tot just a trenc d'alba

El melodiós cant d'una merla acompanya al meu desvel,
dia a dia,
una bonica manera de treures la son.
Per la tarda, algún cop, pels carrers prop de casa, amagada entre matolls, s'en veu alguna,
sempre van de dos en dos, sempre van amb la parella,
buscant cucs dins l'herba. I si mires cap a dalt, están entre les branques d'una rovellada antena.
De mirada enjuguessada, saltarines, divertides.
Quina és la que em desperta ? Quina és tan matinera ? Quina es la cantarina ?.
Fa dies que em desperto en silenci,
fa dies que no les sento, i no sé on preguntar.
Avui un soroll m'ha tret el son,
era un clacar de gavina. No presagia res de bó.
Elegants però afamades,
deixen els matins sense so.
dolors
26 febrer 2008

moltes gràcies

Vull donar les gràcies a tots i cadascun de vosatres pel suport i l'encoratgement rebut. Espero que la meva timidesa no hagi estat impediment per fer-vos arribar el profund agraïment que voldria expresar.
Amb gran sorpresa he rebut mails que m'han emocionat. Trucades d'ànim per si estava en hores baixes. Gràcies Teresa per donar-me un cop de mà amb aixó de la informàtica, Montse, Jaume, Sali, Albert, Cris, Nieves, Gemma, Lali, Sergi, Belén, Cristina, Sònia, Kris, Neus, Judit, Jofre...
Moltes gràcies, Jordina per les teves correccions.
A tots us estic molt agraïda, i sobre tot, gràcies a tú, per donar-me l'empenta, i amb aquest gest, fer-me viure moments que no oblidaré.
dolors
20 febrer 2008

al damunt d'una taula

Fa temps hi tinc escampades, tot de peçes d’un puzzle
son de formes i colors diferents. N’hi ha un munt
no és gens fàcil d’anar-les col.locant
a vegades n’hi ha alguna que sembla que encaixi a més d’un lloc
d’altres, costen força de trobar
molts dies m’aturo a buscar, m'hi paso força estona
sembla que mica en mica prengui forma
però.....
M’en falta una
és una peça essencial
sé que si la col.loco, ja quasi estarà acabat
però.....
Fa ple de dies que la busco i no la sé trobar
em creia que estava barrejada, em fa ballar el cap
potser haurà caigut al terra
o estarà amagada
em porta de cap
seguiré buscant
fins que no la trobi, les demés no encaixaran.
dolors
15 febrer 2008

navegant per la nit

buscant una illa que no estigui deserta, la llum del far avui no està encesa, avui no s'encén.
Com que és fosc no sé el camí, i les aigües son confoses, es barregen amb la nit.
Queda tant per veure, queda tant per dir.......
M'han dit que dins del mar hi ha una sirena que s'amaga pel matí.
Un cop em va semblar veure-la.
Però no li vaig dir.
dolors
5 febrer 2008

veïns de sempre

Potser els anys de diferència no van acostar-nos més que per saludar-nos cordialment.
Pinzellades soltes d'humor queden ara en el record.
De matinada algún cop havien vingut els bombers a prop a apagar un petit foc.
Si es sentia un fort soroll. O un diumenge calorós, tot el carrer escampat de fulls de premsa.
Jo al balcó i tú a la finestra.
Fins que al bus no fa massa, coincidíem a l'hora de tornar a casa, esperava que al pujar tu ja hi fossis al seient, el viatge es feia més curt i distret.
Renquejant anaves dient que ara si estaves content. Els metges havien trobat el tractament.
L'últim cop no em vaig adonar quan em vas desitjar sort. Van quedar pendents dos petons i una abraçada.
Adeu veí, adeu amic
dolors
29 gener 2008

Àngels de la Guarda dolça companyia

Gràcies per llegirme, tant de nit com de dia.

Àngels de la Guarda dolça companyia. Sé que de llum, amb tú mai me'n faltaria.

Àngels de la Guarda dolça companyia. Si només mengés quan et veig, com un fideu jo estaria.

Àngels de la Guarda dolça companyia. Tot un dia amb tu, que xulo que seria.

Àngels de la Guarda dolça companyia. No em vull possar transcendent, que plorant acabaria.

Àngels de la Guarda dolça companyia. Creus que es cursi aquesta poesia ?.

dolors

17 gener 2008

Fa dies que intento descriure i escriure

La sensació de velocitat, del fred, del blau del cel, del vent, de la neu. Però la inspiració s'ha esfumat tan ràpid com una baixada de pista, que a la que et dones compte, ja ets avall de tot amb la sensació d'anar massa de pressa. No te l'acabaries mai. El cruixir de la neu als peus, la roba d'abric, la ventisca que s'aixeca amb les volves picant a la cara, el paisatge canviant d'un dia a un altre. L'alçada, ets tan amunt que fa vertigen mirar avall. Només tú.

De nit, la fosca cau per damunt dels camins i de les cases, amb tota il.luminació que poden donar els estels com si fossin fanalets. Si mires de lluny es veuen capritxosos grups de llum escampats, petits pobles que arreceren la vall, tranquils. Només tú. Dins d'el cotxe la música a tot volum sembla sortir de tot arreu.

Les muses m'han abandonat, han anat a un altre lloc. I fa ple de dies que no sé ni com començar. Més que escriure-ho s'ha de fer, no ho puc explicar, impossible. Jo no en sé. Mira que mentre estava allà em sortia tot rodat. Estic perdent les facultats. Quin còctel de paraules i de ......... que espessa...... cada cop em costa més....... no se si me'n sortiré, cada cop m'embolico més i més. Arribarà l'estiu, es fondrá tota la neu i jo aquí encallada sense saber sortir, amb el paper en blanc tot garabatejat. Treient i posant paraules. Tatxant les que hi son posades. I mentres, esperarè que arribi el proper hivern.

dolors

11 gener 2008