15 de novembre, 2008

esquitxos de vida sobre l’asfalt

n’hi ha prou amb una escletxa,
per que la natura s’obri pas.

Fulles verdes que trenquen molt lleument
el negre quitrà d’unes aceres impecables.
Burlones apareixen desafiants,
recordant que la terra i la vida segueix allà sota;
buscant el sol i la claror per enllustrar-se.

Altíssims murs de contenció fets de ciment,
que ofereixen rams d’herbes silvestres;
acolorint la grisó de la paret.

No fa gaires anys, van fer una rambla per passejar,
llissa completament.
A cada cantó del passeig van plantar acàcies joves,
ara, s’han d’anar sortejant les arrels;
el terra està tot dibuixat, amb relleu.

Les més atrevides surten cap en fora,
fan com una serp que s’obre camí.
Si et poses davant el tronc de qualsevol arbre,
i, mires el terra,
veuràs el seu dibuix allà reflectit,
el tronc, les branques …….

M’encanten aquests obstacles,
capricis de la natura que lluita per foragitar-se,
per deixar-se veure;
per veure el sol,
empapar-se de l’aigua quan cau.

Sortir de dins del terra
sortir de l’amagatall
sortir d'on es suposa que havien d'estar
….rebel·lar-se amb el seu destí.

dolors
15 novembre 2008

pinceladas de vida sobre el asfalto, hay suficiente con una grieta, para que la naturaleza se abra paso. Hojas verdes que rompen levemente el negro alquitrán de unas aceras impecables. Burlonas aparecen desafiantes. Recordando que la tierra y la vida sigue allá abajo, buscando el sol y la claridad para lustrar-se. Altísimos muros hechos con cemento, que ofrecen ramos de hierbas silvestres, coloreando el gris de la pared. No hace muchos años, hicieron una rambla para pasear, completamente lisa. A cada lado del paseo plantaron acacias jóvenes, ahora se deben ir sorteando las raíces, el suelo esta todo dibujado, con relieve. Las más atrevidas salen hacia fuera, hacen como si fuesen serpientes que se abren paso. Si te sitúas delante del tronco de cualquier árbol, y, miras el suelo, verás su dibujo allá reflejado, el tronco, las ramas ….. me encantan estos obstaculos, caprichos de la naturaleza que lucha por expresarse, por dejarse ver, para ver el sol, empaparse del agua cuando cae. Salir de tierra adentro, salir del escondite, salir de donde se supone que tenian que estar…. Rebelarse de su destino.

29 comentaris:

Striper ha dit...

La natura sempre agafa els seus camins es inposible posar-li barreres.

plugim constant ha dit...

Podem aprendre tant de la natura...! Un escrit preciós com sempre.

Cesc ha dit...

Ben bé no sabria què dir-ne... la forma d'explicar-ho és tant autèntica, amb les paraules encertades que t'obren pas al paisatge esmentat.

JuanMa ha dit...

Es que el destino es bastante tirano...

Siempre hay que rebelarse.

Besos rebeldes.

belita ha dit...

Sempre es deliciós com ets capaç de descriure'ns els paisatges que t'envolten.

Gracies per compartir-los.

Assumpta ha dit...

Belita jeje... jo a horabaixa li dic que és una gran "descriptora" :-))

Sempre m'ha cridat l'atenció aquestes petites fulletes, herbetes que surten allí on se suposa que no hi haurien de ser... A mi m'agraden!!! :-))

Ian ha dit...

You were watching the nature and the life is happen everyday near to you.
Sorry for my english post.

Rita ha dit...

Un escrit com sempre preciós.

M'encanta com una cosa senzilla, amb les teves paraules es magnifica.

I sempre, sempre, tens tanta raó...

Tens un art per descriure les coses quotidianes i te'n felicito ben sincerament. :-)

nadaq ha dit...

...encontrar similitudes entre lo que ves y la vida...

...se me antoja de una sensibilidad más que elegante.

...sin fotos me haces imaginar pero si algún dia te decidieras a ilustrar tu blog creo que tus imágenes podrían llegar a ser todo un regalo visual.

Un abrazo, mi admiración...y mi espera.

Isabel ha dit...

Muchas veces me he preguntado cómo sería ahora Barcelona sin las toneladas de asfalto que la cubren... tierra roja, vida que se abre paso... seguro que muy hermosa. Petons.

mq ha dit...

rebels del destí
bon escrit
salut amiga!!

Toni Bra ha dit...

La vida sempre s'obri camí,ma posat al dia del teus relats que son una finestra oberta a la vida.Un abraç

microvilli ha dit...

Hola horabaixa!

Se me antojan esas raíces como nuestras propias venas ingurgitadas; llenas de sangre, casi al límite de estallar al hacer un esfuerzo, manteniendo la piel íntegra y, sin embargo latiendo, pidiendo permiso para seguir su curso saltándo obstáculos...la naturaleza, que es sabia.
Un beso fuerte!

Lola ha dit...

Nunca podremos tapar cada una de las grietas, por donde la vida se asoma y manifiesta.
Quin sentiment mes bonico per la natura. M'agradat ¡vull mes!
Hasta el proxim escrit
Un abraç i fins pronte!!

rits ha dit...

és que perquè ens entussodim els humans en desafiar la natura?
sempre acaba trobant el seu lloc natural.

Ballarinadeplom ha dit...

suposo que tots hauríem de ser una mica com les arrels, sortir de la foscor i la duresa de l'esfalt per arribar a la llum del sol.

Molt bonic l'escrit, com sempre :)

mar ha dit...

m'agrada aquesta força que té la natura per obrir-se camí...
i com ho descrius,
molt bonic...

petons!

lali ha dit...

Feia temps que esperava aquest escrit,el varem comentar tot anant amunt i avall de la "rambleta", pasejant i xerrant, pero la teva descripcio supera qualsevol comentari.

Una abraçada

Aldabra ha dit...

la naturaleza siempre busca su destino de forma implacable, los humanos debemos seguir su ejemplo y romper todas las barreras que sean necesarias.

biquiños,

Maschera ha dit...

Horabaixa perdón por pasear tan tarde por tu jardín.

Tu escrito me hizo sentir demasiada nostalgia, por mi pueblo, sus calles, sus vistas, su gente, su olor, ese aire....

Siempre vi esa manifestación de la gran MADRE, esa madre NATURALEZA...pero cuando tienes algo, no lo aprecias lo suficiente, y es así!
Siempre vi esa queja, ese coraje de ésta, pero poco luche por ella.

Gracias por recordarme que aún soy su hija, su gran hija.

aigua ha dit...

Indomables, fortes, sobrevivint...que bonic és observar :)

Maria Jesús ha dit...

A mí també m'encanta que la natura lluiti per obrir-se pas, i més, quan li hem pres el seu espai. Perdona'm que no pugui visitar-te amb la regularitat que voldria, Dolors, però és que últimament vaig justeta de temps. Espero que estiguis bé, bonica

Guspira ha dit...

La natura s'obre camí en el camí que nosaltres obrim. M'agrada!

peponita y venus ha dit...

Pues sí, el hombre por muy inteligente que sea nunca podrá dominar la naturaleza. Me ha gustado mucho este post. Un beso

digue'm ariadna ha dit...

... D'alguna manera sempre ens cal descobrir i trobar aquells petits racons on la natura es desvetlla en una subtil rebel.lió que, amb el temps, va prenent cos i forma, per fer-nos recordar que sovint hem d'aprendre a mirar de nou...

Aldabra ha dit...

te dejo un par de biquiños aunque no hayas actualizado

:-))

M.TeReSa ha dit...

Impressionant la teva descripció, com impressionant es la natura.
Es ben cert que tot passejant per la ciutat pots veure molts indrets per on la natura treu el nas i prova de dir “soc aquí!!”..... però l’ofeguem amb el nostre progrés.
Gracies per adonar-nos amb el tu relat d’aquesta tan pròxima realitat.
Un petonassssssssssssssss

P.D. rellegint els teus relats observo en ells una progressió molt marcada, no paris !!!

Eli ha dit...

Es que som nosaltres que posem entrebancs a la natura....

Desig ha dit...

la natura SEMPRE i per SEMPRE... i naltros... com a simples espectadors de la seva grandessa.