26 de febrer, 2008

tot just a trenc d'alba

El melodiós cant d'una merla acompanya al meu desvel,
dia a dia,
una bonica manera de treures la son.
Per la tarda, algún cop, pels carrers prop de casa, amagada entre matolls, s'en veu alguna,
sempre van de dos en dos, sempre van amb la parella,
buscant cucs dins l'herba. I si mires cap a dalt, están entre les branques d'una rovellada antena.
De mirada enjuguessada, saltarines, divertides.
Quina és la que em desperta ? Quina és tan matinera ? Quina es la cantarina ?.
Fa dies que em desperto en silenci,
fa dies que no les sento, i no sé on preguntar.
Avui un soroll m'ha tret el son,
era un clacar de gavina. No presagia res de bó.
Elegants però afamades,
deixen els matins sense so.
dolors
26 febrer 2008

3 comentaris:

M.TeReSa ha dit...

Wow, quina prosa mes maca!! m´agrada.
Es ben cert que moltes vegadas darrera una imatge elegant i bonica s´amaga quelcom terrible.
Un no s´ha de fiar de les aparenses mai, quan veus com actua es quan realment veus com es.
Un petonasssss

Anònim ha dit...

Ay, gorrión, ay, gorrión,
¿qué quieres de mí?
Ay, gorrión,
dime que no,
dime que sí.

Ay, gorrión, ay, gorrión,
¿qué quieres de mí?
Ay, gorrión,
mira que no
quiero sufrir.

Cristina ha dit...

El desvel és una paraula contrària del vel. El vel és estat anímic que dura una temporada després d'haver viscut alguna situació trista o traumàtica.
El desvel se m'insinua com la descripció de quan et desprens de tot allò ue t'envelava la vida.

un petonàs i viquen les orenetes. Per cert, per què són orenetes, les de més edat són orenetes? o són "orene", "orenasses", per què????