01 de juliol, 2008

era un pi

era gran, frondós, era preciós.
Va anar a créixer en el lloc equivocat. Potser l’atzar. O potser algú amb intenció de veure’l créixer, el va plantar on no tocava.
Era prop d’una casa, d’una masia, que amb els anys va ser la seu social d’un club esportiu.
Feia goig, feia ombra i aixoplugava un munt de pardals, que atrevits, s’acostaven a les taules a picar engrunes de pa, o de’l que trobaven.
N’hi havia que s’enfadaven ja que algun cop queia algun “regal”.
Van fer reformes, i el disseny a vegades no contempla aquestes coses.
Amb un terra de rajola negre van improvisar un sot. Va quedar empresonat.
Era un pi majestuós, i les arrels, rebels, no quedaven quietes. No podia estar-se quiet.
Aquell terra immaculat es va obrir per tercer cop. Tenia els dies comptats.
Desprès d’uns dies seguits de pluja, diuen que l’arrel es va ressentir i van témer per la casa.
La serra mecànica es va encarregar de partir l’amenaça en uns moments.
Van deixar un metre de soca. S’hi podien veure els anells. Deuria tenir uns 30 anys; en els humans és -diuen- la millor edat.
Un migdia qualsevol, dinant, allà al davant; van venir els operaris a acabar la feina, amb un pic, una destral i una aixada.
Era un pi, i tot i el poc que quedava, ferit de mort del tot, no va deixar-se arrencar fàcilment. Els jardiners suaven de valent. I jo allà, en front d’aquella macabra escena, sense poder fer res.
Un dels homes en veure’m, no va entendre res. Cada cop de destral, em ressonava a mi i no podia deixar de fer un gest, com si acabés de rebre una pallissa.
Aquell dinar, no va arribar a els postres. Aquella tarda vaig ser incapaç de res. Aquell clot d’arbre va quedar vuit del tot..
Amb el temps, ho van tapar, amb lloses negres, de disseny. Ja ningú no s’enrecorda. És com si no hagués passat res.
Era un pi, era gran, frondós, era preciós.

dolors
1 juliol 2008

era un pino, era grande, frondoso, era precioso. Creció en el lugar equivocado. Quiza el azar o quizá alguien con la intención de verlo crecer, lo plantó en el lugar equivocado. Estaba cerca de una masia. Que con los años fue la sede de un club deportivo. Espectacular, hacia sombra y protegia a muchos gorriones, que atrevidos, se acercaban a la mesas a picar migajas de pan, o lo que encontraban. Havia gente que se enfadava. Alguna vez caía algún “regalo”. Hicieron reformas y el diseño a veces no contempla éstas cosas. El suelo de baldosas negras improvisaron un hoyo. Quedó prisionero. Era un pino majestuoso, y las raices, rebeldes, no estaban quietas. No podia quedar inmobil. Aquella terraza inmaculada se partió por tercera vez. Tenia los dias contados. Después de unos dias de lluvia, dicen que la raiz se resintió y temieron por la casa. La sierra mecánica se encargo de partir la amenaza en poco tiempo. Dejaron un metro de tronco, se podian ver sus anillos. Deberia tener unos 30 años, en los humanos es –dicen- la mejor edad. Un dia a la hora de comer, allí mismo, vinieron unos operarios para acabar la faena, con un pico un hacha y una azada. Era un pino, y con lo poco que le quedaba, herido de muerte, no dejó que lo acabaran de arrancar con facilidad. Los jardineros sudaban. Y yo allá, delante de esa macabra escena, sin poder hacer nada. Uno de ellos, al verme, no entendió nada. Cada hachazo, me resonaba a mi, y no podia evitar hacer un gesto, como si recibiera un latigazo. Aquella comida, no acabó con los postres. Aquella tarde fuí incapaz de nada. Aquel hoyo quedó vacio de muchas cosas. Con el tiempo lo taparon, con terrazo negro de diseño. Ya nadie lo recuerda. Es como si nada hubiera pasado. Era un pino, era grande, frondoso, era precioso.

17 comentaris:

Anònim ha dit...

Era un pi, i ho segueix sent, perque com tot, mentre algu el recordi, segueix existint. Hi ha moltes aconteixement, persones, coses, que son arrancades a cop de destral de les nostres vides, hi fa mal!! pero aquest dolor es suavitza amb el record de les experiencies viscudes, de les persones que ens han acompanyat, i de les coses que hem disfrutat.
una abraçada

Striper ha dit...

A vegades la natura paga els nostres errors i es ben trist.

helena ha dit...

Espero que l'hagin trasplantat a una latre banda. Hem fa angunia quan veig coses d'aquestes no sé perquè...

M.TeReSa ha dit...

Que insensibles ens tornem quan hi ha interessos pel mig !!!!
Algun dia la naturalesa ens tornarà tot el mal que li fem, ja cal que ens preparem.
Has plasmat un testimoni trist de coses que passen massa sovint.
M’agrada la teva sensibilitat en temes de naturalesa, no es la primera vegada que et sento parlar del mal que els hi fem als arbres.... quanta raó tens!!!!!
Un petonasssssssss

Anònim ha dit...

era i será per sempre un pi.
el teu pi perque l'has fet teu només recordant-lo.

era, es i serà...perque les coses mai moren mentre se les recorda.

tonets.

Praxis ha dit...

Uffff... Dolors,... que trist, quina pena,. Llegint el teu escrit m'ha vingut al cap que al igual que aquest pi pode va néixer en un lloc equivocat, també hi han éssers humans que neixen en llocs equivocats i que per desgracia també els hi tallant la vida. Segur que els que estan equivocats son qui fan aquestes coses i espero que algun dia es faci justícia.

Has fet un escrit amb un gran sentiment i m'ha agradat molt llegir-lo.... Felicitats!!!

Una Abraçada

M. J. Verdú ha dit...

Quina llàstima que l'haguessin hagut de tallar! Per a mi, els arbres són importantíssims...

yraya ha dit...

Poco a poco van acabando con toda la naturaleza, no me extraña que te hiciera sentir mal los golpes al pobre árbol, pero mira ha quedado con las baldosas de diseño, que más quieres? puaffff.
Saludos.

Alada ha dit...

Era un pi, era natura, donava ombra, alegrava la vista, respirava, tenia vida.
Es una preciosa i trista narració. Es nota sentiment i cor.
¡ Fins pronte !

aigua ha dit...

Una pena...i no serà l'últim.Per molts és més fàcil tallar que sol.lucionar....és massa car...millor gastar-se els diners en coses més "productives".
Petonets horabaixa

matrioska_verde ha dit...

destruimos la belleza impunemente cegados por la modernización.

bicos,
Aldabra

Etèria ha dit...

Acostuma a passar que no respectem el que tenim i si ens fa nosa deixem de pensar que potser existeix una raó bonica per tal que allò sigui així.

Petonets

pluja ha dit...

Llegint aquest relat se m'ha encongit el cor. De totes maneres crec que el pi no ha mort d'aquesta manera en va. Tot a la vida té un sentit i possiblement no ha estat casualitat que tu hagis estat allà, contemplant aquesta trista escena. L'has vist patir i ho has transmès al teu bloc. A través de les teves paraules, el sofriment del pi ens ha arribat a molts i ens ha fet reflexionar. Imagina't a quanta gent ha "arribat" aquest pi frondós. No només ha fet ombra i aixopluc durant la seva vida sinó que ha donat tota una lliço amb la seva mort.

Anònim ha dit...

Humano, ser egoista.
Si, no temo insultarme....

Rural es mi lugar, y ya es rutina ver la muerte de pinos frondosos y preciosos. Jamás encontré inteligente argumento para fatal hazaña....
Nos destruimos, naturaleza somos nosotros.
LA ignorancia es la esencia de este mundo.
Siento si ofendí, pero tu post hizo hervir mis venas.... gracias por hacernos recordar que somos destructores. Gracias.

horabaixa ha dit...

Hola Nadaq,

Hoy pongo post nuevo, y hay algo que me tiene preocupada.

los comentarios no están completos, falta el tuyo. Me tienes mal acostumbrada.

Espero saber pronto de ti.

Un fuerte abrazo

poca luz ha dit...

...jaja...qué linda eres!

Aqui estoy....pero cómo pude no verlo??...si es que soy un desastre!

...el sentimiento que despierta este escrito tuyo es de desolación. La incomprensión y la vergüenza que generan algunas actitudes por intereses creados que siempre se me escaparán de las manos.
Pero ...sabes? te veo sintiendo cada uno de los golpes de hacha y recuerdo a mis amigos plantando árboles después de terribles incendios provocados y sé, quiero creer, necesito creer que no se lo pondremos fácil.

Un abrazo enorme y que no decaiga.

...el comentario de masquera no deja impasible...impresionante.

Carles Casanovas ha dit...

Digues-li al teu pi, que jo avui he plantat una mata de Mª Lluisa, que m'ha portat Na Menta Fresca, Alfàbrega i Mª Lluisa, està petita
però ufanosa treu el cap... el mon
continua.