24 d’abril, 2009

ahir va ser Sant Jordi

avui es parla de xifres
rànquing de llibres,
èxits editorials
signatures a dojo.
Roses venudes,
roses blaves
roses amb estampació als pètals.
No es nota la crisis
carrers inundats
temperatura d'estiu.

Ahir va ser Sant Jordi
i, a primera hora
vas dur-me la rosa.
Ja de nit
el teu llibre, enguany
en fulles de xocolata.

Ahir va ser Sant Jordi
dos símbols
un parèntesi
una rosa
un gest
dues llàgrimes
un petó.

.....per tú


dolors
24 d'abril 2009

ayer fué Sant Jordi, hoy se habla de cifras, ranquing de libros, exitos editoriales, firmas a montones. Rosas vendidas, rosas azules, rosas con estampaciones en sus petalos. No se nota la crisis, calles inundadas de gente, temperatura de verano. Ayer fue Sant Jordi, y a primera hora, me llevaste la rosa. Ya de noche, tu libro, éste año, con hojas de chocolate. Ayer fue Sant Jordi, dos simbolos, un parentesis, una rosa, un gesto, dos lagrimas, un beso.

15 d’abril, 2009

anava tot amb normalitat

menuda, de mirada espantada.
acompanyada d’un pianista
amb més anys d’ofici.

El repertori era variat,
de sobte a l’escenari
s’afegeix sense demanar entrada
la tos.

Amb molt d’aplom
el pianista
la mira interrogant.
Segueix tocant les tecles
com si res no haguès passat,
donant-li temps
per a recuperar l’alè.

Ella, timida
torna a probar
aquella peça de Schubert
dedicada a la primavera.

Una ovació improvisada,
trenca el gel.
Amb els ulls humits
marxa enfilant el pasadís
a recuperar-se.

Torna,
intenta acabar.
La primavera ja ho té aixó
aquests canvis de ritme
aquests canvis de temps.

Tot queda en l’aire
Suspés
com el polen .
Aixó no estava en el programa.

dolors
15 d'abril 2009

todo iba con normalidad. Pequeña, de mirada asustadiza, acompañada de un pianista, con más años de oficio. El repertorio era variado, de repente, en el escenario, se une sin pedir entrada, la tos. Con mucho aplomo, el pianista la mira interrogante, sigue tocando las teclas como si nada hubiera pasado, dandole tiempo, para recuprar el aliento. Ella timida, vuelve a intentar esa pieza de Schubert dedicada a la primavera. Una ovación improvisada, rompe el hielo. Con los ojos humedos, se va por el pasillo a recuperarse. Vuelve, intenta acabar. La primavera tiene éstas cosas, éstos cambios de ritmo, éstos cambios de tiempo. Todo queda en el aire, suspendido, como el polen. Esto no estaba en el programa.