18 de setembre, 2008

(possiblement) aquell va ser l’últim cop

que vaig anar al zoo,
d’això fa un grapat d’anys.
Espero no tornar-hi mai més
no crec que sigui un lloc per anar,
no puc treure’m aquells ulls del cap
aquelles bèsties estan allà engabiades,
empresonades a cadena perpetua,
sense haver comès cap delicte
amb una decoració que vol recordar
l’hàbitat del què són originaris.

Me'n vaig endur un bon record, però,
la foto d’un dofí;
des d'aquell dia, la tinc de fons d'escriptori als (meus)
ordinadors (quina opulència !!!!)
realment sembla que estigui dins el mar.

Segur que era una dofina
coqueta ella,
es posava davant d’aquell enorme finestró
de la seva gegantesca piscina
perquè li fessin fotos,
sabia que (l’ad) miravem
i era com si posés.

S’estava quieta, allà, com si somrigués,
marxava ….. i en veure el gest dels que estavem esperant-la
tornava tota complaent
i es deixava retratar
ho va fer moltes vegades,
allò sí va ser un espectacle de debò.

Que poc s’imagina
que m’alegra dia a dia
que molts cops m’han preguntat per ella
que l’he enviat per mail
a rescatar a algú de la seva tristor.

Que si em veiés la cara, quan la miro
em veuria somriure,
perquè les cames se’m transformen en aleta
de les ganes que m’entren de nedar.

dolors
18 setembre 2008

(posiblemente) aquella fue la última vez que fui al zoo, hace de eso, un montón de años. Espero no volver nunca más, no creo que sea un lugar para ir, no puedo dejar de pensar en esas miradas, esos animales están enjaulados, prisioneros a cadena perpetua, sin haber cometido ningún delito, con una decoración que quiere recordar el hábitat del que son originarios. Me llevé un buen recuerdo, la foto de un delfín, desde entonces la tengo de pasa pantallas de (mis) ordenadores (qué opulencia). Realmente parece que esté dentro el mar. Seguro que era una delfina, coqueta ella, se ponía delante de aquella enorme ventana de su gigantesca piscina, para que le hiciésemos fotos, sabia que la (ad) mirábamos, y era como si posase. Estaba quieta, como si sonriera. Se iba y al ver los gestos de los que estábamos esperándola, volvía toda complaciente y se dejaba fotografíar, lo repitió muchas veces. Eso si fue un espectáculo de verdad. Que poco se imagina, que me alegra día a día, que muchas veces me han preguntado por ella, que la he enviado por mail a rescatar a alguien de su tristeza. Que si me viese la cara, cuando la miro, me vería sonreír, porque las piernas, se me transforman en aleta, de las ganas que me entran de nadar.

25 comentaris:

Striper ha dit...

Si era coqueta segur que era dofina. Tu ets coqueta?

Cesc ha dit...

Això passa, quan veus animalets indefensos i bonics, hi penses i fa pensa veure'ls allí, però al veure persones com tu que somriuen amb ells segur que noten l'amor que els hi transmeteu...

Assumpta ha dit...

Aquest tema dels zoos sempre m'ha creat cert conflicte... igual que tu, hi ha una sèrie d'animals que, pobrets, em sembla ben bé, que és impossible que es sentin a gust allí tancats...
Però, en canvi, n'hi ha d'altres que potser sí que hi poden estar bé...

En fi, que crec que s'haurien de limitar a aquells animals que es demostrés clarament que viure en un zoo no els hi perjudica.

Eps!! I la foto de la teva dofina? :-))

ian ha dit...

Molts cops el que tenim davant ens fa pensar.
D'altres, no.
Què deuria pensar la dofina en aquell moment?
Ara veient-la, pots reflexionar vers la situació.
Jo crec què si podia imaginar-se que et seguiria contemplant cada dia.
Ara ja no està sols rera un vidre, està allà on engegis l'ordinador(s).

horabaixa ha dit...

Preciós el teu comentari ian

M'agradaria saber d'on surts ...

Eli ha dit...

Jo crec que el zoo no esta en el seu millor moment... Jo fa molts anys que no hi vaig, però m'ho ha explicat molta gent...
Sí, és trist veure'ls engabiats...
Per això mai tindré un ocell a casa entre ferros....
Que hi farem, així la vida és més dura per uns que per altres!!!

microvilli ha dit...

Hola horabaixa!

Tiene gracia, esta mañana en el curro me entretuve en una noticia que salía en la contraportada del periódico de ayer: una delfina dando a luz a un delfinito; ahora llego, leo tu escrito y sonrío...

Estoy contigo, el mundo animal con rejas,dónde vamos a parar? Algo que nunca he entendido de esos lugares es el show de los loros en bicicleta, por qué loros?, por qué bicicletas?. No lo entiendo!

Un beso fuerte!

Praxis ha dit...

Aquesta es la grandesa de la fotografia. Amb aquella imatge li vas donar la llibertat i ha pogut conèixer mes gent, ha fet somriure i de ben segur, que mes d'una vega, tu t'has convertit en dofina i ella en Dolors.

Per cert, estic amb tu que es immoral que els animals estiguin engabiats de la manera que estan. Esperem que un dia es consideri.

Petons!!!

lali ha dit...

Com sempre, fantastic !Com veiem el mon desde els nostres ulls, i com el nostre voltant (inclos els animals del zoo)ens veu a nosaltres?ho bo es que sempre ens enduem un bon record del que veuen els nostres ulls i el nostre cap li dona un significat, un valor,....
petons

pluja ha dit...

Ostres jo també tinc una foto d'un dofí del zoo!!! T'entenc perfectament horabaixa! Jo tampoc puc veure els animals engabiats. Em semblen tristos, infeliços, no sé.. els dofins sempre m'han despertat un gran interès i una gran admiració! Dona-li records a la teva "dofineta" de part meva!

Lola ha dit...

A mi tambe en causen una simpatia per demes els dofins, son dolços. En quant als zoos, si que em donem llastima els animals en cautivitat, tan mateix, m'he aprofitat d'aixo, i per aixo els meus fills han sigut feliços, coneixen-los una mica al natural.
Espero que hi hagin bons cuidadors i veterinaris i estic segura que els atendran inclus millor que a algunes persones els seus familiars. A vegades jo tambe em trobo presa en aquesta societat, feta per l'home i pera l'home. El natural sembla ser que deixa d'existir a tots els nivells. Una verdadera llastima.
Una abraçada
¡¡Fins pronte!!

nadaq ha dit...

...dejando aparte mi ojeriza hacia los zoos, la tristeza que me produce saberlos cautivos y expuestos.

...esa delfina que te sonrie posiblemente y por puro instinto ya te quiere.

...el mismo instinto que hace que tus piernas se transformen en aleta y la mires con idéntico amor.

No estamos tan lejos pese a la separación de una jaula, de un cristal, de un hábitat.

Basta escuchar ese ritmo interior, volver tal vez...

Un abrazo.

aigua ha dit...

Tots estem una mica cautius en aquest món.....però si que es veritat que els zoos ,si han de existir, que tinc els meus dubtes, haurien de ser molt diferents i donar moltisim més espai als animals.
Saps horabaixa fa temps tenia un acuari i al igual que a tu que les cames es transformen en aletes, jo em feia petita i nedava entre aquels peixets, en aquell trocet de mar..... :)

peponita y venus ha dit...

Qué bonita historia, será por esa expresión de lo delfines que parece que sonríen. Hay un animal por el que siento muuuucha admiración y alguna vez digo que si fuera animal sería una loba. Un beso

labruixoleta ha dit...

realment això del zoo, és un tema complicat, pq en part ens fa gràcia anar a veure animals, i en molta més gran part, quan penses la putada que els fem....

Segur que una animaleta tan sensible a les vibracions com la dolfina, pot notar d'alguna manera les bones ones que li arriben de part teva. I potser saber que alegra el dia a dia d'algú, la rescata cada dia de la tristesa d'estar allí.

Sóc la "roba d'estiu", ara estic en un altre blog, no és com el d'estiu, allí no acostumo a entrar tant en els meus pensaments. Tot i que vés a saber, pq solia comentar llibres i ara, no llegeixo gens. En fi, si algun dia t'hi vols passar, et vaig respondre a un comentari, que et vindria a buscar. M'agradarà veure't algun dia per allí :-))

Aldabra ha dit...

comprendo lo que escribes y lo que sentiste pero te cuento: este verano estuve en Biopark en Valencia, una especie de zoo muy diferente de los tradicionales... yo encontré a los animales bastante felices, en serio...

bicos,

belona ha dit...

Nadie añora lo que no conoce. Esos animales nacidos fuera de su hábitat viven muy bien en su desconocimiento. Eres tú y yo quienes lo pasamos mal.

AmetS ha dit...

ayyyy nenaaa delfinesss, si tu supieras cuanto han significado en mi juventud ... tanto que hicieron que perdiera el encanto por ellos, aun asi los llevo dentro.Me parece un animal inteligente y bello...

Sobre el Zoo que decir nena! creo que he ido una vez en mi vida, es lo que tiene ser amante de los animales...que pena que hagamos o podamos hacer tan poco por ellos verdad?

Un besito :)

Wambas ha dit...

Muy interesante la opinión de Belona. ¿Puede un animal no racional anhelar algo que no conoce? Por un lado no creo que les sea agradable limitarse a vivir en unos pocos metros cuadrados, pero también es verdad que no pasan hambre y se les controla su salud mucho más que si estuvieran en libertad. Al fin y al cabo los seres humanos despreciamos el riesgo de ser libres en la mayoría de los casos condenándonos a una vida cómoda pero en una sociedad en la que otros ponen las reglas.

horabaixa ha dit...

Moltes gràcies a tots

No tinc costum de contestar, m'agrada que deixeu la vostra i que quedi a l'aire....

En aquest cas no puc dir més que personalment jo, han hagut vegades que sento nostalgia d'algo que no tinc.

L'instint em porta a sacrificar seguretat, menjar, i d'altres coses, per la llibertat.

Jo no seria feliç sense poder moure'm mai de casa per molts avantatges i coses que pogués tenir.

Saber que sóc "lliure", em dona ales per volar i aletes per nedar, aixi com sommis per sommiar.

Compartir escrits i sensacions amb vosaltres, un plaer que no te preu.

Moltes gràcies

mq ha dit...

bon escrit
m'agrada
moltes gràcies!!
salut estimada!!

Libertad ha dit...

Un placer -sincero- encontrarte a ti también en este cosmos bloguero que tanto reguí durante tanto tiempo.
Cuesta encontrar ese blog que te atrape, que te impulse a seguir leyendo relatos que no sabes sin son verdad o ficción. En el tuyo, he encontrado un lugar confortable, familiar y apacible donde recalar a diario, como tu delfina, como mis pingüinos.
Un beso enorme y muchas gracias por encontrar en mi espacio otro espacio para encallar de vez en cuando.
Te sigo la pista, encantada de hacerlo.

Isabel ha dit...

Quina sensibilitat demostres en aquest post!!! De fet, penses com jo en moltes coses. No crec que un zoo sigui bona solució per uns animals que han perdut la brillantor de la mirada darrera els barrots. Petons.

dintel ha dit...

Ara, el zoo està fet un fàstic, malgrat que l'han volgut arreglar molt i totes aquestes mandangues, hi ha poquets i esquifits animals.

JuanMa ha dit...

No sólo de nadar, sino de nadar libre.

Un beso.