28 de maig, 2008

col•locada estava l’orquestra

tots els músics al seu lloc
violinistes, trompetistes, pianista, violoncel.listes i contrabaixista.....

No l’he deixat de mirar,
era un noi jove, de quasi 2 metres d’alt
agafava aquella peça com si fos una baldufa.
No se si és habitual, però jo diria que ballava
i el contrabaix, quasi tan gran com ell
-com un violí al conte d’Alícia en el país de las maravillas-
el feia rutllar d’un cantó a l’altre;
davant i darrera, amb la mateixa traça que el feia sonar.
Amb cara de satisfet, de disfrutar del que feia.
Sentint la música.
Fins i tot, aplaudia diferent.

dolors
28 maig 2008

a punto está la orquesta, todos los musicos en su sitio, violinistas, trompetistas, pianista, violoncelistas y contrabajista.... No he dejado de mirarlo, era joven, de casi 2 metros de alto, cogia aquel instrumento musical como si fuese una peonza. No se si es habitual, pero parecia que bailaba y el contrabajo, tan grande como el –como un violín en el cuento de Alicia en el país de las maravillas-, lo movia de un lado a otro; delante y detras, con la misma pericia que lo hacia sonar. Con cara de satisfecho, de disfrutar con lo que hacia, sintiendo la musica. Incluso aplaudia diferente a los demas.

21 comentaris:

M.TeReSa ha dit...

Has estat a un concert????? ja m´explicaras !!!!!
Observo que el contrabaixiste et va causar sensacio.
Que maca es la musica orquestrada!!! a mi m´encanta.
Espero gaudisis del concert.

Alada ha dit...

Bonica estampa. He visto mientras leia, la imagen de esos músicos. Y como relucian los instrumentos que mencionas. El joven que entusiasmado,las notas hacia sonar...
Preciosa imagen, la que tus letras han diseñado.
Enhorabona per el premi. Petons

Striper ha dit...

MMMm una cronica de mirades quasi musicals...

M. J. Verdú ha dit...

És importantíssim fer la feina a gust. Això ens va sentir vius. El linko al meu espai, si no t'importa

poca luz ha dit...

...debe ser la primavera pero a mí me han dado unas ganas de convertirme en contrabajo...jaja

...es la primavera...seguro!

Un abrazo guapa y muchas felicidades por los premios.

Anònim ha dit...

M’he deixat caure a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, encuriosit per saber que em trobaria. La gran construcció romàntica sobte a qualsevol vilanoví però, tot i que avui es gratuït, em trobo tot sol en una gran sala repleta de pintures d’autors com Sorolla, Mir, Urgell o Marià Fortuny. De cop i volta, entre varies escultures ubicades al mig de la sala, m’he topat amb una representació d’Aribau. Llavors m’ha vingut una idea al cap. He corregut fins el cotxe a prendre el portàtil i, tot fent un salt del S.XIX al XXI, he entrat dins d’una altre sala d’exposició, el teu blog. Una sala d’exposició, virtual i blanca, dins un altre sala d’exposició, vella i majestuosa. En una sala no n’hi ha cap rastre del pas de ningú, una mena de melangia entristidora. En l’altre sala, les petjades dels seus visitants és pressent. La pintura és substituïda per les paraules, les teves paraules, però tot i que canvia el format, no canvia pas el significat. Navegues, en comptes de caminar, però et sorprens d’igual manera que al trobar-me una petita sala egípcia o una gran sala dedicada a les armadures i armes orientals. Una sala amb fons del museu del Padro s’oculta pendent d’inaugurar, talment com s’oculta la nuesa darrera les paraules. Intento fer un cop d’ull a través d’una tela negra que cobreix la seva entrada, però penso que cal esperar el seu moment. S’anuncia la seva inauguració el 12 de juny. Podria esmunyir-me per sota, però torno a pensar que s’ha de respectar el límit que cadascú posa. Tal vegada l’atractiu consisteix en veure fins on hom deixa veure. No més enllà. El que s’intueix, la part que cada espectador posem de part nostre, segurament contribueix inconscientment a crear més bellesa. La mena de bellesa que ens agrada trobar. A quina de les dues sales he de seguir buscant?

horabaixa ha dit...

Hola Raül,

Ets tremendament generós amb mi. Com hauràs disfrutat veient a Mir, Sorolla, m'agraden força els seus colors, les seves tonalitats.

Sento la tristor que despren el teu escrit, i, m'agradaria esvair-la per sempre més.

En quant a les sales ? deixat guiar sempre pel teu instint.

Saps que m'encanta llegir-te, i, com no ..... conversar amb tú.

Un petó molt fort

aigua ha dit...

Hi ha gent que te un magnetisme especial i aconsegueix transmetra el que sen fàcilment amb un gest o amb paraules.
Aquest músic i tú teniu aquest do :)

Wambas ha dit...

Doncs jo flipo amb els bataques. Diuen que generalment són els que estan més bojos de tots, hi ha exemples molt famosos com John Bonham (Led Zeppelin), Keith Moon (The Who) o Steven Adler (Guns & Roses), dels quals hi ha grans anècdotes, com que algun d'aquests acabava els concerts amb les mans ensagnades i amb cara feliç (és clar que en la felicitat també afectaven les drogues que portaven dins). Però si és veritat que els baixistes i contrabaixistes són els que porten el ritme de les cançons més dins, tan dins com el sò dels seus instruments, que fan la feina bruta dins la banda doncs poques vegades ens fixem en ells, gairebé desapercebuts. Me n'alegro que aquest t'hagi captivat.

Anònim ha dit...

Quan el meu fill era petit, li vaig preguntar, tu quin instrument de l'orquestra vols aprende a tocar. Ell es va quedar rumiant un moment i em va preguntar: quin és el més gros? Salut!

Aprendiza de risas ha dit...

Uno de las cosas que más me gusta disfrutar de la música en vivo, es ver a sus músicos vivirla, bailarla, cantarla, tocarla...
Es un placer ver contorsionarse a un músico tocando la travesera, a otro bailando el chelo mientras toca...

También ha sido un placer tenerte en mi rincón. Regresa cuando gustes. Besos,

Etèria ha dit...

Alguns cops existeix aquesta mena de màgia de la que ens parles, gent especial en un conjunt especial que fan que el seu amor per allò que fan t'arribi d'una forma especial.

Un plaer arribar a aquest raconet.

horabaixa ha dit...

Hola Belita,

Benvinguda !!!!!

Et dic el mateix del teu racó. Sòn estils diferents. Aquí està la gràcia.

Fins molt aviat

Praxis ha dit...

Realment la musica en viu es el millor que li podem donar als nostres sentits, no tan sols a la oïda sinó també a la vista i si a sobre els musics s'ho creuen es genial.

Una Abraçada

Anònim ha dit...

Imposible no deleitarse con alguien que pone tantas ganas y sentimiento en lo que hace.
Un abrazo y hasta pronto.

AmetS ha dit...

Creo que ya tocaba dejar huella por aqui aunque sea en castellano, mira quizas gracias a ti y despues de estar viviendo lo que viene siendo tres años en Barcelona, logro aprender algo que no vendria nada mal...el catalan no se parece al euskera pero son primos lejanos CONVENCIDA!Como lo estoy en que nos llevaremos bien.

En fin, quien seria aquel joven que tanto te ha llenado? mmm interesante...

MAESTRO!MUSICA! ;)

horabaixa ha dit...

Kaixo y Eskerrik asco Amets,

Bienvenida !!!, crees que me importa el idioma ? creo que lo bueno es entender, para mi eso es suficiente. Llevo un tiempo entrando en tu blog y leyendo tus comentarios en otros blogs. Quieres que te diga que me gusta tanto una cosa como la otra ?
Hace tres años fui de vacaciones a Euskadi y me enamoró su paisaje y su gente. No acabaria de mencionar todos los rincones que conocí.
Espero que nos sigamos leyendo mutuamente.
Agur

Anònim ha dit...

Estaba demasiado nervioso para enfrentarme a cientos de oidos, miradas..., pero no era eso lo que me importaba.. era ELLA.
Sus ojos enamoraron a mis pupilas, necesitaba ver su pestañeo al ritmo de esas notas.

Me pase toda la "obra" mirandola, pues intentaba disimularlo, pero se me hacia imposible, me hipnotizaba.
Puedo jurar que alguna vez pude concentrarme en lo que hacia, pero su pestañeo, sus muecas, sus ojos fijos hacia ese sueño propio, ese sueño suyo envuelto en notas, me perdia en un mar de estrellas, donde en cada una habia algo que le permanecia...
...
...
...
...
ahora vueltvo a soñar con ella, pues disfrute de esos pasitos que andamos juntos...



Perdon. Pero necesitaba hacerlo.
DE pronto, sentí que era él, y como él te miraria.
Tus textos me hacen soñar...

Perdon por tardar, sólo necesitaba tiempo.
Gracias.

Alada ha dit...

Hola, me he dado una vueltecita por tu blog. Y quería darte las gracias por los ánimos. Es difícil por lo menos para mi, dejar el tabaco. Pero volveré a intentarlo.
Petons i fins pronte.

horabaixa ha dit...

Hola Maschera,
Vaya pedazo de entrada !!!!! y me pides perdón ? he de reconocer que me ha cautivado. Por lo bien escrito, por lo ocurrente y ......
no acabaria nunca.

Entra cada vez que quieras, escribe cada vez que te "inspires" y sobre todo, núnca más se te ocurra pedirme perdón.

Deberia ser yo la que lo pide, por no agradecer lo suficiente vuestros comentarios.
Debo confesar que mi vida no es la misma desde que alguién me dijo porqué no ponia en papel lo que se me ocurria, y, se me ocurrió abrir el blog.

Con todas vuestras aportaciones, haceis de éste lugar, un sitio en el que pasearse es todo un placer.

Bienvenida y muchas gracias

peponita y venus ha dit...

Pocas veces he ido al teatro, pero esas pocas reconozco que he disfrutado tanto como tú en ese momento y ya que estoy te voy a nombrar un musical que tuve los pelos de punta todo el rato. Si algún día tienes oportunidad de ver a un grupo japonés llamado Yamato, aprovéchala, es de percusión pero hace que el público se implique con un toque de humor. Está muy bien, un beso.