29 de gener, 2008

veïns de sempre

Potser els anys de diferència no van acostar-nos més que per saludar-nos cordialment.
Pinzellades soltes d'humor queden ara en el record.
De matinada algún cop havien vingut els bombers a prop a apagar un petit foc.
Si es sentia un fort soroll. O un diumenge calorós, tot el carrer escampat de fulls de premsa.
Jo al balcó i tú a la finestra.
Fins que al bus no fa massa, coincidíem a l'hora de tornar a casa, esperava que al pujar tu ja hi fossis al seient, el viatge es feia més curt i distret.
Renquejant anaves dient que ara si estaves content. Els metges havien trobat el tractament.
L'últim cop no em vaig adonar quan em vas desitjar sort. Van quedar pendents dos petons i una abraçada.
Adeu veí, adeu amic
dolors
29 gener 2008

20 de gener, 2008

Àngels de la Guarda dolça companyia

Gràcies per llegirme, tant de nit com de dia.
Àngels de la Guarda dolça companyia. Sé que de llum, amb tú mai me'n faltaria.
Àngels de la Guarda dolça companyia. Si només mengés quan et veig, com un fideu jo estaria.
Àngels de la Guarda dolça companyia. Tot un dia amb tu, que xulo que seria.
Àngels de la Guarda dolça companyia. No em vull possar transcendent, que plorant acabaria.
Àngels de la Guarda dolça companyia. Creus que es cursi aquesta poesia ?.
dolors
17 gener 2008

Fa dies que intento descriure i escriure

La sensació de velocitat, del fred, del blau del cel, del vent, de la neu. Però la inspiració s'ha esfumat tan ràpid com una baixada de pista, que a la que et dones compte, ja ets avall de tot amb la sensació d'anar massa de pressa. No te l'acabaries mai. El cruixir de la neu als peus, la roba d'abric, la ventisca que s'aixeca amb les volves picant a la cara, el paisatge canviant d'un dia a un altre. L'alçada, ets tan amunt que fa vertigen mirar avall. Només tú.
De nit, la fosca cau per damunt dels camins i de les cases, amb tota il.luminació que poden donar els estels com si fossin fanalets. Si mires de lluny es veuen capritxosos grups de llum escampats, petits pobles que arreceren la vall, tranquils. Només tú. Dins d'el cotxe la música a tot volum sembla sortir de tot arreu.
Les muses m'han abandonat, han anat a un altre lloc. I fa ple de dies que no sé ni com començar. Més que escriure-ho s'ha de fer, no ho puc explicar, impossible. Jo no en sé. Mira que mentre estava allà em sortia tot rodat. Estic perdent les facultats. Quin còctel de paraules i de ......... que espessa...... cada cop em costa més....... no se si me'n sortiré, cada cop m'embolico més i més. Arribarà l'estiu, es fondrá tota la neu i jo aquí encallada sense saber sortir, amb el paper en blanc tot garabatejat. Treient i posant paraules. Tatxant les que hi son posades. I mentres, esperarè que arribi el proper hivern.
dolors
11 gener 2008

Marxarà el Nadal

De mica en mica. S'aniran apagant els llums que adornen els carrers. Els operaris treuran les bombetes i tots els cables. Els guardaran per a l'any vinent. Per tot arreu hi haurà caixes de joguines buides, forexpan que protegeixen televisors, ordinadors, i jo que sé quantes coses més. Arbres crescuts a païssos freds, llençats per tot arreu, amb les garlandes encara posades. Uns altres estarán apilats esperant a ser retirats per a convertir-se en adob. I amb tot això, avui hi ha una lluna plena de postal, de cel de pessebre. La nit és serena i si obro les vidrieres del balcó, fent-li fer un joc amb el reflex del vidre, talment sembla que la lluna estigui dintre de l'habitació. Ostres !! que bonic que fa. De sobte m'enrecordo de l'estrella dels reis, potser ja es pot veure. No la reconec. N'hi ha una que sembla intermitent, quasi ni es veu. Allò d'allà sembla una constel.lació. Déu n'hi do quantes en veig per ser a Barcelona. Demà seguiré buscant. Si hi és, la trobaré.
dolors
26 desembre 2007

La pluja cau intermitent

Sembla que estem a una ciutat d'Europa, per uns dies, el sol s'ha enretirat i deixa que els núvols, el vent, la bòira i la pluja estiguin a Barcelona. Recorda lleument una novela d'intriga, transcorren quasi sempre en llocs que no hi ha sol. Mil històries diferents. Els carrers no es passegan igual sota la pluja. No es veu més enllà que el terra lluent. No se sap si hi ha estrelles o la lluna. El paraigües no ho permet. I com si d'una ciutat d'Europa fossim, diferent a la nostra, forasters de nosatres mateixos en els llocs de sempre.
dolors
22 desembre 2007

L'atzar capritxós ha fet que coincidim més d'un cop

Semblen els remolins que es fan amb les fulles caigudes dels arbres quan arriba la tardor. Sempre están allà mateix, sense ser sempre les mateixes, any rere any. Les bufades del vent els hi fa donar voltes, les escampa, les desendreça, les torna a amuntegar. Passa com les emocions, están quietes, com aturades, ordenades, i de sobte, ve una revolada i les escampa per tot el cos com si de fulles es tractés mogudes per el vent. No queda ni un racó indiferent. L'atzar capritxós s'escapa com el vent.
dolors
15 desembre 2007

Es un poble de mar.......

Feia anys que hi volia anar. Potser no vem triar el millor dia. Allà estava amb la seva quietud i amb tota la seva calma, tot estava correctament al seu lloc. Com si es tractés d'una pel.lícula. Tot semblava un decorat.
Passejant-lo amb silenci, no hi havia res a dir, o potser sí, tantes coses......, però no sabia ni com començar.
Estava tot vist i només havien passat 10 minuts, quasi com tot el que podíem explicar-nos. Tants anys i tot es podia resumir en 10 minuts.
Quan vas a un lloc que sempre has volgut conèixer, t'adones que es com un passeig en el temps, tot té un altre perspectiva.
Em va commoure especialment un pica-porta fet de petxines totes lligades d'una corda. Per un moment, se'm va trencar la veu. Tota l'aigua del mar hi cabia en els meus ulls. I al fons, com a únic soroll, la remor del mar.
dolors
9 desembre 2007

La benvinguda per escrit

Hola a tots els qui podeu llegir-me. Aquesta és la primera cosa que escric en un "blog" que no sé ni si quedará guardat, ja que no sé ni com funciona. De vegades la sensació de que mai no passa res d'extraordinari fa que no sàpiga ni que posar ni que dir. El dia a dia té coses que no li donem importància, pero possiblement en tinguin i molta. Avui però, em fa fins i tot una mica de vergonya dir més del que fins ara he dit. Prefereixo el contacte amb les persones. Tot i que de vegades no sigui possible. Acabo aquí per avui. No sé si és el millor dia per seguir.
dolors
2 desembre 2007