29 de gener, 2008

veïns de sempre

Potser els anys de diferència no van acostar-nos més que per saludar-nos cordialment.
Pinzellades soltes d'humor queden ara en el record.
De matinada algún cop havien vingut els bombers a prop a apagar un petit foc.
Si es sentia un fort soroll. O un diumenge calorós, tot el carrer escampat de fulls de premsa.
Jo al balcó i tú a la finestra.
Fins que al bus no fa massa, coincidíem a l'hora de tornar a casa, esperava que al pujar tu ja hi fossis al seient, el viatge es feia més curt i distret.
Renquejant anaves dient que ara si estaves content. Els metges havien trobat el tractament.
L'últim cop no em vaig adonar quan em vas desitjar sort. Van quedar pendents dos petons i una abraçada.
Adeu veí, adeu amic
dolors
29 gener 2008

2 comentaris:

narcab ha dit...

Mol bonic. M'ha arrivat al cor.
Reflexes amb pocas paraulas, el transcorre de la vida de veinat a la teva ciutat. Disortadament es sembla cada vegada mès a la dels poples petits que creixen.
Pot ser que trobis algunes faltes d'ortografía, pero no tu volia dir en castellà.
Una abraçada.
Narci

M.TeReSa ha dit...

Un record precios Dolors, segur que aixo es el que vivim cada dia tots plegats pero com no ho escribim no ho recordem, ho retenim a la memoria en el instan pero despres com si for fum, tot s´esbaeix i queda tan sols en el pasat, es bo fer el que fas, escriure el que sents i recordes, no deixis de fer-ho bona amiga.
Una abraçada forta.