30 d’agost, 2008

el seu color rojo volcán

és el cinquè cotxe que tinc.
El primer i l’últim, vermells;
els tres del mig, blancs.

Amb tots ells
he viscut com un enamorament,
els he dotat de vida pròpia;
com en l’amor
uns m’han durat més temps que d’altres.

Hem estat per llocs llunyans, perduts
aguantant carreteres nevades,
Sol batent que tot ho fon
pluges intenses,
hores perdudes en retencions,
de vegades, nius fugaços d’amor
bruts de pols, “has estado en algún lugar interesante”?
o força lluents, per anar a noces o a enterraments .

Sabedors de la meva vida
ens hem cuidat mutuament.
De mecànica no sóc gens experta
però he reconegut algún so diferent.

Sempre he estat jo, qui els ha deixat per un altre,
i ……, ssshhhhh…, ara que ningú no ho sent
recordo el comiat de cada un d’ells.

Ara, el tinc al taller,
l’estan recomposant.
Va servir-nos de cuirassa
en una carretera del poble d’en Luís Buñuel
un conductor amb poca traça
es va saltar l’stop.

Entre ell i l’àngel de la guarda
vàrem poder tornar a casa.

Una extranya sensació
quan la grua el va retirar.
Vam quedar els dos cara a cara
diría que l’ull em va aclucar.

dolors
30 d'agost 2008

su color rojo volcán. Es el quinto coche que tengo. El primero y el último, rojos; los tres del medio, blancos. Con todos ellos he vivido como un enamoramiento, los he dotado de vida propia, como en el amor, unos me han durado más tiempo que otros. Hemos ido por lugares lejanos y perdidos, soportando carreteras nevadas, intenso sol que todo lo funde. Lluvias intensas, horas perdidas en atascos. A ratos, fugaces nidos de amor . Sucios de polvo, “has estado en algún lugar interesante? o relucientes, para ir a bodas o entierros. Conocedores de mi vida, nos hemos cuidado mutuamente, de mecánica no entiendo nada, pero se reconocer ruidos diferentes. Siempre he sido yo la que los ha dejado por otro, y …… sssshhhh ……., ahora que nadie nos oye, recuerdo el último momento de cada uno de ellos. Ahora está en el taller. Lo están recomponiendo. Nos sirvió de coraza en una carretera del pueblo de Luís Buñuel. Un conductor despistado, se saltó un stop. Entre él y el ángel de la guarda, pudimos volver a casa. Una extraña sensación, cuando la grúa lo retiró. Nos quedamos los dos cara a cara, diría que el ojo me guiñó.

24 d’agost, 2008

s'escurça el dia

es fa fosc cada cop més aviat,
cauran les primeres pluges
les tormentes, els llamps i trons.

Venen dies de retrobada
de tornada a la vida habitual.

Enguany vosaltres també hi sou en aquest retorn.
La majoria sou els “anònims” més entranyables
i nombrosos que “conec”
formeu part del meu dia a dia.

Mai hagués pogut pensar que 28 lletres ordenades,
que recordo vaig aprendre'm de memòria
amb la música que afegim per fer-ho més fàcil,
poguessin arribar a dir tantes coses
a fer sentir tantes emocions.

Que algun dels meus escrits hagin servit “d'inspiració”
em dona una satisfacció difícil d'explicar.

eskerrik asko Odei
gràcies Carles
gracias De....lirio

Gràcies a cadascú de vosaltres, per estar, per comentar, per emocionar,
en definitiva, per sentir.

Agrair-vos a tots una tornada de vacances diferent.
Aprofitar per desitjar-te una ràpida recuperació, Lali, que sé que disfrutes llegint-nos,
i animar-te a ser una futura blocaire.

Una forta abraçada a tots

dolors
24 d'agost 2008

el día se acorta, cada vez oscurece más pronto, vendran las primeras lluvias, las tormentas, los rayos y truenos. Son días de encuentros. De vuelta al lugar habitual. Este año, vosotros también formais parte de éste retorno. La mayoria sois los “anónimos” más entrañables y numerosos que “conozco”. Formais parte de mi día a día. Núnca hubiera imaginado que 28 letras ordenadas, que recuerdo que aprendí de memoria, con la música que incorporamos para hacerlo más facil, pudieran llegar a decir tantas cosas, hacer sentir tantas emociones. Que alguno de mis escritos hayan servido de “inspiración” me produce una satisfacción dificil de explicar. Eskerrik asko Odei, gràcies Carles, gracias De....lirio. Gracias a todos por estar, por comentar, por emocionar, en definitiva, por sentir. Agradeceros a todos un regreso de vacaciones diferente. Aprovecho para desear una rapida recuperación, Lali, que se que disfrutas leyendonos. Y animarte a ser una futura blogera. Un fuerte abrazo a todos.

14 d’agost, 2008

l'acabo d'acabar

el dia es trist, tan com ho estic ara mateix,
sempre em passa, quan un llibre m'agrada.

El tenia triat, a punt per endur-me'l de vacances
cada estiu en busco un de la mateixa autora.
Fa servir paraules en mallorquí,
aquest en tenia més de les acostumades,
no sé exactament el motiu, però em captiva.

Sóc a una ciutat que no és la meva.
Es respira un aire clàssic que fa conjunt amb el llibre.
He quedat atrapada per la historia
la del llibre i del lloc on sóc.

Impressiona veure el record dels trets
a les façanes dels pocs edificis antics que van quedar,
que es van salvar de la destrucció.

Destrucció, em ressona la paraula
no la puc allunyar del pensament.
Com en un malson,
aixeco un mur
cada cop més alt i més ample.

La sensació de buidor del llibre que s'ha acabat
m'envaeix una sensació de nostàlgia.
Em sento foranea d'un lloc,
desconeguda de la gent, de mi mateixa.

I no paro de donar-li voltes,
que feia aquell altre llibre en aquella pila ?
el vaig saber reconèixer, en un idioma que no entenc
em va sorprendre veure'l allà.

Ara plou
i recordo l'ultima frase “.....esperava l'ultima pluja.”
i amb els ulls negats, em pregunto
que espero jo?

dolors
10 d'agost 2008

lo acabo de terminar, el dia es triste, tanto como lo estoy ahora mismo, siempre me pasa cuando un libro me gusta. Lo tenia preparado, para leerlo éstas vacaciones, cada verano busco uno de la misma autora. Usa palabras en mallorquín, y éste, tenia más de las acostumbradas, no se el motivo pero me cautiva. Estoy en una ciudad que no es la mia, se respira un aire clásico que hace conjunto con el libro, he quedado atrapada por la historia, la del libro y la del lugar dónde estoy. Impresiona ver el recuerdo de las balas, en las fachadas de los pocos edificios antiguos que quedaron. Que se salvaron de la destrucción. Destrucción, me retumba la palabra, no puedo alejarla del pensamiento, como en una pesadilla, levanto un muro, cada vez más alto y más ancho. La sensación de vacío del libro acabado, me invade una sensación de nostalgia, me siento extrangera de un lugar, desconocida de la gente, de mi misma. Y no dejo de pensar, que hacia ese otro libro en ese montón?, lo supe reconocer en un idioma que no entiendo. Me sorprendió verlo allá. Ahora llueve, y recuerdo la última frase,
“......esperaba la última lluvia.” y con los ojos llorosos, me pregunto. Que espero yo?

03 d’agost, 2008

tancat per vacances

mai hauria dit que penjaria un rètol com el que veig a les botigues.
Estaré fora una setmana,
vaig a conèixer, una ciutat diferent, un país diferent, un idioma diferent, un menjar diferent.

No tindré gaire temps per aprendre, però aniré omplint un petit mostrari.


L'altre setmana estarem per aquí, entrant i sortint,
fent i desfent.
Aprofitant que estem tots de vacances,
burlant la rutina de la resta de l'any,
omplint el temps d'estiu
gaudint d'un parèntesi laboral.

Mentrestant..... a l'oficina, com si fos una ironia,
s'aniran acumulant els papers i els mails;
que esperaran adormits,
fins que es desconnecti de nou el “fora d'oficina”
comenci a sonar el telefon,
tothom recuperi la seva pressa
i l'encanteri s'esvaeixi en aquell mateix moment.

p.d. No cal que us digui que us trobaré a faltar.

dolors
3 d'agost 2008

cerrado por vacaciones, núnca hubiese dicho que colgaria un cartel como el que veo en las tiendas, estaré fuera una semana, voy a conocer una ciudad diferente, un país diferente, un idioma diferente, una comida diferente. No tendré mucho tiempo para aprender, pero iré llenando mi pequeño catálogo. La otra semana, estaremos por aquí, entrando y saliendo, haciendo y deshaciendo. Aprovechando que estamos todos de vacaciones, burlando la rutina del resto del año, llenando el tiempo de verano, disfrutando del parentesis laboral. Mientras, en la oficina, como si fuese una ironia, se iran acumulando los papeles y los mails, que esperaran dormidos hasta que desconecte el “fuera de oficina”, y el encanto desaparezca en ese mismo instante. No hace falta que os diga que os echaré de menos.