Va arribar a l'illa de Mana

prop de Nova Zelanda,
atret per uns càntics d'alcatraz
(mascarell en català).

Espècie
que només s'acosta a terra
per niar i cuidar les cries.

El so,
venia d'uns altaveus escampats,
juntament amb tot d'ocells de formigó.
Estratègicament col·locats
Eren quasi, com de debó.

Es un pla de repoblació
d'aquestes aus.

En Nigel, l'ocell,
va arribar a l'illa cinc anys enrere,
i se'l veia, sovint,
rondant la mateixa figura.

Van arribar-ne més d'ocells,
dels de veritat.
Però ell,
seguia,
entestat amb la seva enamorada.

Recentment,
ha estat notícia,
Els responsables del projecte
van trobar-lo mort, dins del niu,
que va fer per la seva estimada.

Nigel, l'ocell,
un alcatraz (mascarell, en català)
una illa.
Va triar quedar-se.

A la memòria,
Alcatraz, una illa
famosa per la seva presó.
Es vantaven de la impossibilitat de marxar d'allà.

dolors
7 febrer 2018

Marronoses

barrejades i confoses,
amb les fulles caigudes
dels plataners.

Estripats
fulls d’un llibre vell.
Escampats,
tot de trossos quadrats.

El cantó muntanya
del carrer Aragó,
de Muntaner a Passeig Sant Joan.
Com si s’hi passegesin.

Dues setmanes més tard,
en el mateix carrer,
metres més endavant
més d'aquells trossos,
com si fos una ruta literaria.

Qui o per què
estripa els fulls d’un llibre
A parts iguals ?
Qui o per què
deixa que els arrossegui el vent ?

En cap es veu el títol
En cap,
ni s’endevina quin pot ser.
El misteri, segueix.

dolors
30 desembre 2017

Una pesada llosa

tapa, amb més força,
potser per sempre,
els cossos
dels que mai van tornar.

Una inscripció -imaginària-
en lloc de R.I.P.,
s'hi poden intuir aquests números
155

Enterrada l'esperança,
negada sepultura digna als morts.
Arrebatada la dignitat als vius.

En un banc, d'ADN
vinculades amb números telefònics,
quedaran unes mostres.

Recordo als avis
el seu silenci,
la seva por.

Ni puc
ni vull entendre-ho.

dolors
21 novembre 2017

Plou o plora

el cel a Barcelona.
Ja no pot fer
ni el cel ni el cor fort.

Contingudament,
amb el dol, pels que
atrets per la ciutat,
van iniciar, sense saber-ho
un viatge, sense retorn.

La furgoneta,
de color blanc,
el color de la Pau,
va posar fi
al seu viatge més macabre
damunt el mosaic d'en Miró.

Mosaic,
que dona la benvinguda,
a la ciutat
als que arriben per mar.

dolors
19 d'agost 2017

Diuen que va ser un regal

(ves a saber)
d'això fa uns quatre anys.

I al tenir camp per córrer
no es van preocupar de res.

No està en cap cens,
no està inscrita,
no té papers.

Margarita Vaca de Lídia,
desfullant margarides
sacrifici,
indult,
van caient els pètals.

No compleix la normativa,
però diuen,
que és molt carinyosa
que li agrada la gent.

La fan anar
amunt i avall,
i ella,
segur que espantada
aliena a l'absurd.

dolors
25 maig 2017

P.S. he dubtat amb aquest escrit. Diàriament, molts humans deixen la seva vida, amb la indiferència del que ja és repetitiu.
Potser, aquesta història, la d'un animal, ens faci reaccionar.

Ella,

baixava tota decidida.
Una gran bossa de mà,
on hi havia una rosa vermella.

Ell,
darrera seu,
amb pas ferm,
la volia aconseguir.

Ella,
accelera el pas.
Ell,
la repren.

Els dos,
al mig dels carrils.
Sols,
sense trànsit.

Ell,
li demana la rosa.
Ella,
ofesa, li torna.

No era,
una rosa d'amor.
Era,
robada, de la botiga d'ell.

Ella,
seguint camí avall.
Enguany tampoc tindrà una rosa.

Ell,
camí amunt,
bufava pel nas,
tan fort com un drac.

dolors
22 d'abril 2017

Un seguit de túnels,

grutes i racons
de la ciutat per dins,

Soterrades les clavegueres.
Dipòsits que recullen aigua de pluja
quan en cau més del compte,
per dosificar i aprofitar.

Fils de metall
que zimbrejant,
il·luminen i acoloreixen.

Canonades d'aigua, de gas,
cables telefònics.

Refugis d'una guerra
que no està oblidada.

Xarxa de metro,
estacions fantasmes.
Fonaments profunds, que s'han endut
passats històrics.

Pisos plens de cotxes,
que cerquen el centre de la terra.
Foscor i claror artificial,
iceberg quotidià.

A la meva ciutat,
als morts,
els enterren en construccions verticals.

dolors
29 de març del 2017