
fins i tot,
Una serra amb fil de diamant.
Tot acompanyat d’un tendal protector. 

Jo era allà també
únic membre de la família.
De casualitat,
M’hi trobava cada cop. 

Al final,
després de molt furgar,
l’han arrancat d’allà.
Resistència poètica. 

Una estranya sensació,
veient a la paret,
un gran forat.
A terra, mig embalat,
el símbol.
Encastat amb part de l’estructura.
Pedra, maons i ànima metàl·lica. 

Un cop a terra,
M’hi he apropat.
He acariciat aquella peça.
Un símbol.
Només hi era jo,
de tota la saga familiar.
Abans de marxar,
li he donat
el darrer comiat. 

dolors
6 d’octubre 2022