és diminut.
La música,
repetitiva, insistent.
Ella,
elegant i presumida,
impecablement vestida.
El tutú vaporós.
sempre el pas a punt.
El cos,
atrapat en una pista molt petita.
No pot lluir-se massa.
El públic no és nombrós.
Però la ment...
se l’endú a grans escenaris,
que al finalitzar l’actuació,
rep la més gran ovació.
Sent que és la ballarina més important.
La nena,
que li han regalat la caixeta de música,
s’ha cansat de veure com gira,
d’escoltar la música estrident,
no dona més corda.
Mica en mica i en silenci,
va perdent el moviment.
Espera amb desesper
tornar a restar tancada
dins la solitud de la capsa.
dolors
8 de juny 2026
1 comentari:
Vola en sa dansa de giragonses
gairebé eternes al voltant
d’una música que se sap de memòria.
Vestida amb la pell de ballarina clàssica,
quan voldria que fos la seva pròpia pell.
No descanses mai els peus
en aquest ball de vegades infernal,
quan voldria de nou ballar
en la sorra molla d’una mar amiga que l’acarona.
Queden per altre moments els somnis
dels grans balls en auditoris plens.
Ara vol només la música,
que li arranqui un gest.
Que s’enfonsi la punta del peu
en una mar content de sentir-la ballar amb ella.
A la fi sons de la mar,
sons de la música que la fa ballar.
Una la invita a no acabar mai,
la capsa la condemna,
el somni de la mar,
l’invita a somiar una eternitat ballant.
Publica un comentari a l'entrada