27 de juny, 2008

la tarda no era maca

el dia havia estat enterbolit, ventós
és l’endemà de la revetlla.

Els carrers estaven tots amb catifes de fulles,
semblava que era la tardor.
N’hi havia fulles de tot tipus,
de color marró dels plataners, de color groc de les alzines

Poca cosa es podia fer.
Anar a la platja ?
El mar estava embravit, perduda la calma dels petards de la nit,
no convidava a entrar-hi, tampoc a estirar-se damunt la sorra.
Però passejar. Això si que és podia.

Des de la punta de Sant Sebastià,
amb els texans doblegats, a modo de “pirates”
i les avarques a la mà,
mica en mica he fet la volta al mon.

Gent de tots colors i totes les races,
pells fosques de països càlids,
d’altres amb aspecte de país nòrdic;
calçats amb trajes de neoprè i armats amb una taula de surf.

Nens jugant a fer castells de sorra, a saltar les ones.
Uns quants, dormint tan profundament, que serien incapaços
de notar l’aigua de les onades mullant la seva pell

Cabells rosos, panotxes, negres, rinxolats.
Cues llargues, rastes, trenes, cabells rapats.

Prop de la Vila Olímpica, en una terrasseta d’un bar,
un cambrer d’aspecte hindú;
enfundat en una jaqueta blanca impecable,
cordada amb botons argentats,
acabava de fer el punt exòtic de la tarda.

De tornada, per la vora del mar
una cosa platejada m’ha cridat l’atenció.
Era una moneda tota gastada;
la d’anys que estaria allà amagada.
Ara l’onada l’ha arrossegada.

Qui sap si estava en un cofre guardada
a les bodegues d’un vell galió.

dolors
27 juny 2008

la tarde no era buena, el día estaba nublado, ventoso, es el día después de la verbena. Las calles adornadas con alfombras de hojas. Parecía el otoño. Había hojas de todos tipos. De color marrón la de los plataneros, de color amarillo la de las encinas. Poco se podía hacer. Ir a la playa?. El mar estaba embravecido, pérdida la calma del estruendo de los petardos de la noche anterior. No invitaba a entrar, tampoco a tumbarse en la arena. Pero pasear.... Desde la punta de Sant Sebastià, con los tejanos doblados a modo de “piratas” y las abarcas en la mano. Poco a poco he ido dando la vuelta al mundo. Gente de todos los colores y todas las razas, pieles oscuras de países cálidos, otros de aspecto de países nórdicos, calzados con trajes de neopreno y armados con una tabla de surf. Niños jugando con la arena, haciendo castillos, saltando las olas. Otros dormidos tan profundamente, que serian incapaces de notar el agua de las olas mojando su piel. Cabellos rubios, pelirrojos, negros, rizados, colas largas, rastas, trenzas, pelo rapado. En la Vila Olímpica en una terraza de un bar, un camarero de aspecto hindú, enfundado con una chaqueta blanca impecable, con botones de color plata, acababa de dar el punto exótico de la tarde. Ya de vuelta, por la orilla, una cosa plateada me ha llamado la atención. Era una moneda gastada. Cuantos años haría que estaba allá escondida. Arrastrada por las olas. Quién sabe si estaba en un cofre guardada en las bodegas de un viejo galeón.

18 comentaris:

Praxis ha dit...

Ostres Dolors, llegint el teu escrit m'he sentit per un moment passejant per la platja i he gaudit internament de la diversitat de cultures que tenim des de fa un temps a Barcelona. Potser en aquella moneda vas trobar el perquè de tot plegat... Ja vas pensar un desig?

Una Abraçada

plugim constant ha dit...

Jo també fa poc vaig descobrir com és d'agradable passejar per allà. És un ambient evocador. M'ha agradat molt com ho has recreat. Salut

Rita ha dit...

Potser en algun moment ens hem creuat i tot. Sovint faig passejades així.
Bon capde, maca!

Neus ha dit...

Passejar per la sorra després d'una nit de revetlla és una cosa que he fet molts anys durant la meva joventut. I si, tenia quelcom de romàntic, de solitari i d'evocador. Aquest any m'hagués agradat repetir-ho, però amb la persona adient. No perdo l'esperança.

Striper ha dit...

Tot llegint el teu post una onada m'ha esquitxat els pantalons.

nadaq ha dit...

..."la tarda no era maca"...sin embargo tú la has descrito magistralmente, tanto que la has hecho encantadora.

Conozco esa tarde...esa mezcla de colores sobre el gris del día ...una belleza.

...guarda bien esa moneda...es portadora d buenos augurios.

Un abrazo grande.

Odei ha dit...

Hola Dolors,a mi me encanta pasear por la playa, de hecho, lo que más me gusta es mirar la mar,ver su inmensidad, las olas rompiendo en la orilla, su olor a sal...
Leyendote he podido evocar esas sensaciones y como no, imaginar una historia de piratas, de galeones y tesoros...

Un petó. Fins aviat.

yraya ha dit...

Me encanta pasejar por allí, sobretodo al atardecer o bien temprano (cuando soy capaz de levantarme).
Un petó.

Lola ha dit...

Hola Dolors
También he hecho esos paseos por la playa, quizá la hora no fuera la misma. Del modo que lo has ido desarrollando ha sido un verdadero paseo, he sentido que te he acompañado. Me ha entusiasmado
Bon cap de setmana. Petons
Fins pronte

pluja ha dit...

Has aconseguit que em traslladés en aquest passeig tant màgic que has fet pel mar! Haig de reconèixer que jo he descobert el poder del mar fa relativament poc i ara em té ben atrapada! Guarda la moneda! segur que té una llarga i bonica història al darrera!

Assumpta ha dit...

Uaaaaaaaaaau!!

Has guardat la moneda (trosset de tresor pirata) com a record d'aquests moments? :-)

Carme ha dit...

Doncs no estava tant malament com semblava al començament, la tarda. A vegades una tarda s'arregla mica en mica. M'agrada haver-te trobar, Dolors, gràcies per afegir-te a la Roda Poètica de Personatge s Itinerants

M.TeReSa ha dit...

Llegint el teu escrit m'he traslladat a un altre lloc, al món de la diversitat on tots tenim el mateix espai, on junts donem color i forma a la vida.
Es una sort viure en una ciutat que t'ofereix aquesta finestra hauríem de mirar a través d'ella molt mes sovint.
Felicitats bonica !!

aigua ha dit...

Un passeig molt possitiu horabaixa :)
Sempre es agradable fer un tomb per la platja,observar,trepitjar la sorra, mullar-se els peus i deixar volar la imaginació....

Deseo ha dit...

molt agradable i refrescant el teu passeig a aquestes hores...

Aprendiza de risas ha dit...

Pasear por la playa siempre es agradable, haga el tiempo que haga.
Y encontrar tesoros siempre da una amplitud de miras a la imaginación, que no tiene desperdicio.

Besos cálidos,

consuelo ha dit...

Gràcies per visitar el meu blog!! Torna sempre que vulguis...que jo també ho faré al teu!
Salut!

peponita y venus ha dit...

Jooo, yo también quiero pasear por ahí porque me ha gustado mucho este post. Me ha hecho recordar el día que visité en 1º de EGB un barco de madera que se llamaba "la Marigalante", me enamoré de él y me preguntaba cuántas historias tendría. Bonito post, un abrazo verdadero ;)