30 de març, 2009

estaven a punt per sortir

esperant,
que algú concretés un passeig.

Les selles, gastades
damunt d'unes mantes velles.
Les eugues que temps enrere
van viure millors èpoques.

Ara,
tan sols esperaven
algun imitador d'amazona o de genet.

Tranquil·les, dòcils, cansades
anaven fent el recorregut
al pas
en fila
cada una, sabia quin era el seu lloc.
Tot era previst
podien fer-ho amb els ulls tancats
i possiblement,
sense regnes.

Em va sorprendre
la delicadesa del seu pas
curós
evitant trepitjar el fang de pluges passades.

Em va doldre
donar cops de taló
per fer que acceleressin, que trotessin.
Només ho feien
quan veien al cap de grup allunyar-se.

En arribar a les quadres
elles soles
van anar a l'abeurador
i després
al mateix lloc que estaven quan vam arribar.
A punt,
de nou
per tenir a la gropa
a un imitador d'amazona o de genet.

dolors
30 març 2009

estaban preparadas para salir, esperando que llegara alguien a concertar un paseo. Las sillas, gastadas, encima de unas viejas mantas. Las yeguas que tiempo atrás, vivieron mejores épocas, ahora, tan sólo esperan, que llegue algún imitador de amazona o de jinete. Tranquilas, dóciles, cansadas, iban haciendo el recorrido, al paso, en fila. Cada una sabia cual era su sitio, detrás del guía, todo está previsto, podrían hacerlo con los ojos cerrados, incluso sin las riendas. Me sorprendió, la delicadeza de su paso, cuidadoso, al tomar las bajadas, evitando pisar el barro de lluvias caídas. Me dolió, dar golpes de talón, para acelerar, para trotar. Sólo lo hacían, cuando se alejaba el cabeza de grupo. Al llegar al destino, ellas solas, fueron hasta el abrevadero, y después, al lugar que estaban cuando llegamos. A punto, de nuevo, para llevar a la grupa, algún imitador de amazona o de jinete.

24 comentaris:

Rita ha dit...

M'agrada com expliques les coses. Tens una manera molt especial de fer-ho...
Bona nit!

Striper ha dit...

Lo pitjor es que las monti algu quer no les sapuige estimar.

Isabel ha dit...

Que preciosa manera de ver la equitación, aunque sea aficionada. La sensación que se siente sobre un caballo es de paz, es un animal tan noble. Yo reconozco que lo disfruté muchísimo. Besos.

matrioska_verde ha dit...

imagino el paseo
cansado
como el paso de esas viejas yeguas que acaban recorriendo
siempre el mismo camino
de rutina

resignación
y vuelta a empezar
esperar
otra vez
un viajero que les cambie la vida
que cambie tu rumbo.

biquiños,

AmetS ha dit...

Este texto tiene mucho que ver con el libro que me estoy leyendo ahora,"El hombre que susurraba a los caballos", al principio me parecio muy lento pero ahora me estoy metiendo a tope con el....
La mayoria de las veces quien nos guia tiene mas poder que nosotros mismos,aunque no deberia ser asi porque nadie nos conoce mejor como nosotros mismos ;)
Besotes :)

Maya ha dit...

Gracias por haberme dado la bienvenida :)
No contestare muy rápido a los comentarios, ya que los exámenes mem llaman!
=)

Anònim ha dit...

Gran escrit, trist... que un dia el somriure s'apoderi dels escrits...

Manel ha dit...

En la lentitud dels seus passos
senderes marcades en el trotar del temps
m'arriba la imatge del rosari en la seva roda
la mula, amb els seus ulls embenats
era la tracció animal sense fira
les seves incansables voltes
buscant l'ombra en la seva ceguez
en la seva azud, canelons d'aigua
es filtraven en la terra
el cric cric de la vella sínia
s'entremesclava amb la música
sobrant del recipient
fins que les seves gotes
sonaven en la trobada de l'aigua
la roda girava
la mula incansable
rotava i rotava
fins que moria la tarda
la flassada en els seus lloms
desperts ulls
emprenia de nou
el camí desandat
seguint els seus marcats passos
sender esgarrapada en el temps.
Sobre la seva gropa
el genet acomiadava la tarda
a l'arribar a la seva destinació
la pobra mula vella
dormia el seu dia.

dintel ha dit...

M'encanta calvalcar.

Alada ha dit...

Un agradable paseo a caballo. Dicen que la comunicacion entre caballo y jinete es especial y muy bonita.
Te leo y me gusta como escribes, con mucho sentimiento, no dejes de hacerlo nunca, en tu blog se disfruta.
Petons i fins pronte!!!

Assumpta ha dit...

Al mateix temps és trist i no ho és... prefereixo pensar que no :-)

rits ha dit...

són bells i magestuosos els cavalls!
només hi he muntat una vegada i vaig tenir la mateixa sensació que descrius.
per cert quina elegància d'escrit!

Etèria ha dit...

Ostres quina enveja, fa anys que no hi vaig a caball. Molt maca la descripció i molt macos els sentiments.

Petonets

lali ha dit...

No sempre ho previsible ha de estar monoton i aburrit......altre cosa es la sumisio i la resignacio a ho quotidia sense cap ilusio als ulls que ho miran......

mil petons

digue'm ariadna ha dit...

... M'has fet recordar el munt de sensacions que vaig tenir, per primer cop, en seure dalt d'un cavall i iniciar un passeig a les faldes del Montseny... i tot i només ser una maldestra imitació d'amazona, aquell moment va quedar curosament gravat en un bell racó, de la meva memòria...

JuanMa ha dit...

A veces tengo la sensación de que yo hago lo mismo...

(y tampoco funciona aunque me claven los talones).

Besos al paso.

Enmascarado ha dit...

La rutina puede hacer que hasta un maravilloso paseo sea una tarea interminable para el que la realiza sin sentido ninguno.

Por eso debemos huir de la rutina...ya seamos un caballo o un hombre...

Besos

pluja ha dit...

he vist aquesta imatge unes quantes vegades i sempre em provoca tristesa. La tristesa de veure aquella animals preciosos reduïts a una vida mecànica i monòtona, sense opció de canvi...

aigua ha dit...

S'ha de ser positiu :) fan una feina a l'aire lliure i poden passejar pel camp :) podrien estar pitjor :)

assumpta ha dit...

Conec una mica el món dels cavalls.
Els meus cunyats ténen un hípica.

Hi ha un instant precís, en que les dues ànimes arriben a una comunió precisa entre elles i arribat a aquest punt la màgia s'apodera d'ambdues. Un instant preciós!

Si et ve de gust un dia visita:
http://centrehipicelset.blogspot.com
;)

poca luz ha dit...

...si me dejas hacer un ejercicio de imaginación...

...podría ver ese toque de tristeza en tu mirada mientras tu talón golpeaba más suave que el resto...podría incluso imaginar por que gesto lo hubieras cambiado.

Un abrazo.

microvilli ha dit...

hola horabaixa!

...y si realmente lo que ansían esas bestias fuese ese trote más rápido de lo habitual, el que le mantuviera fuera de la rutina durante un pequeño espacio de tiempo?
No he tenido la ocasión de montar en caballo, sin embargo imagino lo delicado del movimiento ahí arriba. Siempre he escuchado que el animal actúa según la conexión con el jinete o amazona, seguro contigo tuvo buen feeling. Aunque dóciles, dime, tuviste la sensación de llevar tú las riendas, o te dejaste llevar?
Un beso fuerte.

Raül ha dit...

Hem trotat tots dos junts! Un ritme molt ben aconseguit. La veritat és que no cal galopar per arribar a lloc. Tantes vegades el millor és el trajecte en sí més que el lloc de destí. Un viatge, per petit que segui, sempre te alguna cossa a veure amb la recerca d'un mateix. Quan arribes a lloc tornes a trobar-te amb tu mateix. Potser, doncs això, no calgui tenir pressa per arribar...

Alma ser ha dit...

Me he posat al dia de aquestes narracions,per ami son el punt de sortida de emocions i reflexions...meravellosa com sempre.salutacions