09 de gener, 2009

quan és hivern, allà a la Cerdanya

hi ha pollancres despullats,
en mig de les seves branques
es veuen nius arrecerats.

Fets amb branquillons
fulles seques i el que creuen que servirà,
encarats al cantó que hi dóna el sol
perquè el fred passi de llarg.

Uns de forma arrodonida, altres amb forma cònica
uns més grans i d’altres no tant
depèn del tipus d’au que niarà.

Si pares l’orella per una estona
estan tots piulant,
aprenent a batre les seves ales
esperant el moment d’alçar el vol;
allà estan protegits del mal temps i dels perills.

Ni arquitectes, ni enginyers,
ni hipoteques ni diners, res de res.
Sembla que no tinguin pressa
i el temps els hi passa volant.

dolors
9 gener 2009

cuando es invierno, allá en la Cerdanya, hay chopos desnudos, entre medio de sus ramas, hay nidos resguardados. Hechos de branquitas, hojas secas y lo que creen que servirá, encarados hacia donde da el sol, para que el frio pase de largo. Unos tienen forma redonda, otros con forma cónica, unos más grandes y otros no tanto, depende del tipo de ave que anidará. Si agudizas el oido, por un momento, estan todos piando, aprendiendo a batir sus alas, esperando el momento de alzar el vuelo; allá están protegidos del mal tiempo y los peligros. Ni arquitectos ni ingenieros, ni hipotecas ni dinero, nada de nada. Parece que no tienen prisa y el tiempo se les pasa volando.

24 comentaris:

Isabel ha dit...

A la Cerdanya, quan és hivern, tot és natura, tot batega amb el mateix cor. El fred, la neu, el silenci... hivern nu a la Cerdanya. Petons.

lola ha dit...

Oír piar los pájaros, en árboles o cuando los ves volar, como oír el río o las olas del mar. ¿Qué mejor arquitecto y más natural?. Las palabras de este texto que también me hacen soñar.
Siempre es agradable el leerte
Un abrazo. ¡ Fins pronte!

EL SUEÑO DE GENJI ha dit...

Amic,

Picando y picando acabo de llegar a este bosque de la Cerdanya y me ha gustado.

Si todos fueramos como ellos, los pájaros, si nos concentrásemos sólo en lo más importante, seguro que este mundo iría un poquito mejor.

Saludos y un fuerte abrazo.

lali ha dit...

A tots ens agrada tenir un niu on sentir-nos segurs, pero com el ocells hem de apendre a volar!!!!!

Aquest escrit es una bona entrada a l´any......et desitjo ho millor.

lali

Cesc ha dit...

Sempre escrius amb delicadesa i trobant paraules encertades i fent un conjunt d'un escrit que és agradable de llegir :)

Striper ha dit...

I els cavalls escarben a la neu per trobar herba. I diumengue a la tarda toquen retencions de tornada.

belita ha dit...

La Cerdanya per mi es un indret llunya però em succeeix el mateix quan em perdo pel Montsant. Per unes hores tot s'atura.

Petons

yraya ha dit...

Que felicidad para esas aves!!
Feliz año nuevo un un besote.

Toni Bra ha dit...

Una vegada llegit, que ganes tinc de visitar la Cerdanya.Es tot una imatge la teu narrativa,llegint-la imaginaba clarament la situció descrita inclos ascoltaba el seu cant.Una mostra de narrativa visual en força embaucadora.Un abraç

Assumpta Montellà i Carlos ha dit...

quan vaig a la Cerdanya sempre tinc la sensacio que torno a casa...potser, perquè sense saber-ho, estic a casa.
el teu relat és molt visual, moltes gràcies pel regal.
Assumpta

Aldabra ha dit...

¡¡que tierno!!... ¡¡y que final tan perfecto!!...

se ven tan indefensos los pájaros tan pequeños y con esas plumas tan delicadas...

más en invierno.

biquiños,

Rita ha dit...

Com sempre, gràfic, precís, deliciós!

Enmascarado ha dit...

Como siempre..lo más simple es lo que más satisfacción nos produce y la Naturaleza nos da buena muestra de ello...

No necesitamos tanto...estar al abrigo de un beso, al calor de un corazón que cuida de nosotros

Y eso lo tenemos al alcance de nuestras manos y sin darnos cuenta se nos escapa entre los dedos...

Es la felicidad de la que cantaba Serrat...la de Aquellas Pequeñas Cosas....

Besos que vuelan hasta Tí

EL SUEÑO DE GENJI ha dit...

Gracias amiga por tu visita a mi post. Y resalto lo de amiga pidiendo mil perdones por la equivocación.

Petons

JuanMa ha dit...

Dan un poco de envidia, pero no nos dejemos engañar: seguro que ellos también nos envidian a nosotros.

(La vida de los demás siempre parece más interesante).

Besos.

rits ha dit...

quina pau!!!!!!
gràcies!!

AmetS ha dit...

Quien fuera pajaro no?
jaajajaja

Mil besos en mi vuelta...

TOROSALVAJE ha dit...

Les aus tenen menys mals de cap que nosaltres.

Escrius molt bé.

Et felicito.

Raül ha dit...

Luft! Luft! Ich braunen luft! (Aire! Aire! Necessito aire!), que deien els romàntics... Dolors, hem de parlar...

M.TeReSa ha dit...

En la propera reencarnació, jo vull ser ocell i marxar cap a la Cerdanya per gaudir de tot això que ens descrius.
Ets una gran observadora, segur que això t’ajuda a veure la vida sota un altre prisma, i extreure sempre el millor de les coses, encara que aquestes moltes vegades no siguin com voldríem.
Un petonasssssssss

nadaq ha dit...

...y algunos hasta se creen más evolucionados.

...en qué nos estamos equivocando?...qué es lo que hace qué estemos en este punto?

Un abrazo enorme.

pluja ha dit...

Que bonic aquest espai que has descrit horabaixa. Però el més important és que t'has aturat a escoltar-lo i a admirar-lo per poder després traslladar-lo al paper. Una tasca, escoltar i descriure, que saps fer amb molta elegància i sentiment. Gràcies pel moment màgic que ens has proporcionat amb les teves paraules!

- assumpta - ha dit...

Tot un plaer haver-te trobat !!!
De Cerdanya guardo molt bons records doncs hi vaig passar unes temporades d'hivern.
Gràcies per aquest post, amb aquestes paraules i el silenci que descrius ha estat com tornar-hi.
Tens una manera de descriure-ho que resulta encisadora. Repeteixo, tot un plaer i gràcies pel post que has deixat a casa meva.
Tornaré a passejar-me per aquest jardí.
Un petó.

Maria Jesús ha dit...

Aquest poema és ple de natura i de dolces paraules. La Cerdanya és realment preciosa. Les teves paraules m'han arribat al cor