19 d’agost, 2017

Plou o plora

el cel a Barcelona.
Ja no pot fer
ni el cel ni el cor fort.

Contingudament,
amb el dol, pels que
atrets per la ciutat,
van iniciar, sense saber-ho
un viatge, sense retorn.

La furgoneta,
de color blanc,
el color de la Pau,
va posar fi
al seu viatge més macabre
damunt el mosaic d'en Miró.

Mosaic,
que dona la benvinguda,
a la ciutat
als que arriben per mar.

dolors
19 d'agost 2017

25 de maig, 2017

Diuen que va ser un regal

(ves a saber)
d'això fa uns quatre anys.

I al tenir camp per córrer
no es van preocupar de res.

No està en cap cens,
no està inscrita,
no té papers.

Margarita Vaca de Lídia,
desfullant margarides
sacrifici,
indult,
van caient els pètals.

No compleix la normativa,
però diuen,
que és molt carinyosa
que li agrada la gent.

La fan anar
amunt i avall,
i ella,
segur que espantada
aliena a l'absurd.

dolors
25 maig 2017

P.S. he dubtat amb aquest escrit. Diàriament, molts humans deixen la seva vida, amb la indiferència del que ja és repetitiu.
Potser, aquesta història, la d'un animal, ens faci reaccionar.

22 d’abril, 2017

Ella,

baixava tota decidida.
Una gran bossa de mà,
on hi havia una rosa vermella.

Ell,
darrera seu,
amb pas ferm,
la volia aconseguir.

Ella,
accelera el pas.
Ell,
la repren.

Els dos,
al mig dels carrils.
Sols,
sense trànsit.

Ell,
li demana la rosa.
Ella,
ofesa, li torna.

No era,
una rosa d'amor.
Era,
robada, de la botiga d'ell.

Ella,
seguint camí avall.
Enguany tampoc tindrà una rosa.

Ell,
camí amunt,
bufava pel nas,
tan fort com un drac.

dolors
22 d'abril 2017

29 de març, 2017

Un seguit de túnels,

grutes i racons
de la ciutat per dins,

Soterrades les clavegueres.
Dipòsits que recullen aigua de pluja
quan en cau més del compte,
per dosificar i aprofitar.

Fils de metall
que zimbrejant,
il·luminen i acoloreixen.

Canonades d'aigua, de gas,
cables telefònics.

Refugis d'una guerra
que no està oblidada.

Xarxa de metro,
estacions fantasmes.
Fonaments profunds, que s'han endut
passats històrics.

Pisos plens de cotxes,
que cerquen el centre de la terra.
Foscor i claror artificial,
iceberg quotidià.

A la meva ciutat,
als morts,
els enterren en construccions verticals.

dolors
29 de març del 2017

26 de febrer, 2017

Té el ritme al nom

gira, gira i gira
resseguint el terra,
sense perdre el compàs.

Un sensor
li marca el traçat.
Un cop feta la feina
es retira a recarregar.

Però...
alguna cosa va fallar.
Va tancar la porta
i va quedar atrapada.

Des de lluny
per casualitat,
ho va veure des del mòbil.
No era a casa.

Tot i sabent
qué és una màquina.
Va sortir abans de treballar,
per anar-la a rescatar.

dolors
26 febrer 2017

16 de febrer, 2017

No sembla pas ell

en aquella foto.
Era un altre la seva expressió.
D'això no fa tant temps.

Mirada pesarosa,
mal afaitat.
Molt aviat per aquests ulls caiguts.

Fines línies negres
resegueixen tots els solcs
de les seves mans.

Apurant una cigarreta.
s'empassa el fum,
com s'ho empassa tot.

És com si res,
fos com li havien dit.

dolors
12 febrer 2017

01 de febrer, 2017

La finestra

arran de carrer.
Sempre
amb les persianes,
a un pam d'estar tancades.

Una fina cortina blanca,
separava
la vida al carrer
de la mirada espectadora.

Una llum groguenca,
Una taula camilla
i el reflex blavós
d'una televisió encesa.

Fa pocs dies,
treien mobles
i tot de coses.

La inquil.lina
ja no hi és.
Des de fora,
al carrer,
tot igual.

La televisió i la llum
apagades.

dolors
1 febrer 2017