20 de febrer, 2008

moltes gràcies

Vull donar les gràcies a tots i cadascun de vosatres pel suport i l'encoratgement rebut. Espero que la meva timidesa no hagi estat impediment per fer-vos arribar el profund agraïment que voldria expresar.
Amb gran sorpresa he rebut mails que m'han emocionat. Trucades d'ànim per si estava en hores baixes. Gràcies Teresa per donar-me un cop de mà amb aixó de la informàtica, Montse, Jaume, Sali, Albert, Cris, Nieves, Gemma, Lali, Sergi, Belén, Cristina, Sònia, Kris, Neus, Judit, Jofre...
Moltes gràcies, Jordina per les teves correccions.
A tots us estic molt agraïda, i sobre tot, gràcies a tú, per donar-me l'empenta, i amb aquest gest, fer-me viure moments que no oblidaré.
dolors
20 febrer 2008

9 comentaris:

Raül ha dit...

Tractaré d’aproximar-me als fragments d’Horabaixa com si d’una inesperada ampolla de vi es tractés. Una ampolla que pot beures en set gots de vi i amb cada got descobreixes coses diferents, tot i que segueix sent el mateix caldo. Així doncs, començarem dient que es tracta d’un vi blanc. Novell. Lógicament, amb poc cos i poca solera. No obstant, atrevit i espontani. Amb tons dolços, afruitat de melangia, però no excent de certa acidesa. Innovador en el fons i les formes. Amb notes musicals. Ritmic. Proper a la lírica d’una cançó.
El perfecte maridatge, doncs, no cal oblidar que ben acompanyat qualsevol vi guanya en possibilitats, seria escoltant un àlbum de Joni Mitchel. Sense cap mena de dubte, a “sa hora baixa” (al vespre). Quan el sol comença a pondre’s, i la llum es torna ataronjada i rogent a través de la balconada. La companyia que cadascú escullegi lliurement la més adient.
Salut!,
Raül

Sergi ha dit...

Muy bien!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Molt Bé!!!!!!!!!!
Ok!!!!!!!!!!!!!!!!
Estic molt content de poder llegir-te,
Des de aquí et felicito per fer llegibles els teus pensaments en aquest blog.
Humà, sincer i desinteressat.
Sense Objectius econòmics, Ni materials
Pot ser mes filosòfics i de raonament personal
Establert mes enllà de las emocions del carrer,
Necessàries, tal com dius,
però les paraules a la red son d’altre mena, son un altre cosa.
I dir el que tens al cap i al cor sense cap prejudici i moltes inquietuds,
ja tens el teu blog!!!
Utilitza’l, que de ben segur hi serem uns quants els que et seguirem.
Una forta abraçada i de nou felicitats!!!
Sergi

Cristina ha dit...

En dos paraules.....ESPECTACULAR!!!!! Jo jugava a basket pero tu deuries escriure eh?... Caray quin cop amagat mes bo!!!!!
M´ha encantat la del vent i les fulles...
Petons i fins aviat!!
Cristina

Narciso ha dit...

Hola, amiga Dolors.
Pues me ha gustado mucho el blog. Creo que tienes mucho que decir y lo dices bien. Te escribo en mi lengua, que es la que utilizo para expresar mis sentimientos, supongo que al igual que te pasa a ti, con tu lengua materna, aquella que se utiliza en la intimidad y que es la que sirve para expresarte con tus seres queridos.
Hay mucha poesía en tus escritos, ocurre que las personas que como tú, saben mirar las cosas desde la óptica del alma, encuentran verdaderas maravillas allí donde otros son capaces de pasar por el bosque, sin ver los árboles y su lenguaje de armonía con el entorno y la historia.
El mundo está ahí, esperando a que las personas aprendan la lección de la humanidad y valoren la verdadera importancia de las cosas. Y seguirá estando ahí, cuando nosotros hayamos partido, acogiendo con benevolencia y sabiduría silenciosa a aquellos que tomarán nuestro relevo.
¡Cuanto valor encierran esas pequeñas cosas, que están ahí, esperando llegar al corazón de aquellos que saben apreciarlas!
Por eso es importante que sigas escribiendo, venciendo el rubor de destapar tu caja de las esencias, como el que se desnuda en publico, temiendo la crítica a sus imperfecciones.
No hay tales. Somos como somos y es bueno darnos a conocer, para que esas sensaciones sirvan para mostrar a los demás, que no estamos aquí de paso solamente, que nuestro deambular por la vida no ha sido en vano y que somos parte integrante de este maravilloso mundo que se nos ha regalado al nacer.
Te seguiré leyendo, gracias por hacerme partícipe de tus escritos.
Un fuerte abrazo
Narciso

Montse ha dit...

Que bonic!, quina sort de no tenir vergonya en deixar compartir els teus pensaments, els teus estats anímics.
Viure amb un mateix és un treball personal amb el que hem d’aprendre a destruir records i regalar presents. L’importa’n es saber tancar cercles, passar pagines i seguir endavant.
Gràcies per fer-me partícip de les teves “hores Baixes”

Montse

Neus ha dit...

Sort amb aquesta nova iniciativa. Jo fa anys també escrivia en paper i em passava el mateix, que al final no sabia on guardava els escrits.

Molts records. Aniré llegint un trocet teu. Es tracta de sentiments, i aixó no és criticable. Com a molt es comparteixen.

Una abraçada,

Neus

Cristina ha dit...

De res, però el mèrit només és teu. Jo l'únic que he pogut fer és enriquir-me llegin-te i emocionar-me d'amagat.
Oxígen.

M.TeReSa ha dit...

Tiaaaaaaaaaaaaa, ets genial !!!!!!

Aquí l’artista ets TU i nomes TU, els demes posem el nostre granet de sorra, però qui conforme la platja ets TU, que junt amb els teus pensaments i sentiments ens omples l’esperit i ens fas vibrar.

Desitjo de tot cor que aquest bloc et serveixi per navegar per aquest mar de dubtes que tots tenim i et permeti surar còmodament.

Una abraçada, amiga, companya i ara blocaire.

Anònim ha dit...

Vull somiar el demà
sense la nosa ni el pes
d'un vent caduc
que entela els ulls
i els lleva força i delit per lluitar.