Just en aquell moment

en que va baixar la barrera

d’aquell aparcament

i quedà el cotxe fora

a punt d’enfilar el carrer. 

Va ser

en aquell precís moment,

el punt final.

Ja no hi haurien

més viatges de tornada. 

El The End

com en les pel·lícules.

Aquella claqueta/barrera

va ser la darrera presa,

en la que feia un dels personatges principals. 

No es va escoltar cap “corten”.

Tan sols

el soroll del tub d’escapament,

amb més volum que de costum,

per sortir ràpid de l’escena. 

La resta

amb el pas del temps,

com si fossin els figurants

van anar passant.

La pel·lícula,

havia acabat.

dolors

14 desembre 2025

Va anar quedant

en un racó de l’armari.

Aquella peça de roba,

va ser la que més va dur,

fins que

va anar quedant arraconada

darrera d’altres

que eren més actuals. 

Si no fa nosa,

i sabem que son allà.

Es van endarrerint posicions

fins que queda quasi en l’oblit. 

Molt de tant en tant,

a veu,

i es recorda amb aquella peça,

del lloc, i amb qui la duia.

Forma part del record.

Arriba el moment de desprendre’s

cal fer-ho,

cal anar buidant.

Va a parar a la deixalleria,

a un punt verd. 

Un estiu,

tot passejant per un carrer molt cèntric,

una nova botiga de roba de segona mà

és a punt d’obrir. 

És allà,

en un lloc destacat,

la “seva” peça de roba.

Es allà,

perquè algú,

entri, la compri

i la torni a col·locar en un lloc preferent

del seu armari. 

dolors

29.09.2025

Esperant que arribi el bus

un rètol em crida l’atenció.

De cop,

s’activa la curiositat,

traspua un cert misteri. 

És una llibreria,

el nom comercial

Pàgina 338.

Començo a imaginar. 

De quin llibre parla?

Què pasa en aquella pàgina?

M’encanta la idea,

son misteris quotidians. 

Penso que,

potser,

en alguna pàgina,

d’un llibre en concret.

S’hi amaga una gran història. 

Alguna cosa,

amb algún significat

que va marcar

per sempre,

el destí d’algú. 

Fins al punt,

de que

el rètol

ho fes permanent. 

dolors

20.02.2025

Empatx

l’hem d’anar deixant enrere,

de mica en mica.

Tenim tot l’any per endavant. 

Empatx,

de menjar, de beure,

de bons desitjos i propòsits

que any a any anem arrossegant,

sense complir. 

Empatx

de regals, d’emocions.

De grans de raïm;

de més bons desitjos,

d’ensucrament. 

Queda la traca final,

el dia de reis

regals a munt i avall;

a fer,

a rebre. 

Com fer una carta al reis

si creus tenir tot el que et cal.

Sense por que el dia després

s’enduguin un dels regals. 

Empatx

d’una màgia,

sovint,

inexistent. 

Tot i així,

seguir creient en aquesta màgia.

Tot i així,

ens seguim empatxant.

 

En son quatre

una al costat de l’altra.

Quatre cases,

planta baixa i pis. 

Les van fer 40 anys enrere,

cases de poble dins la gran ciutat.

No destacava res especial,

però,

en una d’elles...

la figura d’un gos,

blanc amb taques negres.

Un gos no gaire gran,

treia el cap

pels barrots del balcó.

L’altre dia,

vaig veure que no hi era,

ja no hi es.

El trobo a faltar,

acostumada a veure’l,

on deu ser?

La curiositat

m’ha fet preguntar

a la del quiosc de la plaça.

També se’n va adonar.

No en sap res,

diu que,

a la casa hi viuen els mateixos.

Potser el tenen dins,

fora fa vent.

dolors

22 novembre 2024

Era just al davant

de la porta d’entrada d’un hotel.

A terra,

prop de la vorera,

ha quedat oberta

una llibreta. 

Un quadern de viatges,

de tapes negres

cal·ligrafia acurada.

Oberta a la primera pàgina,

en el primer dia. 

Haurà caigut

amb l’embolic de bosses, maletes;

amb les presses, el tràfec. 

Per la llibreta,

possiblement sigui la fi del seu viatge.

Pel viatger,

si no la recupera,

no sabrà mai

en quin lloc hi fa l’estada. 

Allà han quedat

coses viscudes,

anotacions perdudes,

detalls oblidats. 

dolors

13 d’agost 2024

Avui passarà definitivament a ser oblit

Amb prou feines

va arribar als 100 anys.

Més de 60,

van ser d’incertesa. 

El darrer any,

el que fa 101,

ha estat de (des)gràcia.

Les institucions no sabien que fer. 

Data prevista de l’enderroc, 15 juliol.

Dies abans,

uns operaris preparaven la zona,

ho deixaven tot a punt.

Una màquina, demolidora                                                                                                            

amb aspecte de cap de drac,

amb enormes dents,

es menja les parets,

amb una gana devoradora.

 

Qui ho va fer fer,

pare de tres filles,

va emmalaltir

dies abans d’un 15 de juliol,

de fa molt temps. 

Només son dates,

només son coincidències.

Potser tot sigui casualitat. 

La filla, no ho veu.

La neta no (ho) entén (res).

La besneta, tan sols  transmet,

algun document gràfic,

escriu algun text...

Per recordar-ho als seus.

I esperar que vagin ràpid. 

Demà,

ja no quedarà res. 

dolors

16 juliol 2024