era gran, frondós, era preciós.
Va anar a créixer en el lloc equivocat. Potser l’atzar. O potser algú amb intenció de veure’l créixer, el va plantar on no tocava.
Era prop d’una casa, d’una masia, que amb els anys va ser la seu social d’un club esportiu.
Feia goig, feia ombra i aixoplugava un munt de pardals, que atrevits, s’acostaven a les taules a picar engrunes de pa, o de’l que trobaven.
N’hi havia que s’enfadaven ja que algun cop queia algun “regal”.
Van fer reformes, i el disseny a vegades no contempla aquestes coses.
Amb un terra de rajola negre van improvisar un sot. Va quedar empresonat.
Era un pi majestuós, i les arrels, rebels, no quedaven quietes. No podia estar-se quiet.
Aquell terra immaculat es va obrir per tercer cop. Tenia els dies comptats.
Desprès d’uns dies seguits de pluja, diuen que l’arrel es va ressentir i van témer per la casa.
La serra mecànica es va encarregar de partir l’amenaça en uns moments.
Van deixar un metre de soca. S’hi podien veure els anells. Deuria tenir uns 30 anys; en els humans és -diuen- la millor edat.
Un migdia qualsevol, dinant, allà al davant; van venir els operaris a acabar la feina, amb un pic, una destral i una aixada.
Era un pi, i tot i el poc que quedava, ferit de mort del tot, no va deixar-se arrencar fàcilment. Els jardiners suaven de valent. I jo allà, en front d’aquella macabra escena, sense poder fer res.
Un dels homes en veure’m, no va entendre res. Cada cop de destral, em ressonava a mi i no podia deixar de fer un gest, com si acabés de rebre una pallissa.
Aquell dinar, no va arribar a els postres. Aquella tarda vaig ser incapaç de res. Aquell clot d’arbre va quedar vuit del tot..
Amb el temps, ho van tapar, amb lloses negres, de disseny. Ja ningú no s’enrecorda. És com si no hagués passat res.
Era un pi, era gran, frondós, era preciós.
Va anar a créixer en el lloc equivocat. Potser l’atzar. O potser algú amb intenció de veure’l créixer, el va plantar on no tocava.
Era prop d’una casa, d’una masia, que amb els anys va ser la seu social d’un club esportiu.
Feia goig, feia ombra i aixoplugava un munt de pardals, que atrevits, s’acostaven a les taules a picar engrunes de pa, o de’l que trobaven.
N’hi havia que s’enfadaven ja que algun cop queia algun “regal”.
Van fer reformes, i el disseny a vegades no contempla aquestes coses.
Amb un terra de rajola negre van improvisar un sot. Va quedar empresonat.
Era un pi majestuós, i les arrels, rebels, no quedaven quietes. No podia estar-se quiet.
Aquell terra immaculat es va obrir per tercer cop. Tenia els dies comptats.
Desprès d’uns dies seguits de pluja, diuen que l’arrel es va ressentir i van témer per la casa.
La serra mecànica es va encarregar de partir l’amenaça en uns moments.
Van deixar un metre de soca. S’hi podien veure els anells. Deuria tenir uns 30 anys; en els humans és -diuen- la millor edat.
Un migdia qualsevol, dinant, allà al davant; van venir els operaris a acabar la feina, amb un pic, una destral i una aixada.
Era un pi, i tot i el poc que quedava, ferit de mort del tot, no va deixar-se arrencar fàcilment. Els jardiners suaven de valent. I jo allà, en front d’aquella macabra escena, sense poder fer res.
Un dels homes en veure’m, no va entendre res. Cada cop de destral, em ressonava a mi i no podia deixar de fer un gest, com si acabés de rebre una pallissa.
Aquell dinar, no va arribar a els postres. Aquella tarda vaig ser incapaç de res. Aquell clot d’arbre va quedar vuit del tot..
Amb el temps, ho van tapar, amb lloses negres, de disseny. Ja ningú no s’enrecorda. És com si no hagués passat res.
Era un pi, era gran, frondós, era preciós.
dolors
1 juliol 2008
era un pino, era grande, frondoso, era precioso. Creció en el lugar equivocado. Quiza el azar o quizá alguien con la intención de verlo crecer, lo plantó en el lugar equivocado. Estaba cerca de una masia. Que con los años fue la sede de un club deportivo. Espectacular, hacia sombra y protegia a muchos gorriones, que atrevidos, se acercaban a la mesas a picar migajas de pan, o lo que encontraban. Havia gente que se enfadava. Alguna vez caía algún “regalo”. Hicieron reformas y el diseño a veces no contempla éstas cosas. El suelo de baldosas negras improvisaron un hoyo. Quedó prisionero. Era un pino majestuoso, y las raices, rebeldes, no estaban quietas. No podia quedar inmobil. Aquella terraza inmaculada se partió por tercera vez. Tenia los dias contados. Después de unos dias de lluvia, dicen que la raiz se resintió y temieron por la casa. La sierra mecánica se encargo de partir la amenaza en poco tiempo. Dejaron un metro de tronco, se podian ver sus anillos. Deberia tener unos 30 años, en los humanos es –dicen- la mejor edad. Un dia a la hora de comer, allí mismo, vinieron unos operarios para acabar la faena, con un pico un hacha y una azada. Era un pino, y con lo poco que le quedaba, herido de muerte, no dejó que lo acabaran de arrancar con facilidad. Los jardineros sudaban. Y yo allá, delante de esa macabra escena, sin poder hacer nada. Uno de ellos, al verme, no entendió nada. Cada hachazo, me resonaba a mi, y no podia evitar hacer un gesto, como si recibiera un latigazo. Aquella comida, no acabó con los postres. Aquella tarde fuí incapaz de nada. Aquel hoyo quedó vacio de muchas cosas. Con el tiempo lo taparon, con terrazo negro de diseño. Ya nadie lo recuerda. Es como si nada hubiera pasado. Era un pino, era grande, frondoso, era precioso.