11 d’octubre, 2008

el dia neix tímidament

el sol mandrós
sembla que li costi despertar,
tot i així
he decidit anar al seu encontre.

Estava com a mi m'agrada
deserta, alborotada, salvatge.
Com l'he trobat a faltar....
no m'havia adonat de com l'enyorava.

Alliberada de la roba i les sabates,
el soroll i l'olor em convidava
com resistir-se ?
Abandonada al seu encant
atreta per la seva força
m'he deixat seduir.

Primer, el contacte amb els peus
ha estat com una carícia,
tota la pell esborronada.
Anava endintsant-m'hi
amb molt de delit,
esperant que arribés amb tota la seva empenta
i em rebolqués.
Mirava i m'hi endinsava de nou,
esperava que esclatés contra el meu cos
quina bogeria !!!!
recuperant l'alè
desorientada, embogida, satisfeta.

Aprofitant que s'ha serenat
no posa cap resistència i deixa que marxi.

M'estiraré a esperar que el sol
assequi tot el meu cos,
deixant rastres de sal
calmant la meva inquietud.

L'aire acaricia la meva pell
i amb els ulls closos
seguiré la remor de les ones esclatar
convidant-m'hi de lluny a tornar-hi.

I jo, que estic força mimosa
em deixaré bressolar.
I es que diuen
que per la nit, plourà.

dolors
11 d'octubre 2008

el día asoma timidamente, el sol perezoso, parece que le cueste salir, aún así, decido ir a su encuentro. Estaba como a mi me gusta, desierta, alborotada, salvaje. Como la he echado de menos.... no me había dado cuenta de cuánto la necesitaba. Liberada de la ropa y de los zapatos, el ruido y el olor invitaba. Como resistirse?, abandonada a su encanto, atraida por su fuerza, me he dejado seducir. Primero, el contacto con los pies, ha sido como una caricia, como un escalofrio.
Adentrandome, con ansia, esperando que llegase con toda su fuerza, y revolcarme, miraba y me adentraba de nuevo, esperaba que estallara contra mi cuerpo. Qué locura !!!!! recuperando el aliento, desorientada, enloquecida, satisfecha. Ahora, aprovechando que se serena, no pone resistencia y deja que marche. Me tumbaré a esperar que el sol, seque todo mi cuerpo, dejando rastros de sal, calmando mi inquietud. El aire, acaricia mi piel, y con los ojos cerrados, seguiré el ronroneo de las olas estallar, invitandome desde lejos a volver a entrar. Y yo, que estoy muy mimosa, me dejaré mecer. Y es que, dicen, que por la noche, lloverá.

29 comentaris:

yraya ha dit...

Te echaba de menos y también al mar.
Petons

Anònim ha dit...

Jo avui el sol no l'aniré a buscar, però ja pensaré en que tu l'has vist :) veure el sol sempre tant necessari...

Rita ha dit...

Preciós!! Tens la gran habilitat d'explicar-ho tal com jo ho visc, però que no sabria com dir-ho.
Gràcies!

matrioska_verde ha dit...

¡cuanto me alegra que me hayas hecho caso!...

has alejado los mares de nubes y te has ido a la playa... al mar... ¿te das cuenta?... el otoño se resiste a entrar... al menos por aquí por Galicia... hoy ha hecho un día de verano... calor, sol radiante...

Y eso que dicen que por la noche lloverá... tal vez sean sólo rumores.

biquiños,

y muchísimas gracias por leerme, incluso los post atrasados... me conmueve.

¿sabes que el desde el día que me dijiste que cuando entré en tu blog por primera vez pensaste que no volvería, es que no recuerdo cuando empecé a visitarte... ni lo que te dije... por eso no sé por qué pudiste pensar eso.

Praxis ha dit...

El dia potser neix tímidament, però el teu escrit és tan gran com el sol que ens envolta. He llegit el text varies vegades i m'ha posat la pell de gallina. És un cant a la sensibilitat brutal!!! Com dius tu, Jo també m'he bressolat llegint-lo.

Una abraçada

M.TeReSa ha dit...

Ostres llegint el teu escrit he pogut captar perfectament les sensacions que senties amb el seu contacte, les has descrit de forma genial, m’agrada !!!!
No ets una mica agosarada amb aquest temps ?????? jejeje
Petonssssssssssssss

Striper ha dit...

Que millor que acaronar i mimar al costat del mar.

mar ha dit...

mmmm
quin plaer endinsar-s'hi...
quin delit satisfet
quina sensació de calma després de la tempesta...
quin atreviment...
i quin goig deixar-se bressolar suaument pel sol, i sentir la carícia tèbia per tot el cos...
una delícia de sensacions que m'han traslladat a altres móns desitjats...
un petonet dolç bonica

Anònim ha dit...

sabia que et sentiria més que llegir-te!!!!

espectacle de sensacions lal teva retrobada amb la platja...amb un mar que de ben segur estava esbalotat per tornar a sentir el teu cos dins d'ell.

qui anem durant tot l'any al mar, a la platja, i l'escoltem... em sentit els seus plors i la seva tristor quan sent soletat.

no deixis de visitar la natura... ni de deixar que les teves mans acaronin les onades d'un aigua que.... Constantment ens Desitja...

Alada ha dit...

Sin hacer ruido, estaba a tu lado sintiendo y viendo lo mismo que tu, mientras te leía. Que calma, que bien se respira.
Petons, fins pronte!!

Carles Casanovas ha dit...

És bo deixar-se bressolar, amb els ulls mig tancats i no saber si és que
t'adorms o si és que et despertes.
Jo prefereixo somniar, que hem despertes tot besant-me els ulls
tancats i enganxar-me a la teva boca
humida.Son només somnis oi?

Anònim ha dit...

Preciosas sensaciones, el mar siempre abraza. Qué pena que ya se haya terminado el momento de dejarse mecer en sus brazos... pero volverá el verano. Muchos besos.

poca luz ha dit...

...tal vez todos tenemos un rinconcito en el mundo que nos recuerda, nos reconcilia con quienes somos. Tal vez el norte no sólo está en la brújulas ni en los mapas. Posiblemente está en una playa alborotada y salvaje a la que nuestro cuerpo es capaz de abandonarse como se abandona cuando queremos ser abrazados.

Precioso, conmovedor y lleno de paz.

Un abrazo enorme.

...casi puedo escuchar las olas

...

...

JuanMa ha dit...

Un poco de salvajismo nunca viene mal, y un baño en octubre despierta al corazón.

Besos alborotados.

dintel ha dit...

Fer l'amor amb el mar és la millor de les conjuncions.

lali ha dit...

Que dir? He esta transportada a la platja que tat anyoro, gracies per el pedacet de mar.

M. J. Verdú ha dit...

M'ha encantat la teva poesia plena de sensacions i de tant benestar... és un plaer visitar el teu blog i gaudir de tots els teus posts, estimada Dolors

aigua ha dit...

UF...una gran aventura apassionada i tendra amb el mar....m'ha encantat :)
petonets

Ana Carles ha dit...

Tens l'habilitat de transportar-nos amb les teves paraules a qualsevol lloc, es un plaer llegir-te.

labruixoleta ha dit...

què bé tornar a notar el mar, el vent i el sol, enmig de la tardor i abans d'una nit plujosa. Una abraçada!

Anònim ha dit...

............

El tacte de les paraules ha dit...

No hi ha res com deixar que el dia et faci néixer a tu.

Molt bonic.

Ballarinadeplom ha dit...

transmets tanta vitalitat!!!!

:)

peponita y venus ha dit...

El mar!!! qué bueno y cómo relaja, pues yo si no te importa me echaré a tu lado porque ya sabes la debilidad que siento por el mar, además lo has descrito tan bien que me apetece darme un baño.Un beso
pd: no puedo pasar por aquí ni escribir tan a menudo como antes porque estoy muy liada con el curso de cocina pero aprovecho cuando descanso para visitarte, ok?

Etèria ha dit...

Que bonic i que ben reflexat. Serà que jo també enyorava la platja deserta i enfonsar els peus sabent que estem sols ella i jo? Suposo que si, que la platja a la tardor o a l'hivern te un altre sabor.

Un peto.

La oveja magenta ha dit...

La sensualidad de la naturaleza que a veces, en el contacto directo, es más sexualidad y vibración y emoción y escalofrío.
Qué buen relato, qué paralelismo y qué equívocos más bien llevados hasta el final.

Te felicito y me felicito por haber disfrutado de tu historia en unos minutos que han sido por ello más valiosos.

Beso gordo

Anònim ha dit...

Que belleza, por momentos fui tu piel y pude sentir cada caricia, de ese aire, de esas olas, arena, sal...

Te contaré un secreto: siempre quise que el mar me meciera en compañia de la luna....

Enmascarado ha dit...

Y si continuas con los ojos cerrados oiras a las olas bramar tu nombre en agradecimiento a tan lindo poema
...Pues nos has traido el mar donde no hay playa, calor donde hay frío y belleza donde antes no había nada

Besos salados

Anònim ha dit...

El darrer diumenge amb onades vaig sortir a fer surf amb un company d'onades, un altre Raúl, a una petita cala de Vilanova. Tothom fa surf a la platja del Brau o la del xiringuito. Però nosaltres anem a aquella més íntima, distant. Potser per no fer nosa. Tanmateix, en una caiguda vaig perdre tots dos escarpins. Em van una mica grans i vaig pensar que ja els havia vist prou. Habitualment quan vas a la platja i perds alguna cossa ja te'n pots acomiadar. Doncs van apareixer a la sorra, ben endins. Era com si el mar me'ls hagués volgut tornar perqué repetís un altre dia. La veritat, encara em manca pràctica. O potser perqué li sabia greu quedar-se'ls. No li ho vaig preguntar, llàstima.