la nit avança amb intermitències

la por a fer tard
fa que sembli llarga, quan és més curta de l'habitual.

Surto al carrer
la ciutat dorm
al cel, un trocet de lluna
ajuda a les faroles a donar més claror.

Torno a Madrid
un altre cop
i com altres vegades
la ciutat, serà només un escenari estàtic, com un decorat.
La passejaré dins un taxi
veient, recordant....

El tren inicia la marxa
a l'hora en punt.
Per megafonia anuncien la pel.licula
ja l'he vist,
el començament però, em crida l'atenció.

Un soldat sentat a terra
al mig del camp de batalla,
escrivint
mentre, els companys corren a guarir-se.
En aquell moment, no pot deixar d'escriure.

El tren detura la marxa amb la mateixa puntualitat,
el dia comença a mandrejar
i molt a prop de l'estació,
un carrer de nom molt poètic:
Calle del Amanecer en Méndez Alvaro.

dolors
28 d'octubre 2008

la noche avanza con intermitencias, el miedo a llegar tarde, la hace larga, cuando es más corta de lo habitual. Salgo a la calle, la ciudad aún duerme, en el cielo, un trocito de luna, ayuda a las farolas a dar más luz. Vuelvo a Madrid, otra vez, y como tantas otras veces, la ciudad será sólo un escenario estático, como un decorado. La pasearé dentro del taxi, viendo, recordando... El tren inicia la marcha, a la hora en punto. Por megafonia anuncian la pelicula. Ya la he visto, pero el inicio me llama la atención. Un soldado sentado en el suelo, en medio del campo de batalla, escribiendo, mientras los compañeros corren a protegerse. En ese momento, no puede dejar de escribir. El tren detiene la marcha con la misma puntualidad. El día empieza perezosamente y muy cerquita de la estación, una calle con un nombre muy poetico: Calle del amanecer en Méndez Alvaro.

farà dos mesos que he de penjar aquest escrit

n'he començat uns quants i cap queda com jo voldria
estic encallada
no vull semblar desagraïda, tot i que sé que aquesta és la impressió que dono.
Agraeixo profundament les vostres atencions i sé que no sempre la manera de demostrar-ho és la correcta. Demano disculpes.

Gràcies Mteresa i Maria Jesús per ser un blog excelente
Gràcies Mteresa, Maria Jesús i Wambas por su amistad
Gràcies Rita premio unidad

Voldria compartir-ho amb tots vosaltres. Moltes gràcies i perdoneu si em deixo algú.

Nadaq.- estoy segura de que todo éste mundo y el otro es diferente gracias a ti
Aigua.- realment el teu blog és d'un planeta diferent
Aldabra.- muchisimas gracias
Amets.- preciosos tus escritos. Admiro tu valentia
Carles Casanovas.- perquè mirar els avions ja no és el mateix
Cesc.- per les teves paraules amables
Deseo/Desig.- perquè el teu nom ho diu tot, i en saps una estona d'escriure
Enmascarado.- por tus historias y tus preciosos comentarios
Lali.- enhorabona per la teva decisió
Lola.- per ser com ets
Mar.- tot el que escrius és pura poesia. Amb ànima.
Marchera.- me gustaria que cuando reprendas tus escritos lo hagas sin mascara
Maria Jesús.- per la teva generositat
Microvilli.- se llama feeling ?
Mteresa.- que t'he de dir que no sàpigues. A més tu em pateixes molts esmorzars.
Pluja d'estiu.- senzillament, m'agraden els teus escrits
Peponita.- me encanta tu curiosidad y me ablandas con tus comentarios
Praxis.- no et conec, però desprens calma, serenor.
Rita.- segur que compartim més coses que l'illa roja.
Striper.- perquè ets dels matiners dels blogs
Toni Bra.- perquè cada cop que et llegeixo, crec que tot això val la pena
Wambes.- per la felicitat en rebre el primer premi
Yraya.- por tu incansable y simpatica lucha

dolors
22 d'octubre 2008

hará dos meses que tengo que colgar éste escrito, he empezado unos cuantos pero ninguno queda como yo quiero, estoy encallada, no quiero parecer desagradecida, aunque ésta es la impresión que doy. Agradezco profundamente vuestras atenciones y se que no siempre la manera de demostrarlo es la correcta. Pido disculpas. Queria compartirlo con todos vosotros. Muchas gracias y perdonar si he olvidado a alguien.

el dia neix tímidament

el sol mandrós
sembla que li costi despertar,
tot i així
he decidit anar al seu encontre.

Estava com a mi m'agrada
deserta, alborotada, salvatge.
Com l'he trobat a faltar....
no m'havia adonat de com l'enyorava.

Alliberada de la roba i les sabates,
el soroll i l'olor em convidava
com resistir-se ?
Abandonada al seu encant
atreta per la seva força
m'he deixat seduir.

Primer, el contacte amb els peus
ha estat com una carícia,
tota la pell esborronada.
Anava endintsant-m'hi
amb molt de delit,
esperant que arribés amb tota la seva empenta
i em rebolqués.
Mirava i m'hi endinsava de nou,
esperava que esclatés contra el meu cos
quina bogeria !!!!
recuperant l'alè
desorientada, embogida, satisfeta.

Aprofitant que s'ha serenat
no posa cap resistència i deixa que marxi.

M'estiraré a esperar que el sol
assequi tot el meu cos,
deixant rastres de sal
calmant la meva inquietud.

L'aire acaricia la meva pell
i amb els ulls closos
seguiré la remor de les ones esclatar
convidant-m'hi de lluny a tornar-hi.

I jo, que estic força mimosa
em deixaré bressolar.
I es que diuen
que per la nit, plourà.

dolors
11 d'octubre 2008

el día asoma timidamente, el sol perezoso, parece que le cueste salir, aún así, decido ir a su encuentro. Estaba como a mi me gusta, desierta, alborotada, salvaje. Como la he echado de menos.... no me había dado cuenta de cuánto la necesitaba. Liberada de la ropa y de los zapatos, el ruido y el olor invitaba. Como resistirse?, abandonada a su encanto, atraida por su fuerza, me he dejado seducir. Primero, el contacto con los pies, ha sido como una caricia, como un escalofrio.
Adentrandome, con ansia, esperando que llegase con toda su fuerza, y revolcarme, miraba y me adentraba de nuevo, esperaba que estallara contra mi cuerpo. Qué locura !!!!! recuperando el aliento, desorientada, enloquecida, satisfecha. Ahora, aprovechando que se serena, no pone resistencia y deja que marche. Me tumbaré a esperar que el sol, seque todo mi cuerpo, dejando rastros de sal, calmando mi inquietud. El aire, acaricia mi piel, y con los ojos cerrados, seguiré el ronroneo de las olas estallar, invitandome desde lejos a volver a entrar. Y yo, que estoy muy mimosa, me dejaré mecer. Y es que, dicen, que por la noche, lloverá.

espesos mars de núvols

no deixen passar el sol.
Els primers freds es noten més
perquè anem més desprotegits.

Amb l'aigua de la dutxa
marxarà el color fosc de la pell
banyada per el sol d'estiu,
poc a poc, sense adonar-nos.

La llum, tindrà color de tardor
les fulles dels arbrers, que ara es mouen per el vent
aniran caient, una per una
els deixaran despullat.

S'apilaran moltes a les reixes de les clavegueres,
i faran, que l'aigua de la pluja
baixi com un riu,
desviant-se en ziga-zaga.

Buscant l'escalfor al llit
en el cos que ens acompanya.
Vestint-lo amb vànoves gruixudes.
Que ràpid marxa l'estiu..............

I a l'armari, arraconada, que no molesti,
la roba de colors,
de teixits frescos i lleugers.

Els peus, tornaran a quedar
empresonats amb sabates tancades.

Mentre, l'atronador soroll dels coets
i la disbauxa de colors i formes
a la cloenda de la Mercè
em fa pensar.

I és que veient-los des d'allà,
darrera la torre veneciana i la font de la plaça
sé què... qualsevol nit pot sortir el sol.

Si que costa si, esperar el fred.

dolors
25 setembre 2008

espesos mares de nubes, no dejan pasar el sol. Los primeros frios se notan más, porque nos encuentran desprotegidos. Con el agua de la ducha, se irá el color oscuro de la piel, bañada por el sol, poco a poco, casi sin enterarnos. La luz tendrá color de otoño, las hojas de los arboles, que ahora las mece el viento, irán cayendo, una por una, lo dejaran desnudo. Muchas quedaran amontonadas en las rejas de las cloacas, haciendo que el agua de la lluvia, baje como un rio, desviandose en zig-zag. Buscando el calor en la cama, en el cuerpo que nos acompaña, vistiendo la cama con gruesas mantras, que rápido marcha el verano............ en el armario, en un lugar apartado, la ropa de colores, de tejidos frescos y ligeros. Los pies, volverán a quedar aprisionados con zapatos cerrrados. Mientras tanto, el estruendo ruido de coetes y la locura de colores y formas en la fiesta final de la Mercè, me hace pensar. Y es que viendolos desde alla, detras de la torre veneciana y la fuente de la plaza, se que..... qualsevol nit pot sortir el sol. Si que cuesta sí, esperar el frio..

(possiblement) aquell va ser l’últim cop

que vaig anar al zoo,
d’això fa un grapat d’anys.
Espero no tornar-hi mai més
no crec que sigui un lloc per anar,
no puc treure’m aquells ulls del cap
aquelles bèsties estan allà engabiades,
empresonades a cadena perpetua,
sense haver comès cap delicte
amb una decoració que vol recordar
l’hàbitat del què són originaris.

Me'n vaig endur un bon record, però,
la foto d’un dofí;
des d'aquell dia, la tinc de fons d'escriptori als (meus)
ordinadors (quina opulència !!!!)
realment sembla que estigui dins el mar.

Segur que era una dofina
coqueta ella,
es posava davant d’aquell enorme finestró
de la seva gegantesca piscina
perquè li fessin fotos,
sabia que (l’ad) miravem
i era com si posés.

S’estava quieta, allà, com si somrigués,
marxava ….. i en veure el gest dels que estavem esperant-la
tornava tota complaent
i es deixava retratar
ho va fer moltes vegades,
allò sí va ser un espectacle de debò.

Que poc s’imagina
que m’alegra dia a dia
que molts cops m’han preguntat per ella
que l’he enviat per mail
a rescatar a algú de la seva tristor.

Que si em veiés la cara, quan la miro
em veuria somriure,
perquè les cames se’m transformen en aleta
de les ganes que m’entren de nedar.

dolors
18 setembre 2008

(posiblemente) aquella fue la última vez que fui al zoo, hace de eso, un montón de años. Espero no volver nunca más, no creo que sea un lugar para ir, no puedo dejar de pensar en esas miradas, esos animales están enjaulados, prisioneros a cadena perpetua, sin haber cometido ningún delito, con una decoración que quiere recordar el hábitat del que son originarios. Me llevé un buen recuerdo, la foto de un delfín, desde entonces la tengo de pasa pantallas de (mis) ordenadores (qué opulencia). Realmente parece que esté dentro el mar. Seguro que era una delfina, coqueta ella, se ponía delante de aquella enorme ventana de su gigantesca piscina, para que le hiciésemos fotos, sabia que la (ad) mirábamos, y era como si posase. Estaba quieta, como si sonriera. Se iba y al ver los gestos de los que estábamos esperándola, volvía toda complaciente y se dejaba fotografíar, lo repitió muchas veces. Eso si fue un espectáculo de verdad. Que poco se imagina, que me alegra día a día, que muchas veces me han preguntado por ella, que la he enviado por mail a rescatar a alguien de su tristeza. Que si me viese la cara, cuando la miro, me vería sonreír, porque las piernas, se me transforman en aleta, de las ganas que me entran de nadar.

de vegades, esmorzo sola en un sala

hi ha una taula gran, plena de cadires buides;
ara, tinc al davant un full en blanc
volia omplir-lo amb lletres per un company .
Es casa aviat,
l'he començat, però estic encallada.

Un soroll compassat em distreu
tic, tic, tic, tic,
hi ha un rellotge de paret !!!!
no me’n havia adonat
marca les 10:10 com quasi tots els rellotges aturats.

Per un moment, paro l’orella
i em recorda a un munt de rellotges,
d’aquells que tenien vida pròpia
semblava que el cor els bategava.

Els dos despertadors (gegants) de l’avi
quan sonaven, corrien per la tauleta de nit.
El rellotge del menjador, que sempre sonava en el pitjor moment,
els quarts, les mitges i les hores.
El rellotge de paret, amb dos cadenes i pèndol
no funcionava, però feia maco, de soroll, un martellet.
El rellotge de la comunió.
Un vell despertador abonyegat i sense vidre
va servir per aprendre les hores;
movia les busques amb els dits,
m’agradava donar-li corda.
Tots van ser desbancats per els automàtic i digitals.

L’últim el vaig comprar quan ja no duia rellotge.
Va ser en un viatge, regatejant, pel plaer del regateig.

Blau, com el mar, com el cel
“és” automàtic. Però me’l van vendre “malalt”.
Si el sacseges i l’apropes a l’orella,
sembla el bategar d’un cor cansat.

Que ràpid m’ha passat l’estona………
el temps vola
i de retruc, recordo aquella cançó
As time goes by

dolors
11 setembre 2008

a veces desayuno sola en una sala, hay una mesa grande llena de sillas vacias. Estoy ante un papel en blanco, queria llenarlo de letras para darselo a un compañero que se casa. Lo he empezado pero me he encallado. Me distrae un ruido acompasado, tic, tic, tic, pero si hay un reloj en la pared !!!!!, no me había fijado. Marca las 10:10 como casi todos los relojes parados. Escucho y por un momento un montón de relojes vienen a mi memoria, de los que tenian vida propia, que parecia que les latia el corazón. Los dos despertadores (gigantes) de l'avi, que cuando sonaban parecia que corrian por la mesita de noche. El reloj del comedor, siempre sonaba en el peor momento, los cuartos, las médias horas y las horas. El reloj de pared, con dos cadenas y un péndulo, no funcionaba, pero hacia bonito y un ruido de martillito. El reloj de la comunión. Un viejo despertador abollado y sin cristal, sirvió para aprender las horas, movia las saetas con los dedos, y me gustaba darle cuerda. Todos quedaron relevados por los automaticos y los digitales. El último lo compré cuando ya no usaba reloj. Fué en un viaje, regateando, por el placer del regateo. Azul, como el mar, como el cielo “es” automatico. Pero me lo vendieron “enfermo” , si lo sacudes y lo acercas al oido, parece el latir de un corazón cansado. Que rápido ha pasado el rato.... el tiempo vuela, y de golpe, recuerdo esa canción: As time goes by

vaig rellegir la noticia

em va recordar a la cançó d'en Sabina
a la sombra de un león
“desapareix quan volava lligat a 1000 globus”
en un requadre, sense importància, en un racó,
no explicava gaire més.

Volia saber més,
peró no vaig aconseguir-ho
que se'n deuria fer d'aquell home?
no deixava d'ésser simpàtic.

Que ens pot moure a fer coses de dibuixos animats?
més d'una segur que hem imitat a Mary Poppins
i els més agosarats,
han tractat de fer el vol de Superman.

Era un capellà brasiler
volia recolzar espiritualment,
a camioners de l'estat on vivia.
I, de passada, batre el record de permanència a l'aire.

El vent, va desviar la seva trajectòria,
es va perdre mar endins.
Anava amb GPS, però no sabia fer-lo funcionar.
Per telefon va demanar que li ensenyessin
però es va quedar sense bateria al mòbil,
no es va recordar de carregar-la.

Anaven quedant globus desinflats per l'oceà.
Era l'únic rastre.

Van trobar-lo dos mesos més tard,
surant en el mar.
Encara duia lligats alguns d'aquells globus
d'aquells de colors, d'aquells de festa,
aquells que tan agraden als nens.

dolors
6 setembre 2008

volví a leer la noticia, me recordó a una canción de Sabina, a la sombra de un león, “desaparece cuando volaba atado a 1000 globos”, en un recuadro, sin importancia, en un rincon, no decia nada más. Queria saber más, pero no lo conseguí, que se habría hecho de aquel hombre? me parecia simpatico. Que es lo que nos mueve a hacer cosas de dibujos animados?, más de una seguro que hemos imitado a Mary Poppins, y los más atrevidos, intentando volar como Superman. Era un cura brasileño, queria dar apoyo espiritual, a camioneros del estado donde residia. Intentando lograr el record de permanencia en el aire. El viento desvió su trayectoria, se perdió mar adentro. Llevaba GPS pero no sabia como funcionaba. Por telefono, pidió que le ayudaran a usarlo, pero se quedó sin bateria en el movil, no se acordó de cargarlo. Iba dejando globos desinchados por el oceano. Ese fue el único rastro. Lo encontraron dos meses más tarde, flotando en el mar. Todavia iba atado a alguno de esos globos, de esos que son de colores, que son de fiesta, de esos que tanto gustan a los niños.