a aquella botiga.
Vaig trobar les dades per internet
estava a Gràcia,
al carrer del Diluvi
i tenien el que necesitava.
Un cop allà
entre carrers estrets
estava inundada d'instruments.
L'encant
anava aumentant.
En el retol es llegueix:
hospital de guitarres.
Avui he tornat,
volia una cosa
que la podia comprar
prop de casa.
Però, anar a
on es curen les guitarres.......
La casualitat ha fet,
un cop allà, al carrer
que comencés a ploure
d'una manera que,
semblava que diluviés.
El mateix xicot de l'altre dia,
m'ha tornat a veure,
sorprés.
Li he repetit
que anava expresament.
No cònec el seu nom,
però hem parlat d'aquest blog,
de que em rondava un escrit
que l'avisaria si l'escribia.
dolors
6 juliol 2009
la atracción por el nombre de esa calle, me acercó a esa tienda. Encontré los daros por internet, estaba en Gràcia, a la calle del Diluvi (diluvio), y tenian lo que necesitaba. Una vez allá, entre calles estrechas, estaba inundada de instrumentos. El encanto iba en aumento. En el rótulo puede leerse: hospital de guitarras. Hoy he vuelto. Queria una cosa que la podia comprar cerca de casa. Pero, ir donde se curan las guitarras.....la casualidad ha hecho, una vez allá, en la calle. Que empezara a llover, de una manera que parecia que diluviara. El mismo chico del otro dia, me ha reconocido, soprendido. Le he repetido que iba expresamente. No le pregunté su nombre, pero hemos hablado de éste blog, de que me rondaba un escrito y que le avisaria si lo escribia.
23 comentaris:
Curioso el nombre, hospital de guitarras y casualidad que lloviese de esa manera justo cuando estabas en la calle Diluvio.
Bonito post.
Una abraçada
Hola Horabaixa...
poc a poc recupero el ritme personal...
fa ganes d'anar-hi a rondar en aquest carrer...
potser a fer un cafè?
petons!
Hola Horabaixa :) sembla l'argument d'alguna novela que em podria agradar :)
Recordo que dins les galeries Maldà hi ha una botiga on arreglen nines jo li deia hospital de nines o potser es deia així de veritat :)
Otra vez encuentras Magia en los pequeños detalles...
(¿O no son tan pequeños?).
Besos.
Quin nom de carrer més, més, poètic!
Tens el do de donar màgia a les coses quotidianes.
M'encanta com escrius!
Carrer Diluvi... Hospital de Guitarres...
Son dos dades que podrien sortir perfectament en alguna maravellosa novel·la! :-)
Entenc l'atracció per aquests dos noms. Sobre tot el segon... Quina tendresa implica per als instruments, que utilitza un vocabulari destinat als humans. Amb quina delicadesa en deuen tenir cura...
M'ha agradat MOLTÍSSIM! :-)
se intuye una magia de cuerdas detrás del escenario... Un abrazo.
Després del seu últim adéu
el principi d’una esperança:
“Encantada de llegir-te
una (sincera) abraçada”.
La meva resposta no es va fer esperar
més tard, dies amb cel cendrós, vetllats
borrosa la seva veu, absència
anhelant
les seves ratlles. Anhelant en la trobada la sincera abraçada.
El cel va acolorir la cendrosa tarda de negror
el prenyat núvol va trencar el seu mar d’aigua
la pluja despullava els plàtans
descosint les seves fulles
com pell de poema
navegant un trajecte per l’estret carrer
amuntegant-se com una abraçada
abans de ser engolides com petits vaixells de paper.
Passats uns minuts
marcats en el vell rellotge de la vella plaça
abandonava la botiga de cachivaches
Els 7 Peus travessia de gràcia
tan vella com el vell rellotge.
Refugiat sota la porxada de Mariana Pineda
presagi de llum com la granadina liberal.
L’Arc de sant Martí va trenar el llaç
En tants destelleigs entre el seu iris i el meu.
Conec el seu nom
Conec la seva lletra
Conec detall
Sense arribar el seu eco en aquella resposta
pensant en la horabaixa
d’aquests dies amuntegats de cendra.
Avui he tornat
per a fer-te aixopluc.
Avui no plou
el dia és assolellat
com un Arc de sant Martí
desitjant que l’efecte òptic
faci visible la teva llum.
horabaixa,
sempre m'ha agradat el carrer diluvi, però ara no sé situar l'hospital de guitarres...
en tinc una estripada; la primera que jo em vaig poder comprar quan tenia quinze anys (si n'afegeixes trenta...podràs fer comptes)...però així es quedarà...i malgrat tot, encara sona prou bé.
Fa quinze dies vaig entrar a una botiga perquè m'ensenyéssin guitarres elèctriques...
- per començar...- vaig dir.
- per algún nen, nena...? -va preguntar-me el noi que m'atenia.
- no...seria per mi!
- ah...per vostè?
Li vaig dir...nano...ara no ho espatllis...Vam acabar rient...
La música té aquests encants!
M'agrada la teva història!
coses de la vida.... M'hi sento molt identificada amb aquest escrit. Per motius personals i professionals. Salut
Qué maco sona... a mí m'atreia un lloc que era un hospital de nines.Però aixó de l'hospital de guitarres ha de ser una meravella. Quin carrer. Petons.
Hospital de guitarras, un verso para cualquier poema, un verso tierno.
¡¡ y a mi que me parece que este poema es el inicio de una historia !!
biquiños,
Magnífic el relat que has fet d'aquesta petita quotidianitat!
De vegades les casualitats/causalitats, hi són per alguna cosa...
M'agradaria pensar que tindrà continuïtat aquesta història.
No situo l'hospital de guitarres, ja hi pensaré. Sí que com d'altres recordo l'hospital de nines de les galeries maldà.
Sempre és un plaer llegir-te!
Petons.
M'apunto el nom i el carrer perque si fins i tot el cel s'ha possat a plorar es que alguna cosa magica succeeix dins.
Petons
Me he possat al dia dels que no habia llegit,aquestos darrers dies he estat mes ocupat d' el habitual...Hospital de guitarres...que bonic,un altra vegada de un punt fas una historia que t'envolta i la sublimes....Una abraçada
No s´et en esscapa ni una !!!!! qualsevol petit detall, qualsevol nom curios pero quotidia en el fons , per a tu es torna en algo especial...t´imagino amb aquell somriure que es sol tenir en fer aquests "descobriments".....
mil petons
... Un carrer amb molts bons records...
Gracias por pasarte y dejar "Huella" siempre,como no estas presente.
De tu publicacion te dire que poco he entendido pero dicen que las casualidades no existen o si? :)
Por cierto la publicacion de los tres libros me ha encantado.
Besos ;)
Breve y preciosa historia de un hecho que parece salido de un cuento con magia. Ya me gustaría que siguiera.
Nos haces poner sin apenas esfuerzo, los personajes, la escena y sus movimientos..
Estupendo siempre sorprendes.
Besos, fins pronte!!
Hosti, tu! Un hospital de guitarres? Els metges en comptes de bata blanca van vestits de flamenco??? Als pacients només se'ls podrà visitar si portes faralàs, o indumentaria rocker si el malalt és el·lèctric. Jejeje.
Doncs me n'alegro que puguis parlar amb algú del teu blog, per cert, un dels meus favorits. Ja he tornat de les vacances i ho het fet totalment renovada.
Ja va bé que et vagin inspirant per a deixar-nos noves històries al teu blog. Segur que no és inventat aquest nom del "hospital de guitarres"??
Una abraçada
Curioso post, por las coincidencias y ese nombre.
Hay un filosofo que decía que todo lo que pasa tiene una razón...
¿entonces ya el chico sabrá que hay un post?
Publica un comentari a l'entrada