27 de febrer, 2009

espesa, compacte i molt profunda

com si tots els núvols blancs
haguessin deixat les alçades
per estar a ras de terra.

És la boira
submergint-ho tot,
engolint-nos
com si fos espesa fumarada
que no deixa veure res,
ennuvolant la visió
perdent l'orientació.

Pujo la pendent, dalt del telecadira
immersa, aïllada, no se sent cap soroll.
Un cop dalt
imagino la muntanya tota nevada
no veig on comença ni on acaba
no veig els costats.

És com anar a les palpentes
dins l'espès núvol
damunt la blanca neu
la sento cruixir per on llisco.

Una sensació de desprotecció
s'afegeix a la d'immensitat
és com baixar a les fosques, de nit.

Fa fred
sembla un altre mon
res no té importància
per una estona
tinc la ment en blanc, emboirada.

Desitjaria trigar en arribar,
comença a nevar.

dolors
27 febrer 2009

espesa, compacta y muy profunda, como si todas las nubes blancas, hubiesen dejado las alturas, para estar a ras del suelo. Es la niebla, sumergiendolo todo, enguyendonos, como si fuera espesa humareda, que no deja ver nada, nublando la visión, perdiendo la orientación. Voy a la pendiente, en el telesilla, inmersa, aislada, no se oye ningún ruido. Desde arriba, imagino la montaña toda nevada, no veo dónde empieza ni dónde acaba. No veo los lados. Es como ir a tientas, dentro de la espesa nube, sobre la nieve blanca, que cruje por donde me deslizo. Una sensación de desprotección, se añade a la de inmensidad, es como bajar a oscuras, de noche. Hace frio, parece otro mundo. Nada tiene importancia, por un momento, tengo la mente en blanco, nublada. Desearia tardar en llegar, empieza a nevar.

24 comentaris:

lola ha dit...

Me encanta esta descripción, he sentido la nieve como si la tocara y viendo todo el panorama desde esa telesilla, que gran vista, preciosa fotografía.
Petons, fins pronte!

Cesc ha dit...

Està molt ben escrit, però sona a trist...

Wambas ha dit...

No m'ha costat posar-me en situació. M'ha recordat el primer dia que vaig anar a esquiar, per la tarda, el meu cunyat m'havia animat a deixar les pistes més fàcils per a fer una de no sé quin color però que a mi em va semblar negra negríiiisima ( no ho era ni de conya, però jo era novell i tot em semblava xungo). De sobte feia molt de fred i no es veia gent pels costats, tothom abandonava les pistes doncs anaven a tancar i jo seguia allà a dalt amb el meu cunyat, una mica preocupat. Al final vaig fer un esforç i vaig aconseguir baixar d'una peça.
Una abraçada

Striper ha dit...

Despres de la boira sempre be el sol.

belita ha dit...

Sempre m'ha fet molta por la boira i la sensació de desorientació que et provoca, com si tot el dolent et pogués arribar de cop i volta sense estar previngut. No obstant es bonica aquesta altra imatge que dones.

Petonets

Manel ha dit...

Davant meu, avançava silenciosa
una mena de suspensió
calitja que envoltava els meus pensaments

Des de el mirador
un mar sense escumeja
feia arribà poc a poc
per els camins de fum
una espessa boira
desfigurant la imatge
de la vall entre els pins

Camí de baixada
la remor del riu
orienta els meus cecs passos
imagino el vessant enfarinat
relliscant al teu costat
escoltant el riure sense veure’ns

En la caiguda
un tobogan d’infantils records
transporta cos i crits
fins al pla de la calma

Mirant a dalt
només el mar de boira espessa
deixa veure les ones de cotó

Udola el vent entre els pins
estem mullats i fa fred
protegida en el teu pit
aixopluc dels meus plors
com boira dels meus ulls

Riu avall, el corrent arrossega
El començament d’un amor.

pluja ha dit...

Quina descripció més bonica!! M'hi he transportat immediatament i, saps?, m'hi hagués quedat allà amb tu, en silenci, observant allò inobservable..
Calen moments com aquest per emboirar la ment amb altres coses que no siguin els pensaments.

rits ha dit...

m'has fet senti com si estigués allà!! completament dins la boira

Aldabra ha dit...

me imagino lo que tu describes y es una sensación agradable.. entrar en lo blanco, en lo blando... con la mente relajada...

como un tobogán.

bicos,

nadaq ha dit...

...esos momentos en los que la soledad acompaña. Tal vez porque somos "uno" con lo que nos rodea.

Precioso, blanco.
Fue un instante.

JuanMa ha dit...

La niebla espesa es mágica. Difumina las fronteras de la realidad, y en ella cualquier cosa puede estar escondida...

Besos.

Desig ha dit...

desitjaries trigar a arribar perque el moment et produeix pau?
perque estàs sola amb tu mateixa i res fa tèrbols els teus pensaments?
perque respires amb força i la frescor de la neu t'entra directa sentint com la natura et fa seva?

moments de calma, amb els ulls tancats estirada sola damunt la terra de la muntanya de pins o alzines, mirant enlaire per sentir com el sol vol despuntar entre les fulles.... em fan sentir més viva que mai.

lali ha dit...

A dalt de la muntanya blanca, envoltada per la boira.....sensacio de no poder controlar???? sentiment de estar perdut???? parcepcio d´inseguretat en el cami a escollir???............quina d´elles escolleixes?


milpetons

- assumpta - ha dit...

M'ha agradat molt la descripció que n'has fet, en veure-la així.
No obstant, a mí que visc part de l'any dins la boira de la plana he de reconèixer que 1 dia o 2 bé, però més com dic jo, em fa venir claustrobòira. ainnnssss!

horabaixa ha dit...

N'he de triar una?. Que tal si em quedo amb les tres?

I, si m'apures, traslladaré el que dius al fet de l'esport i al fet de la vida.

Contenta?

Una abraçada

Ballarinadeplom ha dit...

curiós que de petits sempre ens imaginem asseguts dalt d'un núvol, somiant desperts, imaginant les mil fantasies i quan ens fem grans, només aconseguim sentir-nos perduts...

Maria Jesús ha dit...

M'encanten les sensacions que ens transmet a través d'aquesta poesia. Feliç setmana i molts petonets

Enmascarado ha dit...

Pero incluso en esa situación donde perdemos toda referencia, donde nos encontramos solos...siempre hay algo que acude a nuestro rescate, como faro que nos lleve a buen puerto...

Y ese algo puede ser un pensamiento, una música, un recuerdo..cada persona tiene su faro..Ya conoces el mío....su amor

Besos que atraviesan la niebla

aigua ha dit...

Es curiós això de la boira Horabaixa, a mi em provoca sentiments oposats, per una banda em fascina la sensació de poder entra dins el regne de la boira on tot es blanc i fred i després tornar a sortit a la llum i veure el contrast amb el cel blau, els colors semblen mes vius després. Però altres vegades, quan es una boira molt espesa m'angoixa molt no poder veure el que tinc a pocs metres de mi, es com entrar en un buit on no hi ha res al teu voltant, es com un mal son....
petons

Assumpta Montellà i Carlos ha dit...

la boira em desorienta, malgrat la seva bellesa...prefereixo un cel blau blauet rentat pel vent.

Assumpta ha dit...

A mi, que la veig poc sovint, m'encanta la boira, aquesta descripció teva "com si tots els núvols blancs
haguessin deixat les alçades
per estar a ras de terra."
és molt bona :-)

Ara bé, entenc que per qui, com l'-assumpta- hi "conviu" molts dies, ha de resultar molt opressiva....

microvilli ha dit...

Hola horabaixa!

solo con los ojos abiertos para leerte. Sin embargo fue como si los tuviera cerrados, imaginando cuando tocas por primera vez un nuevo cuerpo, sin aún conocer lo que te espera, los altibajos, sus misterios, sorpresas...no sabes cuando has de llegar y te mantienes en alerta. Aún noto la suavidad de esa niebla en la piel de mis párpados, como si de un pañuelo oscuro se tratara, poniéndome a prueba.

Aunque ausente, siempre se vuelve...no dicen eso cuando algo te interesa? hola otra vez, un beso grande.

Desig ha dit...

UN PETÓ GEGANT!
Tornaré...

Raül ha dit...

Mmmmm... Molt maca, tanmateix!