07 de maig, 2011

sense llum

escric sense llegir-me,
amb la foscor.

Es fa de nit,
i en el full blanc
gargotejo lletres que no veig
però que les sento.

No puc deixar de fer-ho.
Totes em ballen pel cap,
sense descans.

Si no ho faig,
la memòria em trairà.

Recollida en mi mateixa,
vaig anotant.

dolors
7 maig 2011

sin luz, escribo sin leerme, con la oscuridad. Se hace de noche y en la hoja en blanco, garabateo letras que no veo pero que las siento. No puedo dejar de hacerlo. Todas me bailan por la cabeza, sin descanso. Si no lo hago, la memoria me traicionará. Recogida en mi misma, voy anotando.

5 comentaris:

fanal blau ha dit...

Quan escrivim, ens llegim ni que sigui a les palpentes.
És ben curiós, però, tastar l'exercici d'escriure a les fosques i endevinar el traç.
Escriu, dolors, va bé. Anota per poder desplegar els mots.
Una abraçada.

Carme ha dit...

M'agrada com ho expliques, quants vegades la memòria ens traeix i no recordem allò que havíem pensat escriure... fas bé!

yraya ha dit...

Ja saps que hi ha temporades en aquesta vida que anem a les fosques, aquesta foscor ha de ser plasmada en un paper ...
Una abraçada Dolors

mq ha dit...

sentir...
salut estimada!

onatge ha dit...

Recollida
en tu mateixa
però oberta al món.
Les paraules
et són l’aire
i el poema el cel.
Sembres el moment
dintre teu.
Tens raó tu,
les paraules són
com papallones,
se’n van volant
si no vivim
l’instant...


Des del far salut.
onatge