19 de gener, 2009

avui la lluna

no volia perdre's el matí.
Plena, quieta, lluenta, radiant,
fent el ronso
esperant fins l'últim moment
per anar-se'n a dormir.

M'han dit
que a vegades es queixa,
que també vol sortir als matins
que la fan tornar molt d'hora a casa
quan surt de nit.

Sé que ho fa
perquè espera veure't,
ha fet temps, mentre dorms
acompanyant-te el son.
I és quan, encara una mica fosc
se la veu resplendent
argentada.

Jo passejo per (ad)mirar-la
i l'observo fascinada,
allargo els braços
però no puc acaronar-la.

He de conformar-me
amb udolar
ben fort
perquè li arribi el meu enyor.

dolors
12 gener 2009

hoy la luna, no queria perderse la mañana. Llena, quieta, brillante, radiante. Haciendo la remolona, esperando el último momento, para ir a dormir. Me han dicho que a veces se queja, que también quiere salir por las mañanas, que le hacen volver muy pronto a casa cuando sale de noche. Se que lo hace porque espera verte, va haciendo tiempo, mientras duermes, velandote el sueño. Y es cuando aún es un poco oscuro, se la ve resplandeciente, plateada. Yo paseo para (ad)mirarla y la observo fascinada, extiendo mis brazos pero no puedo acariciarla. Me tengo que conformar, con aullar, muy fuerte, para que le llegue mi añoranza.

25 comentaris:

Striper ha dit...

Si allargues els brazos i no la pots acaronar, tanca els ulls i veuras com sents una abraçada i t'acaronan.

Etèria ha dit...

Jo que pels matins acostumo a sortir ben adormida de casa fa dies que si els núvols no la tapen li pico l’ullet i es que si es veu que vol sentir l’escalforeta del sol abans de tancar els ulls.

Petonets i no enyoris, els temps per vindré segur que estan plens de dolçor, com els somnis de la lluna.

Anònim ha dit...

Un bonic escrit, és com una història d'amor dirigida a la lluna :)

aigua ha dit...

Que té la Lluna que a tants enamora.....? precioses paraules fetes poema Horabaixa :)

Assumpta ha dit...

Això que la lluna es queixa perquè la fan tornar molt d'hora a casa quan surt de nit, m'ha encantat :-))

Lluna, lluneta, que tampoc és tan aviat quan et retires, eh? :-))

Alada ha dit...

Nuesta luna. Cuanto nos hace imaginar. Que bonita forma de escribir sobre ella, me ha gustado, también me enamora.

Un peto y una abraçada
Fins pronte!!

Anònim ha dit...

Un poema molt maco. M'ha recordat la cançò de "Boig per tu"

Una abraçada

Assumpta Montellà i Carlos ha dit...

Els poemes sempre li escauen bé a la lluna.
A mi m'agrada veure-la tot just sortida per l'horitzó quan és plena, grossa i groga...i quan té aquell petit creixent damunt un cel de ponent, una mica més tard d'horabaixa, encara amb color de cel blauet.

petons

digue'm ariadna ha dit...

... La fascinació per la lluna omple la nit de dits que s'estiren i intenten acaronar-la i de crits plens d'una estranya nostàlgia, mentre ella, allunyada i sola, s'ho mira i escolta amb un lleu somriure argentat, s'ho guarda ben endins, per després recordar...

M.TeReSa ha dit...

Ostres Dolors, quines paraules mes boniques li dius a la lluna, m’ha fet recordar una cançó que diu que la lluna i el sol estan enamorats però que la seva relació es quasi bé impossible degut a que un camina de dia i l’altre de nit, trista cançó, no obstant veig que la lluna s’està espavilant, ella no vol perdre la possibilitat de veure el seu estimat, el sol..... potser hauríem d’aprendre de la seva força i valentia i trencar amb els esquemes!!!! ........ aisssss crec que ja estic somniant massa!!!!!.
Un petonassssssssssss

d ha dit...

enyor perque?
nostalgia potser?

Ballarinadeplom ha dit...

molt bonic :)
la veritat és que la lluna té aquel nosequè romàntic i màgic que tant enganxa.

lali ha dit...

La lluna, sempre envoltada de misteri i misticisme, surt de nit, i sol ser la nostre confident de anels i sospirs....

Precis el teu escrit, com sempre :)

lali

rits ha dit...

que bonic!!!!

la lluna i els seus misteris! es fa estimar de valent.

M'ha agradat molt lo que fa el ronso per marxar per veure't desperatar..

Enmascarado ha dit...

ese brillo plateado de la Luna es como el que desprenden tus palabras, capaz de fascinarnos de una forma mágica

Y me hago el remolón para que la lectura dure un poco más y al final tambien me conformo y pienso con añoranza...¿Cuando llegará el siguiente?

Besos plateados

assumpta ha dit...

La lluna tan a prop i tan lluny ... sempre envoltada d'un misteri que ens sedueix nit rera nit ...

Preciós post !

Anònim ha dit...

Me gustaba andar, y subir alto para verla, contemplarla, quererla y cogerla!
Siempre lo hacía...ya sólo es un recuerdo, aunque...confieso que a veces la miro, y le añoro!
Algún dia podré volver a buscarla, a ese mismo sitio...a nuestro hogar!
Un besazo, y muy lindo!

Manel ha dit...

Quam despert
veig el teu rostre de plata
somriure al día.

Manel ha dit...

….i quam arribi la teva veu escrita
la llum de la Lluna reflectirá el teu somriure.
Ara mateix, m’he deixat unes paraul-les
per aixecar la teva horabaixa.
Grácies per la teva veu.

poca luz ha dit...

...como un lobo (que diría Bosé). Y yo me pregunto ...es que acaso se puede invocar de otra manera?? ...más salvaje...más auténtica ...sólo dejandonos llevar por nuestros instintos?

...ves lo que eres capaz de hacer con un post??

...aaauuuuu

Precioso, libera.

M. J. Verdú ha dit...

Jo sempre observo la lluna, aquest satèl·lit tan nostre i tan fascinant que amaga tant d'encís, misteri i magnetisme. M'han agradat molt els teus versos ¡felicitats per escriure tan bé!

Anònim ha dit...

M'agrada la dolçor dels teus poemes en català, i com t'inspira la lluna. Petons.

JuanMa ha dit...

Yo también a menudo me hago el remolón sin querer irme a dormir...

Besos y un aullido a dúo.

Unknown ha dit...

Dolors...senzillament: maquissim!!

Raül ha dit...

Visca els romàntics! Sí, señora. Feia temps que ningú parlava de la lluna, i sempre s'ha de ser atent amb les grans amants o els grans amors (que no sempre són el mateix).