La sensació de velocitat, del fred, del blau del cel, del vent, de la neu. Però la inspiració s'ha esfumat tan ràpid com una baixada de pista, que a la que et dones compte, ja ets avall de tot amb la sensació d'anar massa de pressa. No te l'acabaries mai. El cruixir de la neu als peus, la roba d'abric, la ventisca que s'aixeca amb les volves picant a la cara, el paisatge canviant d'un dia a un altre. L'alçada, ets tan amunt que fa vertigen mirar avall. Només tú.
De nit, la fosca cau per damunt dels camins i de les cases, amb tota il.luminació que poden donar els estels com si fossin fanalets. Si mires de lluny es veuen capritxosos grups de llum escampats, petits pobles que arreceren la vall, tranquils. Només tú. Dins d'el cotxe la música a tot volum sembla sortir de tot arreu.
Les muses m'han abandonat, han anat a un altre lloc. I fa ple de dies que no sé ni com començar. Més que escriure-ho s'ha de fer, no ho puc explicar, impossible. Jo no en sé. Mira que mentre estava allà em sortia tot rodat. Estic perdent les facultats. Quin còctel de paraules i de ......... que espessa...... cada cop em costa més....... no se si me'n sortiré, cada cop m'embolico més i més. Arribarà l'estiu, es fondrá tota la neu i jo aquí encallada sense saber sortir, amb el paper en blanc tot garabatejat. Treient i posant paraules. Tatxant les que hi son posades. I mentres, esperarè que arribi el proper hivern.
dolors
11 gener 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada