Avui passarà definitivament a ser oblit

Amb prou feines

va arribar als 100 anys.

Més de 60,

van ser d’incertesa. 

El darrer any,

el que fa 101,

ha estat de (des)gràcia.

Les institucions no sabien que fer. 

Data prevista de l’enderroc, 15 juliol.

Dies abans,

uns operaris preparaven la zona,

ho deixaven tot a punt.

Una màquina, demolidora                                                                                                            

amb aspecte de cap de drac,

amb enormes dents,

es menja les parets,

amb una gana devoradora.

 

Qui ho va fer fer,

pare de tres filles,

va emmalaltir

dies abans d’un 15 de juliol,

de fa molt temps. 

Només son dates,

només son coincidències.

Potser tot sigui casualitat. 

La filla, no ho veu.

La neta no (ho) entén (res).

La besneta, tan sols  transmet,

algun document gràfic,

escriu algun text...

Per recordar-ho als seus.

I esperar que vagin ràpid. 

Demà,

ja no quedarà res. 

dolors

16 juliol 2024

Enfosquia

i al carrer

s’anaven amuntegant

tot els mobles, desmuntats

i moltes més coses. 

Avui, al matí

ja no queden senyals.

Tan sols,

restes de borrissols de pols,

alguna estella

algun que d’altre clau i arandela. 

Només,

a pocs metres;

una cosa,

petita, molt petita. 

Una foto, mida carnet.

de les que te’n fan quatre,

a tot color

i només en necessiten una. 

La que després

estampada en blanc i negre

acreditarà durant anys,

qui ets. 

Aquella foto,

petita, molt petita;

ha quedat quieta i cara amunt,

al pas de vianants. 

És,

on tants cops

va estar aturada,

esperant

el color verd

del semàfor del davant. 

dolors

12 juny 2024

Imagino

que deu ser la mateixa persona,

que no és casualitat.

Quasi a diari,

al damunt d’uns bancs

d’una rambla,

deixats

de manera metòdica.

Calculadament,

endreçats,

diferents exemplars. 

Potser vol renovar

o potser vol buidar

la seva biblioteca. 

Fa pensar una mica,

com les entregues,

per capítols,

en fascicles. 

Hi ha varietat.

Títols diversos.

Temàtiques diverses. 

Tot guarda un cert misteri.

No ho veig cada dia,

ja que no passo per allà.

Però quasi cada cop que hi passejo,

no puc evitar

mirar quins son

els hi faig una foto

i, imagino. 

dolors

4 juny 2024

Una furgoneta de color blanc

aturada

davant l’edifici.

No era de repartiment

era dels serveis funeraris. 

Algun dels veïns

acabaria de morir.

Ara, poc habitual,

a casa seva. 

Una setmana més tard,

davant el mateix edifici.

Una altra furgoneta,

era d’igual color. 

El logo era diferent

“compra-venda d’antiguitats”.

Retiren, alguna de les coses

que va deixar en aquesta terra. 

Aniran a parar,

mal apilades, als encants.

D’altres, en millor estat,

acabaran en un aparador

d’una botiga d’articles de vell. 

El que no tingui profit,

omplirà la vorera

un dijous qualsevol,

en espera de ser retirat

pels serveis de neteja.

Poc després,

a la mateixa façana,

del mateix edifici,

un cartell de pis en venda,

esperarà un nou comprador.

Uns pensaran

que això es la vida.

D’altres,

no s’hauran adonat de res.

I, jo

mai sabré quin era el veí

ni qui és el que ve de nou.

dolors

31 maig 2024

Les parets, blanques

son plenes de fotografies,

de les antigues.

Blanc i negre,

colors grisosos, marrons. 

A banda del títol,

les indicacions de la tècnica:

“còpia a les sals de plata en gelatina”

“platinotip, segellat al dors”

“pal·ladiotip”,

fan pensar en la carta d’un restaurant. 

En algunes

s’hi veuen nens.

Nens de curta edat.

Poc podien imaginar,

quasi 100 anys després,

que estarien exposats,

dins un marc,

darrera un vidre,

amb els detalls impresos al costat.

Què se n’haurà fet d’ells? 

En quantes fotos o pel·lícules,

sortim,

sense saber-ho.

L’atzar ha fet

que hi apareguem.

Potser de lluny,

descentrats,

borrosos.

Imatges

que han anat a parar

dins d’un calaix

o a la carpeta d’un ordinador.

Quants de nosaltres,

som “extres” casuals.

Figurants a la vida dels altres,

senzillament,

perquè passàvem per allà.

dolors

25 juliol 2023

Moltes són les coses

que es van anar quedant aturades,

en un temps ja llunyà.

Intactes, envellides, oblidades. 

Finalment,

l’excavadora, ha anat desmuntant,

amb precisió quirúrgica,

totes les parts i textures.

Pedra, maons, fusta, ferro.

Ha quedat en un no re.

Una pila de runa,

que van triant,

desgranant, esmicolant. 

Un exèrcit de camions,

de gran tonatge,

fan cua.

Venen a recollir les restes. 

Cada un,

ple a vessar d’un tipus de material

anirà a buidar-se a algun abocador oficial. 

La gent,

que passeja,

s’entreté.

Miren encuriosits.

D’altres fan fotos. 

Quan l’excavadora ho permet,

queda a la vista un tros de paret.

Perfectament enquadrat,

un rellotge de busques,

de forma esfèrica,

aturat  des de ves a saber quan

a dos quarts de nou. 

dolors

8 juliol 2023

Tancat

quasi un palíndrom

el que en deien capicua. 

Ara sí,

ja per sempre.

Simbòlicament s’entreguen les claus. 

Salvant distàncies,

com en el quadre “la Rendición de Breda”.

També va ser

en un mes de juny.

No coincideix el dia,

és l’endemà,

per ser dilluns festiu. 

Queda

portes endins,

part de la nostra vida,

de la nostra història. 

Queda, també

un fanalet penjat a l’entrada.

Que valent

ha aguantat fins el darrer moment,

després d’anys

d’anar rebent algun cop,

que el feia oscil·lar

sense arribar a caure.

Sempre present. 

Darrerament

i bastant sovint,

parpellejava.

Potser

per fer-se notar.

Fins i tot ho va fer

el darrer cop

que va estar encès. 

Dubto,

en si he fet bé,

de deixar-lo penjat.

dolors

4 juny 2023