son plenes de fotografies,
de les antigues.
Blanc i negre,
colors grisosos, marrons.
A banda del títol,
les indicacions de la tècnica:
“còpia a les sals de plata en gelatina”
“platinotip, segellat al dors”
“pal·ladiotip”,
fan pensar en la carta d’un restaurant.
En algunes
s’hi veuen nens.
Nens de curta edat.
Poc podien imaginar,
quasi 100 anys després,
que estarien exposats,
dins un marc,
darrera un vidre,
amb els detalls impresos al costat.
Què se n’haurà fet d’ells?
En quantes fotos o pel·lícules,
sortim,
sense saber-ho.
L’atzar ha fet
que hi apareguem.
Potser de lluny,
descentrats,
borrosos.
Imatges
que han anat a parar
dins d’un calaix
o a la carpeta d’un ordinador.
Quants de nosaltres,
som “extres” casuals.
Figurants a la vida dels altres,
senzillament,
perquè passàvem per allà.
dolors
25 juliol 2023
Em pinto de colors
ResponEliminasense color
i el blanc o negre,
la sèpia són la patina
que queda
en la superfície plana
del temps aturat.
Imatges que de vegades
són anònimes,
i de vegades de molt a prop.
Són persones
que amb el temps
desapareixen del món
i gairebé de la memòria.
Fantasmes
que han crescut en el temps
que ha anat passant tant lentament
que quan mirem enrere,
ja ha passa un segle,
instant a instant.
Estaré jo amagat
entre papers
encara anònims de gent
que no conec?
Per ser història en un futur
i amb sort pot ser
que un dia llunyà
’entre futures ombres
s’encengui la llum
en alguna exposició
silent davant de mirades encuriosides
que també es preguntaran
qui són aquells
que han deixat
la seva plàstica imatge.
Moltes gràcies per venir i per deixar el teu escrit.
ResponElimina