24 de juliol, 2009

per una tarda

un tros del Carrer Enric Granados
ha passat a ser “Rue Margot”,
rodaven una pel·li francesa.
Hi havia un munt de persones
i, dues botigues fetes a mida per l’ocasió.
No deixa d’ésser curiós,
el desplegament de gent,
material, d’extres.

No sé exactament de què anava,
tampoc he reconegut a ningú,
i no era atraient quedar-se allà.
No feien res d’espectacular.
Qui sap si aquella escena
sortirà o no a la pel·lícula,
ni si l’arribaré a veure mai.

A prop,
està “espai Menorca”,
una delícia.

Allà dintre
semblava que fóssim a l’illa balear.

En poc temps,
a pocs metres,
dos móns diferents dintre d’un tercer lloc.

Ja de tornada,
hi havia gent amb testos de flors.
Havien acabat el rodatge,
tancaven la botigueta de “fleurs”.

En un moment,
tornava a veure’s el cartell d' “es lloga local”,
tornava a ser Carrer Enric Granados.
I jo amb dos testos de margarides.

dolors
24 juliol 2009

por una tarde, un trozo de la calle Enric Granados ha pasado a ser “Rue Margot”, rodaban una película francesa. Había muchísimas personas y dos tiendas adecuadas para la ocasión. No deja de ser curioso, vaya despliegue de gente, material, de extras; no se exactamente de que iba, tampoco he conocido a nadie y no era atractivo quedarse allá. Nada era espectacular. Quién sabe si aquella escena saldrá o no en la película, ni si nunca la llegaré a ver . Cerca está “espai Menorca”, una delicia. Dentro parecía realmente que estábamos en la isla Balear. En poco tiempo, a pocos metros, dos mundos diferentes dentro de un tercer lugar. Ya de vuelta, había gente con macetas. El rodaje había acabado y cerraban la tienda de “flores”. Al momento, podía verse el cartel de “se alquila local”, volvía a ser la calle Enric Granados. Y yo, con dos macetas de margaritas.

18 comentaris:

Ballarinadeplom ha dit...

hola horabaixa!!
per aquí tot bé...simplement necessitava donar-me un temps :)

es curiós això dels rodatges...
fa uns quants anys vaig veure com rodaven "El expreso de Shangai" i com disfressaven el carrer...la botiga de roba on anava sempre l'havien "transformat" en un forn!!

sort que tot és façana...

una abraçada!!

lola ha dit...

Me ha encantado, como siempre, tus descripciones y narracion, me hace ver de un modo particular. Una cortina se abre, y veo el rodaje de tu corto desde un privilegiado lugar.
Petons y abraços

- assumpta - ha dit...

Un món inventat, dins d'un món real? O tot plegat és també mentida?. L'únic cert és que tu tens a partir d'avui dos testos amb boniques margots.


Pd. E.Granados, a quina alçada, si us plau?

;)

Isabel ha dit...

Durant un temps, has viscut un somni. Has estat en altres llocs, i has disfrutat d'un altre espai, un altre temps. I desprès, hem de tornar a casa. Petons.

rits ha dit...

i és que en aquesta ciutat et pots tobar sorpreses a cada cantonada!

no havia sentit parlar de l'Espai Menorca. L'he buscat, ens hi deixarem caure molt properament, sembla un lloc molt acollidor (i bo!)

JuanMa ha dit...

Me gustan los dos nombres de calle...

Habrá que poner las margaritas en el balcón.

Besos.

yraya ha dit...

Que lástima de no pasar por allí en ese momento, aunque me molesta que paren la vida cotidiana cuando hay un rodaje.
Si no me quejo, no soy yoooooo.
Un petó

plugim constant ha dit...

Fa uns mesos també van rodar una peli al mateix carrer aprofitant la floristeria que hi ha a una de les cantonades. Jo acostumo a transitar per aquell carrer bici.

Aldabra ha dit...

¡que bonita historia!... y aunque hay un cierto toque de melancolía el final me gusta... dos macetas con margaritas, tan alegres.

biquiños,

belita ha dit...

L'embruix del cinema i com fa possible l'impossible i com el present es transforma en somnis i en passat si cal.

Petonets

fanal blau ha dit...

horabaixa...

passo del carrer diluvi al carrer enric granados...

en aquest carrer, entre provença i mallorca, ja fa bastants anys...hi havia un "pub" que es deia Plató Bar. El mobiliari decoratiu era material de cinema (màquines, filmadores, focus...i dotzenes de fotografies d'artistes...)
m'ha fet gràcia que la "Rue Margot" me'l fes recordar. Sempre li vaig tenir un carinyo molt especial, pel molt que m'agradava l'espai (tranquil, acollidor i amb una música que permetia la conversa i les mirades) i per les estones que hi vaig viure amb amics que, afortunadament, encara m'acompanyen...
Pel·lícules de la vida de cadascú!

La guitarra bé? :)

una abraçada!

Alatriste ha dit...

Gracias por volver a mi desván y por hablar sobre el cine, que para mí es tan especial. Me gusta todo lo que lo rodea. Yo nunca pillé ningún rodaje ni nada similar. Debe de ser al menos curioso. Es bueno sentirse orgulloso del lugar donde nacemos o vivimos. Coincido contigo. No entiendo que no puedas decir de donde eres. Pasa de la gente, aunque bueno, yo no soy nadie para darte consejos. La verdad es que los políticos tienen mucha culpa de lo que pasa. Un beso.

AmetS ha dit...

Pues cariño quedate con esas dos macetas porque yo creo que las flores siempre han alegrado la vida de uno...
Me dejaste preocupada, espero que sea solo un mal momento y que ese momento sea muy muy breve...para lo que necesites ya sabes ;)
Un besazo

Anònim ha dit...

tornaré aviat...
no amb el meu millor somriure...no se si amb un adeu definitiu, pero si per agreir-te/vos que sempre esteu...

DIF
Desig Constant

Wambas ha dit...

El cinema perd la màgia quan veus els 'making of'. Però també té la seva gràcia analitzar com poden imaginar-se les escenes i com les tallen, les enganxen, el comportament dels actors durant el rodatge,etc.
Una abraçada

pluja ha dit...

Sempre m'ha fet molta gràcia la capacitat que tenim de transportar-nos a un altre món canviant el que ens envolta! Després la realitat torna a mostrar-se nua però aquell moment de màgia ningú ens el treu!

Maria Jesús ha dit...

Aquell espai et porta records, però la realitat és un altra... Sempre ens quedarà allò bo...

peponita y venus ha dit...

Hola, yo alguna que otra vez he visto rodajes de anuncios...pero lo que quería decir es algo que me pasa muchas veces, cuando voy al cine (sola) si me meto en la película, luego fuera me siento desubicada...
un beso