25 de setembre, 2008

espesos mars de núvols

no deixen passar el sol.
Els primers freds es noten més
perquè anem més desprotegits.

Amb l'aigua de la dutxa
marxarà el color fosc de la pell
banyada per el sol d'estiu,
poc a poc, sense adonar-nos.

La llum, tindrà color de tardor
les fulles dels arbrers, que ara es mouen per el vent
aniran caient, una per una
els deixaran despullat.

S'apilaran moltes a les reixes de les clavegueres,
i faran, que l'aigua de la pluja
baixi com un riu,
desviant-se en ziga-zaga.

Buscant l'escalfor al llit
en el cos que ens acompanya.
Vestint-lo amb vànoves gruixudes.
Que ràpid marxa l'estiu..............

I a l'armari, arraconada, que no molesti,
la roba de colors,
de teixits frescos i lleugers.

Els peus, tornaran a quedar
empresonats amb sabates tancades.

Mentre, l'atronador soroll dels coets
i la disbauxa de colors i formes
a la cloenda de la Mercè
em fa pensar.

I és que veient-los des d'allà,
darrera la torre veneciana i la font de la plaça
sé què... qualsevol nit pot sortir el sol.

Si que costa si, esperar el fred.

dolors
25 setembre 2008

espesos mares de nubes, no dejan pasar el sol. Los primeros frios se notan más, porque nos encuentran desprotegidos. Con el agua de la ducha, se irá el color oscuro de la piel, bañada por el sol, poco a poco, casi sin enterarnos. La luz tendrá color de otoño, las hojas de los arboles, que ahora las mece el viento, irán cayendo, una por una, lo dejaran desnudo. Muchas quedaran amontonadas en las rejas de las cloacas, haciendo que el agua de la lluvia, baje como un rio, desviandose en zig-zag. Buscando el calor en la cama, en el cuerpo que nos acompaña, vistiendo la cama con gruesas mantras, que rápido marcha el verano............ en el armario, en un lugar apartado, la ropa de colores, de tejidos frescos y ligeros. Los pies, volverán a quedar aprisionados con zapatos cerrrados. Mientras tanto, el estruendo ruido de coetes y la locura de colores y formas en la fiesta final de la Mercè, me hace pensar. Y es que viendolos desde alla, detras de la torre veneciana y la fuente de la plaza, se que..... qualsevol nit pot sortir el sol. Si que cuesta sí, esperar el frio..

18 de setembre, 2008

(possiblement) aquell va ser l’últim cop

que vaig anar al zoo,
d’això fa un grapat d’anys.
Espero no tornar-hi mai més
no crec que sigui un lloc per anar,
no puc treure’m aquells ulls del cap
aquelles bèsties estan allà engabiades,
empresonades a cadena perpetua,
sense haver comès cap delicte
amb una decoració que vol recordar
l’hàbitat del què són originaris.

Me'n vaig endur un bon record, però,
la foto d’un dofí;
des d'aquell dia, la tinc de fons d'escriptori als (meus)
ordinadors (quina opulència !!!!)
realment sembla que estigui dins el mar.

Segur que era una dofina
coqueta ella,
es posava davant d’aquell enorme finestró
de la seva gegantesca piscina
perquè li fessin fotos,
sabia que (l’ad) miravem
i era com si posés.

S’estava quieta, allà, com si somrigués,
marxava ….. i en veure el gest dels que estavem esperant-la
tornava tota complaent
i es deixava retratar
ho va fer moltes vegades,
allò sí va ser un espectacle de debò.

Que poc s’imagina
que m’alegra dia a dia
que molts cops m’han preguntat per ella
que l’he enviat per mail
a rescatar a algú de la seva tristor.

Que si em veiés la cara, quan la miro
em veuria somriure,
perquè les cames se’m transformen en aleta
de les ganes que m’entren de nedar.

dolors
18 setembre 2008

(posiblemente) aquella fue la última vez que fui al zoo, hace de eso, un montón de años. Espero no volver nunca más, no creo que sea un lugar para ir, no puedo dejar de pensar en esas miradas, esos animales están enjaulados, prisioneros a cadena perpetua, sin haber cometido ningún delito, con una decoración que quiere recordar el hábitat del que son originarios. Me llevé un buen recuerdo, la foto de un delfín, desde entonces la tengo de pasa pantallas de (mis) ordenadores (qué opulencia). Realmente parece que esté dentro el mar. Seguro que era una delfina, coqueta ella, se ponía delante de aquella enorme ventana de su gigantesca piscina, para que le hiciésemos fotos, sabia que la (ad) mirábamos, y era como si posase. Estaba quieta, como si sonriera. Se iba y al ver los gestos de los que estábamos esperándola, volvía toda complaciente y se dejaba fotografíar, lo repitió muchas veces. Eso si fue un espectáculo de verdad. Que poco se imagina, que me alegra día a día, que muchas veces me han preguntado por ella, que la he enviado por mail a rescatar a alguien de su tristeza. Que si me viese la cara, cuando la miro, me vería sonreír, porque las piernas, se me transforman en aleta, de las ganas que me entran de nadar.

11 de setembre, 2008

de vegades, esmorzo sola en un sala

hi ha una taula gran, plena de cadires buides;
ara, tinc al davant un full en blanc
volia omplir-lo amb lletres per un company .
Es casa aviat,
l'he començat, però estic encallada.

Un soroll compassat em distreu
tic, tic, tic, tic,
hi ha un rellotge de paret !!!!
no me’n havia adonat
marca les 10:10 com quasi tots els rellotges aturats.

Per un moment, paro l’orella
i em recorda a un munt de rellotges,
d’aquells que tenien vida pròpia
semblava que el cor els bategava.

Els dos despertadors (gegants) de l’avi
quan sonaven, corrien per la tauleta de nit.
El rellotge del menjador, que sempre sonava en el pitjor moment,
els quarts, les mitges i les hores.
El rellotge de paret, amb dos cadenes i pèndol
no funcionava, però feia maco, de soroll, un martellet.
El rellotge de la comunió.
Un vell despertador abonyegat i sense vidre
va servir per aprendre les hores;
movia les busques amb els dits,
m’agradava donar-li corda.
Tots van ser desbancats per els automàtic i digitals.

L’últim el vaig comprar quan ja no duia rellotge.
Va ser en un viatge, regatejant, pel plaer del regateig.

Blau, com el mar, com el cel
“és” automàtic. Però me’l van vendre “malalt”.
Si el sacseges i l’apropes a l’orella,
sembla el bategar d’un cor cansat.

Que ràpid m’ha passat l’estona………
el temps vola
i de retruc, recordo aquella cançó
As time goes by

dolors
11 setembre 2008

a veces desayuno sola en una sala, hay una mesa grande llena de sillas vacias. Estoy ante un papel en blanco, queria llenarlo de letras para darselo a un compañero que se casa. Lo he empezado pero me he encallado. Me distrae un ruido acompasado, tic, tic, tic, pero si hay un reloj en la pared !!!!!, no me había fijado. Marca las 10:10 como casi todos los relojes parados. Escucho y por un momento un montón de relojes vienen a mi memoria, de los que tenian vida propia, que parecia que les latia el corazón. Los dos despertadores (gigantes) de l'avi, que cuando sonaban parecia que corrian por la mesita de noche. El reloj del comedor, siempre sonaba en el peor momento, los cuartos, las médias horas y las horas. El reloj de pared, con dos cadenas y un péndulo, no funcionaba, pero hacia bonito y un ruido de martillito. El reloj de la comunión. Un viejo despertador abollado y sin cristal, sirvió para aprender las horas, movia las saetas con los dedos, y me gustaba darle cuerda. Todos quedaron relevados por los automaticos y los digitales. El último lo compré cuando ya no usaba reloj. Fué en un viaje, regateando, por el placer del regateo. Azul, como el mar, como el cielo “es” automatico. Pero me lo vendieron “enfermo” , si lo sacudes y lo acercas al oido, parece el latir de un corazón cansado. Que rápido ha pasado el rato.... el tiempo vuela, y de golpe, recuerdo esa canción: As time goes by

06 de setembre, 2008

vaig rellegir la noticia

em va recordar a la cançó d'en Sabina
a la sombra de un león
“desapareix quan volava lligat a 1000 globus”
en un requadre, sense importància, en un racó,
no explicava gaire més.

Volia saber més,
peró no vaig aconseguir-ho
que se'n deuria fer d'aquell home?
no deixava d'ésser simpàtic.

Que ens pot moure a fer coses de dibuixos animats?
més d'una segur que hem imitat a Mary Poppins
i els més agosarats,
han tractat de fer el vol de Superman.

Era un capellà brasiler
volia recolzar espiritualment,
a camioners de l'estat on vivia.
I, de passada, batre el record de permanència a l'aire.

El vent, va desviar la seva trajectòria,
es va perdre mar endins.
Anava amb GPS, però no sabia fer-lo funcionar.
Per telefon va demanar que li ensenyessin
però es va quedar sense bateria al mòbil,
no es va recordar de carregar-la.

Anaven quedant globus desinflats per l'oceà.
Era l'únic rastre.

Van trobar-lo dos mesos més tard,
surant en el mar.
Encara duia lligats alguns d'aquells globus
d'aquells de colors, d'aquells de festa,
aquells que tan agraden als nens.

dolors
6 setembre 2008

volví a leer la noticia, me recordó a una canción de Sabina, a la sombra de un león, “desaparece cuando volaba atado a 1000 globos”, en un recuadro, sin importancia, en un rincon, no decia nada más. Queria saber más, pero no lo conseguí, que se habría hecho de aquel hombre? me parecia simpatico. Que es lo que nos mueve a hacer cosas de dibujos animados?, más de una seguro que hemos imitado a Mary Poppins, y los más atrevidos, intentando volar como Superman. Era un cura brasileño, queria dar apoyo espiritual, a camioneros del estado donde residia. Intentando lograr el record de permanencia en el aire. El viento desvió su trayectoria, se perdió mar adentro. Llevaba GPS pero no sabia como funcionaba. Por telefono, pidió que le ayudaran a usarlo, pero se quedó sin bateria en el movil, no se acordó de cargarlo. Iba dejando globos desinchados por el oceano. Ese fue el único rastro. Lo encontraron dos meses más tarde, flotando en el mar. Todavia iba atado a alguno de esos globos, de esos que son de colores, que son de fiesta, de esos que tanto gustan a los niños.

30 d’agost, 2008

el seu color rojo volcán

és el cinquè cotxe que tinc.
El primer i l’últim, vermells;
els tres del mig, blancs.

Amb tots ells
he viscut com un enamorament,
els he dotat de vida pròpia;
com en l’amor
uns m’han durat més temps que d’altres.

Hem estat per llocs llunyans, perduts
aguantant carreteres nevades,
Sol batent que tot ho fon
pluges intenses,
hores perdudes en retencions,
de vegades, nius fugaços d’amor
bruts de pols, “has estado en algún lugar interesante”?
o força lluents, per anar a noces o a enterraments .

Sabedors de la meva vida
ens hem cuidat mutuament.
De mecànica no sóc gens experta
però he reconegut algún so diferent.

Sempre he estat jo, qui els ha deixat per un altre,
i ……, ssshhhhh…, ara que ningú no ho sent
recordo el comiat de cada un d’ells.

Ara, el tinc al taller,
l’estan recomposant.
Va servir-nos de cuirassa
en una carretera del poble d’en Luís Buñuel
un conductor amb poca traça
es va saltar l’stop.

Entre ell i l’àngel de la guarda
vàrem poder tornar a casa.

Una extranya sensació
quan la grua el va retirar.
Vam quedar els dos cara a cara
diría que l’ull em va aclucar.

dolors
30 d'agost 2008

su color rojo volcán. Es el quinto coche que tengo. El primero y el último, rojos; los tres del medio, blancos. Con todos ellos he vivido como un enamoramiento, los he dotado de vida propia, como en el amor, unos me han durado más tiempo que otros. Hemos ido por lugares lejanos y perdidos, soportando carreteras nevadas, intenso sol que todo lo funde. Lluvias intensas, horas perdidas en atascos. A ratos, fugaces nidos de amor . Sucios de polvo, “has estado en algún lugar interesante? o relucientes, para ir a bodas o entierros. Conocedores de mi vida, nos hemos cuidado mutuamente, de mecánica no entiendo nada, pero se reconocer ruidos diferentes. Siempre he sido yo la que los ha dejado por otro, y …… sssshhhh ……., ahora que nadie nos oye, recuerdo el último momento de cada uno de ellos. Ahora está en el taller. Lo están recomponiendo. Nos sirvió de coraza en una carretera del pueblo de Luís Buñuel. Un conductor despistado, se saltó un stop. Entre él y el ángel de la guarda, pudimos volver a casa. Una extraña sensación, cuando la grúa lo retiró. Nos quedamos los dos cara a cara, diría que el ojo me guiñó.

24 d’agost, 2008

s'escurça el dia

es fa fosc cada cop més aviat,
cauran les primeres pluges
les tormentes, els llamps i trons.

Venen dies de retrobada
de tornada a la vida habitual.

Enguany vosaltres també hi sou en aquest retorn.
La majoria sou els “anònims” més entranyables
i nombrosos que “conec”
formeu part del meu dia a dia.

Mai hagués pogut pensar que 28 lletres ordenades,
que recordo vaig aprendre'm de memòria
amb la música que afegim per fer-ho més fàcil,
poguessin arribar a dir tantes coses
a fer sentir tantes emocions.

Que algun dels meus escrits hagin servit “d'inspiració”
em dona una satisfacció difícil d'explicar.

eskerrik asko Odei
gràcies Carles
gracias De....lirio

Gràcies a cadascú de vosaltres, per estar, per comentar, per emocionar,
en definitiva, per sentir.

Agrair-vos a tots una tornada de vacances diferent.
Aprofitar per desitjar-te una ràpida recuperació, Lali, que sé que disfrutes llegint-nos,
i animar-te a ser una futura blocaire.

Una forta abraçada a tots

dolors
24 d'agost 2008

el día se acorta, cada vez oscurece más pronto, vendran las primeras lluvias, las tormentas, los rayos y truenos. Son días de encuentros. De vuelta al lugar habitual. Este año, vosotros también formais parte de éste retorno. La mayoria sois los “anónimos” más entrañables y numerosos que “conozco”. Formais parte de mi día a día. Núnca hubiera imaginado que 28 letras ordenadas, que recuerdo que aprendí de memoria, con la música que incorporamos para hacerlo más facil, pudieran llegar a decir tantas cosas, hacer sentir tantas emociones. Que alguno de mis escritos hayan servido de “inspiración” me produce una satisfacción dificil de explicar. Eskerrik asko Odei, gràcies Carles, gracias De....lirio. Gracias a todos por estar, por comentar, por emocionar, en definitiva, por sentir. Agradeceros a todos un regreso de vacaciones diferente. Aprovecho para desear una rapida recuperación, Lali, que se que disfrutas leyendonos. Y animarte a ser una futura blogera. Un fuerte abrazo a todos.

14 d’agost, 2008

l'acabo d'acabar

el dia es trist, tan com ho estic ara mateix,
sempre em passa, quan un llibre m'agrada.

El tenia triat, a punt per endur-me'l de vacances
cada estiu en busco un de la mateixa autora.
Fa servir paraules en mallorquí,
aquest en tenia més de les acostumades,
no sé exactament el motiu, però em captiva.

Sóc a una ciutat que no és la meva.
Es respira un aire clàssic que fa conjunt amb el llibre.
He quedat atrapada per la historia
la del llibre i del lloc on sóc.

Impressiona veure el record dels trets
a les façanes dels pocs edificis antics que van quedar,
que es van salvar de la destrucció.

Destrucció, em ressona la paraula
no la puc allunyar del pensament.
Com en un malson,
aixeco un mur
cada cop més alt i més ample.

La sensació de buidor del llibre que s'ha acabat
m'envaeix una sensació de nostàlgia.
Em sento foranea d'un lloc,
desconeguda de la gent, de mi mateixa.

I no paro de donar-li voltes,
que feia aquell altre llibre en aquella pila ?
el vaig saber reconèixer, en un idioma que no entenc
em va sorprendre veure'l allà.

Ara plou
i recordo l'ultima frase “.....esperava l'ultima pluja.”
i amb els ulls negats, em pregunto
que espero jo?

dolors
10 d'agost 2008

lo acabo de terminar, el dia es triste, tanto como lo estoy ahora mismo, siempre me pasa cuando un libro me gusta. Lo tenia preparado, para leerlo éstas vacaciones, cada verano busco uno de la misma autora. Usa palabras en mallorquín, y éste, tenia más de las acostumbradas, no se el motivo pero me cautiva. Estoy en una ciudad que no es la mia, se respira un aire clásico que hace conjunto con el libro, he quedado atrapada por la historia, la del libro y la del lugar dónde estoy. Impresiona ver el recuerdo de las balas, en las fachadas de los pocos edificios antiguos que quedaron. Que se salvaron de la destrucción. Destrucción, me retumba la palabra, no puedo alejarla del pensamiento, como en una pesadilla, levanto un muro, cada vez más alto y más ancho. La sensación de vacío del libro acabado, me invade una sensación de nostalgia, me siento extrangera de un lugar, desconocida de la gente, de mi misma. Y no dejo de pensar, que hacia ese otro libro en ese montón?, lo supe reconocer en un idioma que no entiendo. Me sorprendió verlo allá. Ahora llueve, y recuerdo la última frase,
“......esperaba la última lluvia.” y con los ojos llorosos, me pregunto. Que espero yo?