01 de desembre, 2009

no queda lloc

al fil elèctric.
Se'n va el sol
i els estornells agafen posicions
ocupant tot el cable.

Juganers,
uns més que d'altres
voleiant.
Uns quiets
d'altres inquiets
bateguen les ales
enjuguessats.

Aviat serà de nit.
Es recolliran als nius.
La nit fosca
i, qui sap si freda,
deixarà amb silenci i pau
un lloc on nomes
trenca l'harmonia del paisatge
el gris quitrà de la carretera.

Viatgers que circulen ràpids
dins d'un vehicle,
enyorant unes ales
que no tenen,
per volar,
enjuguessats
sense cap obligació
que buscar menjar.

dolors
1 desembre 2009

no queda sitio en el hilo eléctrico. El sol se va y los pájaros toman posición, ocupando todo el cable electrico. Juguetones, unos más que otros, jugando. Unos quietos, otros inquietos baten las alas divertidos. Pronto será de noche. Irán hacia sus nidos. La noche, oscura y quién sabe si fría, dejará en silencio y paz un lugar dónde sólo rompe la armonia del paisaje, el gris alquitrán de la carretera. Viajeros que circulan rápidos dentro de un vehiculo, echando de menos unas alas que no tienen, para volar, juguetonamente, sin más obligación que buscar comida.

20 comentaris:

Le.chatnoir ha dit...

Quina llàstima que a la ciutat no es pugui gaudir d'aquesta imatge...

assumpta ha dit...

Des de casa, cada dia en veig un munt.
Uns als tendals elèctrics, d'altres en les grues de construcció i molts també, desdibuixant un i altre cop, formes fantàstiques fins a l'infinit.

Llàstima que de tant en tant "fan parada" just damunt dels cotxes...

M'agrada com ho has "dibuixat" tu també. Gràcies Dolors!
=)

Striper ha dit...

De vegades trista vida de un ocell.

JuanMa ha dit...

Me has dado ganas de volar juguetón...

Besos con alas.

matrioska_verde ha dit...

me gusta la imagen que describes y como lo haces... esos pajarillos que se apelotonan y ahuecan sus alas, aprovechando los últimos rayos de luz.

biquiños,

rits ha dit...

segur que aquests viatgers ràpids tb corren cap al niu, per descansar en la foscor i tranquil·litat de la nit

pluja ha dit...

Quina imatge més bonica i més cotidiana!!! Sempre saps posar paraules que converteixen en poesia una situació corrent. Per cert! que m'ha fet gràcia llegir-te avui perquè ahir vaig estar veient un curtmetratge de la Pixar que els diu "The birds" que és boníssim!!!

yraya ha dit...

Que felicidad, poder ir a donde se quiera sin ningún tipo de ataduras...
Felices pájaros.
Un besote

baldufa c'est moi ha dit...

a mi que no m'agraden gaire els animals voladors, quasi els hi he agafat "carinyo" amb el teu escrit !

Alada ha dit...

... no queda espacio para los pájaros, estan en líneas ordenados. Pero si que ha quedado el suficiente espacio.. para que con tu descripcion nuestros ojos queden observando
Me ha gustado tu paisaje.
Una forta abraçada

Isabel ha dit...

Me gusta la figura que reflejan posados en el cable... da para fotos muy buenas. Besitos.

Etèria ha dit...

Si m'agradaria si, ser ocell i ser lliure i no tenir que pensar i volar allà on les meves ales em portin.

Una bonica imatge la que has reflectit.

Petons.

M ha dit...

Y yo caigo aquí a partir de tu comentario en mi blog!
Me alegro que me hayas estado leyendo, a mí también me gusta lo que escribes (lástima que no puedo entender catalán, me parece una lengua tan bello)
Respondiendo tu pregunta, vivo en Rosario, Argentina. Y no, no llueve mucho. Es por eso quizás que me gusta tanto la lluvia, porque suele ser una excepción.
Vos desde dónde escribís?

M.TeReSa ha dit...

Qui fos ocell per gaudir d´aquesta llibertat que descrius encara que l´aixopluc asegurat sempre es bo de tenir no ? jejeje
Un petonassssssssssssssss

poca luz ha dit...

...describes una imagen y la haces un post. Saber mirar y trasladarlo a la escritura con ese punto tan tuyo.
Tal vez la elegancia lleva implícito la naturalidad de no reconocerla.

Un abrazo.

digue'm ariadna ha dit...

... La seva presència dalt del fil desdibuixa i diluiex la frontera del dia i de la nit, a mida que la tonalitat cromàtica de l'ombra tot ho cobreix i ho difumina...

Wambas ha dit...

T'ha quedat una mena de haiku molt maco. M'he fet la imatge d'una carretera solitaria en una tarda freda de tardor, amb el silenci trencat per la ràpida aparició d'un cotxe des del no res. Una imatge relaxant i inspiradora.
Una abraçada

Rita ha dit...

Tens un do, Dolors, per descriure coses qootidianes com si fossin excepcionals.

M'encanta com ho fas! :-)
Petons!

microvilli ha dit...

Hola Horabaixa!

...me pregunto cómo nos verán ellos?. Entenderán nuestros viajes, el ir y venir de vehículos?. Al igual que ellos según las épocas nos unimos en el camino, cientos en la misma dirección; ellos por migración...y nosotros, cúal es nuestra excusa?

Con tu escrito sólo me apetece estar sentada en un banco observando tan bonita imagen, gracias. Un beso grande.

Marina ha dit...

Pude visualizar el instante de última luz y sumirme en el centro del ocaso. Una hermosa poesía.