d’un lloc que fa temps que no plou.
Grotesca es veu l’església, desballestada, sense campanes.
S’erigeix sacrílega.
Un conjunt de maons mal col·locats, recorden part d’una casa,
queda al descobert el que va ser un cementiri;
no van deixar ni descansar en pau als morts.
Tot el que es veu, un dia va quedar negat, per portar aigua arreu.
Quina imatge més dantesca
estic en un poble mort
el van ofegar amb aigua i es va omplir de dol
gent que va deixar les seves cases
per a no tornar a passejar pels seus racons mai més
i ara, sura com un fantasma
ensenyant-nos lo malament que ho fem.
Miro al cel i no veig cap núvol
quantes llàgrimes caldrien per omplir l’embassament ?
dolors
27 març 2008
4 comentaris:
Tens raò.... i saps que penso ? dons que encara que veiem aquestes coses mai aprenem lo suficient per posar-hi remei.
Una cosa es clara que el que es bo per avui pot no ser-ho per dema.
Una abraçada.
...un hermoso texto sobre un desolador paisaje.
...y es terrible saber que la tristeza no ayuda y que las lágrimas no serán suficientes.
Un abrazo.
Sé que la vida retornarà a aquest poble. No perdis l'esperança!
Potser es un poble abandonat i sense ningú que hi visqui però conserva i ho farà per sempre l'essència d'aquells que van deixar les seves llàgrimes en haver de marxar.
I si, es molt tris com ho fem tots plegats de malament.
Publica un comentari a l'entrada