tot el temps,
es va fondre, de sobte
amb una abraçada.
Ens vam abraçar
cadascú de nosaltres,
intensament,
moltes ganes,
molt d'afecte contingut.
De les que,
com el vent que bufava,
et ressegueix tot el cos.
Algún quilo de més
algún cabell de menys.
Però, el ulls,
la mirada,
no són tan diferents,
de quan,
començàvem un món
que el volíem fer nostre.
Ara, potser,
amb més de tot,
i menys d'alguna cosa,
quasi, quasi
pensem el mateix.
dolors
10 novembre 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada