25 de novembre, 2008

una prosa, una narració, un text, un conte

va fer seva la història d’aquella pel·lícula. Tot va passar per casualitat. Una frase en una cançó, que repetia constantment el nom d’un actor a una ciutat. Primer, quan l’escoltava, se li feia pesada, però amb el pas del temps, dos paraules, potser, una frase sencera, musicava el seu drama. Una història d’amor suïcida. En molt de temps no es va atrevir a mirar-la. Les ferides eren obertes. Res del que podés dir, podria canviar la seva decisió, tot i així, era irresistible.

El desig per veure-la es barrejava amb la por a no poder suportar la veritat, però alhora, és el que necessitava per saber que res passava per no res. Volia esborrar de la memòria tot l’ocorregut, volia fer desaparèixer de la ment tots i cada un dels registres. Però cada cop que pretenia intentar-ho, qualsevol cançó que inesperadament s’escoltava per algun lloc. Qualsevol referència que recordava una forma de vida o simplement un nom, o una imatge, impedia, com impedeix algun cop la raó, descartar qualsevol pensament per més que s’intenti.

Arrossegaria de per vida aquesta bogeria? El temps passava en paral·lel. Esquivant obstacles. Buscant, ensopegant un cop i un altre. Fent interpretacions de qualsevol signe, esperant ....mentre, una música de fons, que sorgeix com per art de màgia, recorda de nou, que segueix latent, desactivant qualsevol intent de recuperació.

En aquell moment, una trucada al telèfon, inesperada, reviu per un instant la solució al misteri. En aquell moment, de nou, s’apaga aquella llum, de nou, com si fos una agonia, la realitat i la ficció apareix amb més força que mai. La linea que separa la bogeria de la raó és tan fina.....

dolors
25 novembre 2008

una prosa, una narración, un texto,un cuento.

hizo suya la historia de aquella película. Todo ocurrió por casualidad. Una frase en una canción, que constantemente repetía el nombre de un actor en una ciudad. Primero, cuando la oía se le hacia pesada, pero con el tiempo, dos palabras, quizá una frase entera, cantaba su drama. Una historia de amor suicida. Durante mucho tiempo no se atrevió a verla. Quedaban heridas abiertas. Nada de lo que dijese podría cambiar su decisión, aún así era irresistible.

El deseo por verla se mezclaba con el miedo a no poder soportar la verdad, pero a la vez, es lo que necesitaba para saber que nada sucedía para nada. Quería borrar de su memoria todo lo ocurrido, quería que desaparecieran de su mente todos y cada uno de los registros. Pero cada vez que se disponía a intentarlo, cualquier canción que inesperadamente aparecía en algún lugar. Cualquier referencia que recordaba una forma de vida o un simple nombre, o una imagen, impedía, como impide a veces la razón, descartar cualquier pensamiento por más que se intente.

Arrastraría de por vida su locura ? El tiempo pasaría en paralelo. Esquivando obstáculos. Buscando, tropezando una y otra vez. Interpretando cualquier signo, esperando..... mientras tanto, una música de fondo, que aparece como por arte de magia, recuerda otra vez, que sigue estando latente, desactivando cualquier intento de recuperación.

En ese momento, una llamada al telefono, inesperada, reaviva por un instante la solución al misterio. En ese momento, una vez más, se apaga de nuevo esa luz, de nuevo como si de una agonía se tratase, la realidad y la ficción aparece con más fuerza que nunca. La linea que separa la locura de la razón es tan fina........

23 comentaris:

Striper ha dit...

Molt fina jo a vegades no se si existeix..I quant dic bogeria no em refereixo a malaltia.

Ballarinadeplom ha dit...

I tant que n'és de fina la lina...però realment qui la dibuixa?

una història molt maca.

En qüestió de desamors (i d'amors, i de la vida en general també, pq no?) tots tenim alguna película que ens hi veiem identificats.

Anònim ha dit...

La trucada esdevé la finalitat...

Carles Casanovas ha dit...

Horabaixa, aquesta línia senzillament
no existeix, tots en som de bojos...

Alada ha dit...

Ese sonido fue el detonante que le cambio el paso, y desperto en la razón.
Una forta abraçada i petonas

matrioska_verde ha dit...

no es fina esa línea, es el miedo el que hace que la veamos así... pero uno no se vuelve loco así como así...

el tiempo es el que va curándolo todo, sea en paralelo o en círculo o lineal... como sea.

biquiños,

Anònim ha dit...

Hermoso texto, que me ha inquietado. A veces hay recuerdos que nos llegan de la manera más inesperada, activados por música, por olores, por tantos pequeños detalles... y vuelves a donde lo dejaste, y vuelves a sentirte igual de mal. Molts petons.

yraya ha dit...

Y esa línea que separa la locura de la razón, es tan fina que a veces no distinguimos una cosa de la otra.
Petons

JuanMa ha dit...

Y es que a veces nosotros mismos no queremos recuperarnos. Nosotros procuramos que esa línea sea fina, para no tener que estar del todo cuerdos...

Un beso fuerte.

Praxis ha dit...

Qui no ha caminat sovint per aquesta linea embogit per els pensaments... Si volem la raó, de ben segur que tenim de passar per la bogeria ...

Petonets

mar ha dit...

Hola horabaixa,
les cançons reflecteixen molt de les nostres vides... sovint encaixen quasi-perfectament en les nostres situacions personals...
i quan les sentim ens poden donar forces o fer-nos sentir encara amb més profunditat els sentiments que tenim de... dolor, amor, melangia, ràbia, tristesa,...
I el que tenim a dins, les experiències viscudes, penso que no es poden esborrar... només es poden transformar en records i depèn de com els elaborem i els interioritzem poden ser bons records o records que pesen i que hem de saber reconduir per poder aprendre a viure amb ells...
Bojos?
tots tenim un punt de bogeria (per sort! que ens diferencia els uns dels altres... i ens fa especials...
bon cap de setmana maca!

Assumpta ha dit...

A vegades, quan més ens obsessionem per voler oblidar més ens costa...
Complicat, eh?

aigua ha dit...

Hola horabaixa :)
l'amor es una meravellosa bogeria que es torna insuportable quan s'acaba....
petons

pluja ha dit...

El problema és que a la ment costa posar-li un aturador, i quan et sembla que la tens calmada, un petit signe la desboca altre cop. les cançons són fantàstiques quan estàs bé però poden arribar a ser un infern quan et estàs emocionalment ferit. En aquests moments, a vegades és millor despistar la ment amb altres coses diferents, que no portin records ni dolor. paraules noves, espais per descobrir, mirades i abraádes amigues.. i pensar que el temps posarà les coses al seu lloc, perquè ho fa, creu-me! I que la lletra de la cançó que ara ens fa mal un dia ens portarà simplements records que fins i tot podrem encarar amb un somriure!

Anònim ha dit...

Llevo varios días entrando en tu blog y leyendo esta entrada... me inquietaba no poder comentarla , perderme en ella, tener qeu volver a empezar a leerla...
Puedo decirte que me hizo sumergirme bien dentro...

Cada día escucho esa canción de aquél recuerdo, huelo aquel olor qeu me recuerda a este, toco esto que me viaja a lo otro, esa imagen...mmmm...si..aquel día.

GRacias por hacernos viajar horabaixa, gracias.

Pdta: Los silencias también me hablan, gracias.

digue'm ariadna ha dit...

... D'alguna manera una imatge, un so, una veu, unes paraules, poden dur rere seu aquells records, sentiments i emocions que guardem gelosament dins nostre, despertant alegria, dolor, tristesa o plaer, tant a un com a l'altre costat d'aquesta línia que hi ha dies que sembla dibuixada amb pols poc ferm i traç insegur, i d'altres, esdevé traçada amb decisió i mà ferma...

Alma ser ha dit...

Text precis,ambient sugerent,paraules enllaçades amb la raó del ritme....uns moments de lectura impresionants.Una abraçada

M.TeReSa ha dit...

Vivim en un mon de boixos per aixo, que mes dona fer bogeries ???? qui no arrisca no pisca.
Un relat inquietant fins al final.
Et felicito per saber fer-nos jugar amb el pensament i el sentiment.
Petonasossssss

poca luz ha dit...

...ayyy...duele...este post duele en el alma.

Muy buen escrito...el resto? no puedo comentar.

El abrazo más fuerte para tí.

Aqui me siento en casa.

Etèria ha dit...

Com sempre m'has deixat bocabadada. Increible la teva precisio fent-nos jugar.

Petonets

rits ha dit...

quan estimes qualsevol cançó, lletra, dit, qualsevol cosa et porta a pensar-hi.

la bogeria s'arrossega fins que es curen les ferides, i tard o d'hora s'acaben curant (això m'agrada pensar)

m'ha agradat molt. Una abraçada,

microvilli ha dit...

Hola horabaixa!

Me sobrecoje tu escrito.

Hoy aqui, en tus palabras, en tus líneas he sentido dolor. No, no te culpo, todo lo contrario, haces que la vida sea real.
Pienso que tiene su razón de ser; un sentimiento tan fuerte y genuino como el amor, no puede desvanecerse sin más,debe ser reemplazado por otro que al menos sea igual de intenso.
Creo que locos nos volveríamos, si no fueramos conscientes de lo mucho que duele perder a quien más queremos!
"...me ha dolido, luego estoy despierta".
Un beso grande.

Alma ser ha dit...

Un text inquietan,ple de simbolisme ben detallats un tex de que crida ala vida i també a el que pasa dins d'ella.Bon nadal i una forta abraçada