19 de maig, 2008

cavallet de mar

(gén. Hippocampus, fam. Signátidos)
teleósteo con el cuerpo recubierto por una coraza de anillos comprimidos lateralmente, cuya cabeza recuerda la de un caballo. (vive en los mares calidos y templados).

I jo sempre que en miro un, senzillament veig un animalet simpàtic, amb un posat entre vergonyós i no haver trencat mai un plat.
Amb un cos curiós. Una cua de joguina, amb la mirada demanant perdó per haver fet una entremaliadura i una boca acabada amb forma de trompeta.

Des de sempre m’han agradat. Sembla que vinguin d’un mon apart. Recuperats de la prehistòria o del més enllà. Es gronxen dins el mar, amb moviments diferents als peixos. Van drets.

Un conegut em va dir que me’n portaria algun. L’home té poca memòria i no l’he insistit.
Dijous en una botiga, a la prestatgeria, en vaig veure un. Era un puzzle en 3D, a punt vaig estar d’anar-me’n sense ell.
Però aquella mirada entremaliada que té, em va fer girar i tornar enrera.
Ara el tinc al secreter de l’entrada. Enfilat en un peu blau que fa pensar amb l’oceà, voltat d’un parell de trofeus i d’una bola del mon que va venir de Praga, juntament amb una foto emmarcada.

Si per la porta entrés un decorador/interiorista...................
No li faria pas l’ullet com li faig jo quan el veig.

dolors
19 maig 2008


caballito de mar.- siempre que veo uno veo a un animalito simpático, vergonzoso y con cara de no haber roto nunca un plato. Tiene el cuerpo extraño. La cola de juguete y una mirada como pidiendo perdón por haber hecho una trastada, y la boca con forma de trompeta. Me han gustado siempre. Parece que vengan de un mundo a parte, recuperados de la prehistoria o del más allá. Se columpian en el mar, diferentes al resto de los peces. Un conocido me dijo que me daria uno. Tiene poca memoria y no le insistí. El pasado jueves en una tienda, en la estanteria había uno. Era un puzzle en 3 D, casi que me marche sin el. Pero su mirada traviesa, me hizo dar media vuelta. Ahora esta en el secreter del recibidor de casa. En una base azul que recuerda el oceano, entre dos trofeos y una bola del mundo que llegó de Praga, junto un marco de fotos.
Si entrase un decorador/interiorista, no le guiñaria el ojo como cuando lo miro.

23 comentaris:

Aleksander Nagi ha dit...

Horabaixa…

… me da pena contigo hacerte escribir dos veces… de verdad tu detalle de hoy me deja sin palabras y mi agradecimiento es infinito
… confirmo todos los días que la vida es detalles y motivos
… no me queda sino y en aras de este especial detalle que reciba de mi un ramo de flores primaverales, y de todos los colores, con un abrazo muy especial… un millón de gracias

… hablando de tu tema de hoy, el caballo de mar es uno de las pocas criaturas marinas que me llaman la atención… me sorprende mucho su cara de inocencia permanente y ojos que transmiten: “yo no fui”… pero fuera de todo esto, son unas criaturas que nunca hacen daño… algo ejemplar en su hábitat y ojala algún día, sean como un ejemplo para los “homo sapiens” o mas bien el “Neandertal de hoy”…:-)

… creo que le quité un poco de romanticismo al tema… te pido disculpas, pero, me es un poco difícil leer sobre criaturas y no pensar en el “humano”…jaja

… gracias otra vez por hacerme participe de tus letras…gracias

aigua ha dit...

Si a tu t'agrada i et fa feliç que millor que veure el cavallet de mar quan entres a casa? :) A mí m'ha passat alguna vegada també això de tornar enrera a comprar alguna figura que em mira:).... per cert sabies que és el mascle el que porta els ous dins un cop fecundats i és ell el que pareix?
petons

Striper ha dit...

A mes el cavallet de mar es un animalo molt considerarat es el mascle el que pareix els ous.

Eli ha dit...

Tens un premi per tu, al meu blog.
Felicitats!

M.TeReSa ha dit...

Sabia natura, per fi un mascle petin !!!! gracies aigua per la informació.
Ostres, a mi les criatures del mar totes em resulten fascinants, si es ven cert que el cavallet com el tenim mes vist es qui ens mostra al peculiaritat de aquesta fauna, a mi també m’agraden.
En quan al interiorista/decorador..... mmmm segur que s’hi fixaria !!!!! jejeje
Un petonassss bonica.

Anònim ha dit...

Els trens bons nomes pasen una vegada a la vida, si creus que el teu encara no ha passat buscan's!!!!

Praxis ha dit...

Que macos aquests animalets. Jo sempre que en veig un penso que m'agradaria ferme petit per poder cavalgar amb ell pel fons del mar i fins i tot volar... Realment tenen quelcom d'especial, sobretot després d'assabentar-me del que diu l'Aigua.

Una abraçada

Anònim ha dit...

Estic impressionat de l’evolució d’aquest blog. Les coses se saben com es comencen, però no se saben mai com acaben... Tanmateix, seria molt bonic que algunes coses no acabessin mai. Quan jo escric ho faig igual que quan nedo i en el teu blog escriure es converteix en un sport col•lectiu. En una peli, Il Postino, deien que “la poesia no es de quien la escribe, si no de quien la necesita”. Veien el teu blog me’n adono que es realment així. Un cop vaig comparar el teu blog amb una ampolla de vi, ara es talment una bodega. Impressionant, de totes totes. De veritat.

menta fresca, aufàbrega i maria lluisa ha dit...

dons ves per on, jo en tinc un (no es viu) que me'l va regalar la meva iaia que ja li habia regalat no se qui, i tot i no ser viu, menys el color que es mes fos, conserva aquella dolça carona que descrius. I es que no se'n poden tenir de caballets de mar, ni està permés i a més si el vols viu, es moriria. Si baixes a barcelona, informa't avans a l'acuarium ja que en epoca de cria els separen i els mostren al públic en tot el seu esplendor. Per mi diu molt d'una persona a qui li agrada aquest aminalò. Un Petò, petit cavallet de mar estelat!

M. J. Verdú ha dit...

A mí també m'encanten els cavallets de mar perquè tenen una màgia i una bellesa especial

poca luz ha dit...

...qué ternura...esa capacidad de escribir con ojos de niña...no me extraña que ese caballito te guiñe el ojo... ;) ...ves?...te lo guiño hasta yo!!

Un abrazo linda!

...oye...detallazo!

plugim constant ha dit...

Com diuen els de Ikea "redecora tu vida" que millor que fer-ho amb coses que produeixen tan bones vibracions. Salut!

helena ha dit...

Hola,

he trobat un comentari teu al meu blog i he entart a tafanejar.

A mi també m'agraden els cavallets de mar. Hem recorden els contes infantils i els dibuixos de les cenefes que venen per decorar les habitacions dels nens petits.

Et poso al meu reader. Per cert el nom del blog m'encanta, l'hora baixa és la meva prefereida per fer retrats.

Salutacions

Wambas ha dit...

Hola,
la teva història del cavallet de mar m'ha recordat la única vegada que, fins ara, he tornat a una botiga per a comprar quelcom que en un primer cop no havia triat: va ser un osset de pelutx que em mirava de forma tristona des d'un prestatge al Corte Inglés. Em va donar tanta llàstima que una setmana després no ho havia oblidat i vaig tornar per a comprar-ho i regalar-s'ho a la meva xicota. Li va posar de nom Tristón. No penseu que sóc cap romàntinc, només tinc pànic a les injustícies, i veure al pobre osset allà tot solet em va donar molta ràbia i llàstima, com una injustícia contra un ésser que no es mereix un càstig així.

Alada ha dit...

Realment es l’animalet mari, que desperta tendressa, per menut, disseny armònic i diferent. També tinc dos caballets de mar secs. El meu fill, una vegada va trobar un, va estar curiós, estava viu.
Bonica entrada, és molt trendre.
Que pases bon cap de setmana.
Petons. Besos

Esteve Gallardo ha dit...

genial historia......
molt xula
una abraçada

M. J. Verdú ha dit...

T'he deixat un premi al meu blog

peponita y venus ha dit...

Hola, antes de escribir sobre el post gracias por escribir también en español. Me ha gustado mucho este post, aunque los peces nunca me han llamado mucho la atención el caballito de mar y creo que es precisamente por lo que dices tú, porque parece un juguete. Un beso

Carles Casanovas ha dit...

Jo recordo aquest animaló, de una manera ambivalent.
Per un costat, quan vaig fer el primer curs de batxillerat l'odiava,
per que a la classe de dibuix, jo no m'en sortia de dibuixar-lo i el professor hem tractava com un inútil.
Després el vaig veure en un Aquari i
en va provocar tendresa i vaig estimar-lo. Mai m'en recordo si la cua la té cargolada cap el davant o
al darrera !!

Anònim ha dit...

Hola Dolors,

He entrat al teu blog i m'he impres les primeres planes. He entés per què volies que ho llegís, el que escrius segueix un mecanisme tan lliure com ho és el pensament i aquí resideix, penso jo, el seu encant. Descrius unes accions dirigides des de la intuïció, i ratllant en certs moments, la màgia i la "bruixeria". És un llenguatge més semblant a la poesia que a la prosa, encara que no tingui rima, perquè és concís, auster i transmet imatges, com petites fotografies de vida, engrunes de coses que en un moment donat t'han cridat l'atenció o t'han captivat, que és el que fan els poetes, és com si congelessin/is la realitat.

M'agrada molt i penso que tens un talent especial per a fer-ho. Felicitats!

Petons,

Jordina

horabaixa ha dit...

Moltes gràcies Jordina,
Tinguen en compte que un tant per cent elevat es per fer-me sentir bé, t'agraeixo el teu esforç i espero que treguis bones notes amb els teus propers examens, per no sentir-me culpable.

Amb que no ho hagis trobat "un tostón" en tinc més que suficient.

Un petó.

Anònim ha dit...

Ai Dolors!
T'he dit sincerament el què en penso dels teus escrits, ets com una fotògrafa amb una càmera, captant trossets de coses i és curiós com ho fas. Evidentment, després podries reel·laborar-ho per enriquir les construccions, triar més vocabulari, allargar les parts més intenses, i en sortiria quelcom encara millor segurament, és un bon material, però la frescor del moment la captes molt bé i té molt encant com ho fas, qui no té aquesta capacitat no la té i en aquest sentit penso que tens un do i crec que val la pena que hi perseveris. És una literatura amena, que entra bé i que mai no es pot feixuga per la seva pròpia consistència, per lo efímera que és, segur que t'ho ha dit més d'una persona, potser amb unes altres paraules. Pensa que si algun dia penco en el que estic estudiant, una possibilitat és ser crítica literària, no t'ho puc explicar com si fos algú altre, que els meus calers em costa la carrera, ja,ja...

Molts petons,

Jordina

Etèria ha dit...

A l'interiorista no ho se, però si a tu t'agrada ;)

Segueix picant-li l'ullet. Si???