Aniran agafant el ritme

els pobles costaners.
Aniran quedant buits
els pobles d'interior.

Van marxant,
els habitants de temporades.
Van recuperant,
les rutines de la vida.

El dia a dia,
és lluny.
Les coses que no podem renunciar,
també.

S'anirá atapeïnt,
de nou,
la ciutat.

El proper dilluns,
aniran desapareixen,
de les parets dels carrers,
cartells de: TANCAT PER VACANCES

dolors 24 d'agost 2019

p.s. : i els que no hem marxat,
pensarem,
que ràpid passa, aquest mes.
Llàstima.

Salvador i Teresa

Aquest és el seu nom.
Els busquen, desesperadament.
Els dos,
tenen 90 anys.

Amb el temps,
cada cop sortien menys.
Però, aquest
era un dels pocs “bolos”.
És estiu
festes majors !

Eren en un remolc,
logotipat,
amb els gegants i cap grossos.
Dibuixos de festa, d'alegria.

Algun lladre,
volia el camió.
Es tem,
que no s'esperàven
la càrrega que duia.

Es fan crides
que els deixin anar,
que els deixin en bon estat,
que no facin mal,
als gegants d'El Vendrell.

dolors 20 d'agost 2019

Un dels diagnòstics

“estrès hídric”,
impossible no patir-ne.
I moltes més coses.

De naturalesa estàtica,
gronxades les branques,
depenent si bufa el vent.
Un gran enemic.

el tronc,
subjecte a terra per les arrels,
profundes,
a la recerca d'humitat,
impedint qualsevol moviment.
En diríem, nòmades.

Molt febles,
sovint, ferits.
Les adversitats, nombroses,
augmenten a l'estiu.

Les baixes,
són comptades per hectàrees.
I, sovint,
sembla una competició desenfrenada.

El foc,
desbocat del tot, avança ràpid.
Devora, devasta tot.

El paisatge, escabrós
gris i negre,
de les cendres i el carbó.

Segueix fumejant.
Amb un insuportable
olor a cremat.

dolors
30 juny 2019

Cendres

és el que ha quedat.

Cendres,
envoltades de murs de pedra,
bruta per la pol·lució,
ara,
enfosquida pel fum.

Li deien “el bosc”,
per l'entramat,
de cada una de les 1300 bigues,
de fusta de roure.
Ara són cendres.

Un incendi “forestal” a Notre Dame.
L'infern a la terra.

Més de 20 hectàrees de roures
tal·lades fa més de 700 anys,
ara s'han tornat cendres.

Sota l'atenta i impassible
mirada de les gàrgoles.

dolors
18 d'abril 2019

Un diumenge qualsevol

en un carrer qualsevol,
aliè al brogit del matí,
i, sense que,
potser
ningú s'adonés.

Va sortir del semàfor, verd
un cotxe fúnebre.
El seguia
un altre cotxe,
era de la comitiva.

Un únic cotxe,
també fosc.
Un cotxe gran,
molt gran.

Dins,
confosa pels vidres tintats,
una dona gran.
Menuda,
molt menuda.

Al carrer,
la gent anava a la seva.
Solituds de les ciutats.

dolors
8 d'octubre 2018

Són a tocar

l'un, sobri,
tal com era al segle XIX.
Ha quedat abandonat.
És tancat.

L'altre,
reformat, funcionant.

Ha estat sortir de l'ascensor,
que els anys
han tornat enrere.
Conviuen el present i el passat.
El que va ser
el que ara és.

S'afegeix, una capella petita
amb una campana, també petita.
Per què més ?

Voreja el riu,
que passa, com passa la vida
ràpid i fent soroll.

Penso en la casualitat,
l'error del número d'habitació.
El 3 que va ser un 15.
va repetir-se més cops.

L'oblid d'una brusa, blanca
confosa amb els llençols,
em va fer tornar.

Repeteixo el camí,
48 hores després.
M'hi hagués quedat.
Però tu, ja no hi érets.

dolors
10 setembre 2018

Ara ja,

adult
manté les mateixes aficions.

Ara ja,
adult
va tornar la motxilla,
amb uns pinyons
que hi havia al bosc.

Ara ja,
adult
si obrís alguns calaixos,
trobaria alguna pedra.
De totes mides i colors.

Que apareixien
en una butxaca,
de la bata, de l'abric...
a la cartera de l'escola
o a qualsevol racó.
Que, admirat
portava a casa,
com si fos un tresor.
El seu tresor.

El que no sap,
ara, que és adult.
Que la casa
n'està plena.

Que, encara, ara
de tant en tant.
Al obrir un calaix qualsevol
en surt una d'aquelles.

dolors
31 maig 2018