Tot de cadires buides, ben posades, arrenglerades,
tot està en penombra, quasi a les fosques.
S'hi veu un piano d'estudi, també hi ha un micròfon,
i segur que sonarà una guitarra.
Esperava veure una obra de teatre.
No esperava res més.
Son actors per afició.
Potser no sortiran mai a cap escenari.
Potser no trepitjaran mai cap teatre de renom,
ni seran forçament aplaudits.
Mica en mica, es van omplint les butaques
Cadascún ocupa el seu lloc.
Els tres timbres de rigor,
a punt està de començar la funció.
Sonen les primeres notes.
El piano és el millor,
l'acompanya una bonica veu
amb el rerafons de la guitarra,
llàstima que siguin curtes les cançons.
Perque l'obra..........
n'he vist de millors.
dolors
8 març 2008
2 comentaris:
El teatre amateur, ja te això
tan la pots encertar com no
però penso que es bo
es doni a conèixer tan si com no.
Un altre dia ja l’encertaràs !!!!
Un petonasssssssssssss
Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en meu teu cor esclata l'alba.
Aprendre que l'esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.
Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n'és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.
Aprendre...
Publica un comentari a l'entrada