l’espai, obert,
és molt gran.
Un edifici recuperat
amb un nom molt potent.
Diverses entitats
hi fan activitats.
Moltes coses i variades.
Algun que altre so,
sobtat,
trencava el silenci.
Una música, sonava fluixa.
Era una cançó coneguda,
darrera d’una porta
quasi tancada.
A l’hora prevista
va començar el tast d’art.
Potser n’érem vint
els espectadors, expectants.
Sis eren els tasts.
Ens conduïen
per diferents espais,
veient com,
per amor a l’art,
els actors
ens transportaven a mons diferents.
Vam viure
l’absurditat de la vida d’uns clowns.
Ens vam veure reflexats,
descobrint i patint la tecnologia.
Vam poder veure
els ulls clars de la Poncia.
Vam escoltar
la seva veu calmada,
intentant que la Casa Alba
no acabés en desgràcia.
Ens va abraçar la música,
la mateixa,
que estones abans
trencava el silenci.
La mateixa música,
acompanyava a dues dones dansant,
omplint de sentiment,
la petita sala.
Vam escoltar
la trama que capgira la història,
repetidament diferent,
explicada per uns presoners
que no semblaven males persones.
Vam repassar
les llistes
que, en aparença,
eren sense importància.
Amb un gir inesperat,
que ens dugué
al terror d’una època fosca.
Vaig sortir agraïda
a aquelles persones,
que amb el seu ART
van aconseguir
el que només l’art pot fer.
Emocionar, qüestionar, gaudir,
descobrir...
Després
cada actor
va tornar, de nou
a la seva vida.
cadascú,
va anar cap a casa seva
per camins diferents.
dolors
27 novembre 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada