11 de febrer, 2010

color marronós

típic dels llocs de secà
a l'interior.

Verds foscos empolsegats.
Paisatges muts
immòbils
cases esbalandrades
solitaries, desocupades
portes barrades.

Antics camins i carreteres
ara, fora de servei
que apareixen
paral·leles a les actuals.

Una gran comporta
separa dos mons.
Darrera
el verd lluent
regat per l'aigua que hi reposa
que regalima
igual que un riu.

Carretera enllà
una línia imaginària
separa dos mons
dos països.

dolors
11 febrer 2010

color marron, típico de lugares de secano, en el interior, verdes pardos polvorientos. Paisajes mudos, inmoviles. Casas destartaladas, solitarias, desocupadas, puertas cerradas. Antiguos caminos y carreteras, ahora sin servicio, que asoman paralelas a las actuales. Una gran compuerta separa dos mundos. Detrás el verde brillante, regado por el agua que reposa, que gotea igual que un rio. Carretera a lo lejos, una linia imaginaria separa dos mundos, dos paises.

19 comentaris:

Striper ha dit...

I malgrat la distancuia dos culturas , dos maneres de veure el mon.

Aldabra ha dit...

la vida es muy injuta y a quien le toca no le queda otra que ajo y agua como suele decirse.

biquiños,

chatnoir ha dit...

Una que viu al interior ho corrabora...! ( ara no sé si s'escriu així...a aquestes hores ja no sóc persona "ni ná de ná"! jaja)

Wambas ha dit...

M'he recordat de quan vaig per la A-2 i tot pasant Lleida, quan m'acosto a la franja, comença a veure's aquell paisatge sec. Fa temps no m'agradava gens, però ara també té per mi un interés especial.
Una abraçada

JuanMa ha dit...

Al otro lado de la compuerta, todo parece siempre más bonito y más brillante...

(¡Eh! Me gusta el marrón)

Besos brillantes.

lali ha dit...

Com la vida mateixa......parts que queden ja fora de servei, pero que han format part de nosaltres , perque son camins ja trepitjats i els nous camins, posiblement mes moderns o actuals, no sempre mes comodes.....pero tot nou per començar a caminar de nou.....i a l´horitzo el paisatge que sempre ens acompanya.....



mil petons

kweilan ha dit...

A mi m'agrada aquest paisatge. Un poema preciós!

Raül ha dit...

Molt bonica. Molt lírica i amb un punt musical. La Pepy que està amb mi també li ha agradat molt.

la jardinera ha dit...

Hay muchos paisajes de carretera que son como tú los describes, casi sin alma, casi sin vida.

Pero por fin les llega a todos la primavera...

Besetes,

digue'm ariadna ha dit...

... Línies que separen móns que semblen a tocar que, quan més t'hi apropes, fan aparèixer un estrany espai que desdibuixa el lloc de creuament, fent que aquell traç definit esdevingui miratge, i tot s'eixampla i es torna confús, divers, plural...

M.TeReSa ha dit...

On deuen ser aquests dos mons, tan iguals i tan diferents a la vegada ? no es d´estranyar que t´induisin, per això li diuen... l´escapada !!!
Bona descripciò, m´agrada !!!!
petonssssssssss

Rita ha dit...

Jo tampoc sé d'on parles, però m'agrada com ho expliques.
Bona setmana!

Belita ha dit...

Increible la sensibilitat en que has descrit la realitat d'aquest el nostre país.

Petonets

Guspira ha dit...

Camins de nostàlgia
llocs oblidats
mons diferents...

M'ha agradat com ho has descrit.
Una abraçada!

Anònim ha dit...

Hola, soy peponita, hace mucho que no pasaba por aquí. Creo que me gustaría ese sitio, pq este post me transmite mucha tranquilidad.
pd: escribo como anónimo pq no me deja escribir con mi cuenta.

Isabel ha dit...

Abrazos y feliz fin de semana, sigo aquí leyéndote.

pluja ha dit...

A vegades veus paisatges tan diferents en espais tan propers! és com nosaltres mateixos, a vegades podem arribar a sentir coses tan diferents en un espai tan curt de temps!

Wambas ha dit...

Eooooo, què hi ha algú?
estem esperant un post des de fa mesos. No ens deixis penjats!!!
Una abraçada

Toni Bra ha dit...

Non diguis que tas cansat...no fotis....Salutacions