horabaixa

n'he fet 100

2011-08-03T17:14:00.003+02:00

lletra a lletra.
Enllaçant-les
moldejant-les
fent que agafin so.

Cosir-les
de manera que
prenguin vida per si mateixes.
Que al llegir-les
imaginis i dedueixis.

Significats
uns cops ocults
d'altres,
obertament vetllats.

Signes ortogràfics
traductors de sentiments,
encadenat de mots
que expliquen històries.

Mostrari d'imatges,
catàleg i repertori.
Crònica ambigua que,
si no fos llegida
no existiria.

Necessitat d'expressar
sense dominar,
ni literatura
ni arts escèniques
en format d'arial 10.

Des de l'inici d'aquest bloc
n'he penjat 100.
en segueixo tinguen
repartits per tot arreu.

Uns començats,
d'altres aparcats
i molts d'oblidats
que no tindran cap final.

Aquest mes, d'estiu
quan s'aturen els ritmes
i s'escolten menys sorolls.
En lloc de posar un cartell de tancat per vacances
poso l'escrit número 100.

dolors
3 d'agost 2011

he hecho 100, letra a letra, enlazandolas, moldeandolas, haciendo que cojan sonido. Coserlas de manera que cobren vida por si mismas, que al leerlas, imagines i deduzcas. Significados, a veces ocultos, a veces, abiertamente desvelados. Signos ortograficos, traductores de sentimientos, encadenado de palabras que explican historias. Muestrario de imagenes, catalogo y repertorio. Cronica ambigua que si no es leida, no existiria. Necesidad de expresar, sin dominar ni literatura ni artes escenicas en formato de arial 10. Desde el inicio de éste blog, he colgado 100, y sigo teniendo escritos repartidos por todas partes. Unos, empezados, otros, aparcados y muchos olvidados que no tendran ningún final. Este mes de verano, quando van parando los ritmos y se escucha menos ruido. En lugar de poner un cartel de cerrado por vacaciones, pongo el escrito número 100.

ha estat la nit de l'eclipsi

2011-06-16T06:53:00.002+02:00

la Lluna,
vergonyosa
s'ha cobert d'un tel
i no s'ha deixat observar.

Fenòmens
poc habituals,
que fa que uns pocs
parem atenció.

De matinada
qui sap si per el soroll,
com per impuls,
he anat a mirar.

I, si
mentre la ciutat dorm
allà,
esplèndida
i amb un color daurat,
mostra la seva cara
obertament, radiant.
Temps just de fotografiar-la.

Al moment
amb prismàtics a la mà.
Sense fer soroll,
sense deixar rastre,
sense cap comiat...
ha marxat.

I, jo
desvetllada
una mica desconcertada
penso que res ha estat casual.

I, ara
escric aquestes ratlles
que no sé ni com acabar.

dolors
16 juny 2011

ha sido la noche del eclipse, la luna, vergonzosa se ha cubierto con un velo y no se ha dejado observar. Fenomenos, poco habituales, que hace que unos pocos, paremos atención. De madrugada, quién sabe si por el ruido, como por impulso, he ido a mirar. Mientras la ciudad duerme, allá esplendida y con un color dorado, muestra su cara, abiertament, radiante. Tiempo justo de fotografiarla. Al momento, con los prismaticos en la mano. Sin hacer ruido, sin dejar rastro, sin despedirse... se ha ido. Y, yo, desvelada, un poco desconcertada, pienso que nada ha sido casual. Y ahora, escribo éstas letras, que no se, como acabar.

sense llum

2011-05-07T20:08:00.003+02:00

escric sense llegir-me,
amb la foscor.

Es fa de nit,
i en el full blanc
gargotejo lletres que no veig
però que les sento.

No puc deixar de fer-ho.
Totes em ballen pel cap,
sense descans.

Si no ho faig,
la memòria em trairà.

Recollida en mi mateixa,
vaig anotant.

dolors
7 maig 2011

sin luz, escribo sin leerme, con la oscuridad. Se hace de noche y en la hoja en blanco, garabateo letras que no veo pero que las siento. No puedo dejar de hacerlo. Todas me bailan por la cabeza, sin descanso. Si no lo hago, la memoria me traicionará. Recogida en mi misma, voy anotando.

el meu relat és curt

2011-04-01T18:23:00.007+02:00

tant com el viatge d'aquest bus.

Carrers en moviment
trajectes breus
que modifiquen l'escenari.
Vaig a un lloc diferent
m'esperen
i, mentre
imagino que faré.

La ciutat és llarga
parades
semàfors
pugen i baixen
destins distints
vides diferents
anades i tornades
itineraris circul.lars
origens i finals
igual que una roda.

El meu relat és breu
tant com el meu viatge.
M'esperen ?

dolors
1 d'abril 2011

mi relato es corto, tanto como el viaje de éste bus. Calles en movimiento, trayectos breves que modifican el escenario. Voy a un lugar distinto, me esperan, y mientras imagino lo que haré. La ciudad es larga, paradas, semaforos, suben y bajan destinos distintos, vidas diferentes, idas y vueltas, itinerarios circulares. Origenes y finales, igual que una rueda. Mi relato es breve, tanto como mi viaje. Me esperan?

ara, en entrar a casa

2011-03-09T08:53:00.002+01:00

ja no hi ets.
Però, l'olor que queda
fa pensar que no és així.

A la cuina
l'aroma a cafè.
Al bany,
la de sabor net.
I, a la cambra
impregnada,
amb llençols desfets,
queda el rastre
d'estimar-nos
entre quatre parets.

Una estranya quietud es respira,
signe inequívoc de l'absència
que és a l'ambient,
disfressant les esperes.

Dies que omplirem amb lletres
nits que esgarrapem amb veus
per fer més lleugera
l'espera.

dolors
9 de març 2011

Al entrar en casa, ya no estás. Pero el olor que queda hace pensar que no es así. En la cocina el aroma de café, en el baño la de jabón limpio y en la habitación, impregnada, con las sábanas desechas, queda el rastro de amarnos entre cuatro paredes. Se respira una extraña quietud, signo inequívoco de la ausencia que está en el ambiente, disfrazando las esperas. Días que llenaremos con letras, noches que arañaremos poniendo voz, para hacer más ligera la espera.

polsim de neu

2011-01-23T11:50:00.003+01:00

enfarinat pel fred,
quan arriba l'horabaixa
el paissatge es mostra seré.

Impertérrit, imperturbable
veu els vehicles passar.
Lluny de preses,
aliè de problemes.

Té color de fred
que estoicament aguanta,
sense cap més possibilitat.
No es mou,
nomès ens pot veure passar.

Sempre allà,
fidel, canviant segons l'estació,
el color i la vegetació.
Arbres de branques despullades
despoblats de nius d'ocells.

Horitzó blanc
muntanyes nevades,
bullici de gent.

I jo, vaig cap el fred.
reconec el paissatge
canviant,
sofert
m'ofereix la calma anyorada.

És hivern
és la tarda
és l'ansia de l'encontre.

Davant meu
un cuc de llums vermells
en caravana.

dolors
23 gener 2011

polvillo de nieve, enharinado por el frío, cuando anochece el paisaje se muestra sereno. Impertérrito, imperturbable ve los vehículos pasar. Lejos de las prisas, ajeno a los problemas. Tiene color de frío que estoicamente aguanta, sin otra posibilidad, no se mueve, sólo puede vernos pasar. Siempre allá, fiel, cambiante según la estación, el color y la vegetación. Árboles de ramas desnudas despobladas de nidos de pájaros. Blanco horizonte, montañas nevadas, bullicio de gente., y yo, voy hacia el frío, reconozco el paisaje, cambiante, sufrido, me ofrece la calma añorada. Es invierno, por la tarde, es el ansia del encuentro. Ante mi, un gusano de luces rojas, en caravana.

despengem

2011-01-11T19:48:00.003+01:00

tot el que fins ara
ens acostava al Nadal.

Retirem
boles i penjarolls de l'arbre
que, en el millor dels casos
serà abob.

Oblidem
amb la mateixa facilitat
els bons gestos i desitjos
que ens han embafat.

Acceptem
la fragilitat del nostre cor
en uns dies
que, sense agradar-nos
no ens són indiferents.

Reproduïm
una i mil vegades
les mateixes rutines.

Apaguem
els llums del carrer
que esperen, sense lluir
ser retirats.

Despullem
el cos de tota disfressa
i, a les fosques
amb una nuesa que ens orfeneja
ens fiquem al llit.

dolors
11 gener 2011

descolgamos, todo lo que hasta hoy nos acercaba a la Navidad. Retiramos bolas y colgantes del árbol, que en el mejor de los casos, será abono. Olvidamos con la misma facilidad los buenos gestos y deseos que nos han empachado. Aceptamos la fragilidad de nuestro corazón, en unos dias que, sin gustarnos, no nos son indiferentes. Reproducimos una y mil veces, las mismas rutinas. Apagamos las luces de la calle que esperan sin brillar, ser retiradas. Desnudamos el cuerpo de todo disfraz, y a oscuras, con una desnudez que nos deja desamparados, nos metemos en la cama.

desprevinguts

2010-12-22T19:53:00.003+01:00

com sempre
ens agafa el fred.

De sobte, també
i com aquell que diu ...
sense avisar
arriba Nadal.

Novament
rebusquem en algún raconet
garlandes i guarniments.
Extres de festa
menjars diferents.

Amb el pensament
fent llistes
als qui desitjar bones festes,
tenir el motiu de retrobament.

Estaré a casa
amb la porta oberta de bat a bat.

Diga'm que vens
i ho celebrarem.

Moltes gràcies per estar
Moltes gràcies als qui sempre esteu
Molt bones festes !!!!!

dolors
22 desembre 2010

desprevenidos, como siempre, nos pilla el frio. De sopetón y como aquel que dice, sin avisar, llega Navidad. De nuevo, rebuscamos guirnaldas y adornos. Extras de fiesta, comidas diferentes. Haciendo listas mentalmente, a quién desear felices fiestas, tener la excusa del reencuentro. Estaré en casa, con la puerta abierta de par en par. Dime que vienes y lo celebraremos. Muchas gracias por estar. Muchas gracias a los que siempre estais. Que tengais buenas fiestas !!!!

mapes

2010-11-14T20:03:00.002+01:00

que estesos
damunt el llit d'una habitació d'hotel,
indiquen
l'itinerari
i la ruta a seguir.

Ciutat desconeguda
amb l'ànsia del nou arribat,
m'endinso per noves geografies
a la recerca de descobertes
pròpies i alienes.

Els plecs
indiquen com doblegar-ho
perque ocupi menys espai
per guardar-lo.

Un mon inexplorat,
desconegut
en un paper,
que, estès
mostre les meravelles
estàtiques
de la ciutat.

dolors
14 novembre 2010

mapas que tendidos sobre la cama de una habitación de hotel, indican el itinerario y la ruta a seguir. Ciudad desconocida, con el ansia del recién llegado, me adentro por nuevas geografias a la busqueda de descubrimientos propios y extraños. Los pliegues indican como doblarlo para guardarlo. Mundo inexplorado, desconocido, en un papel, que, tendido, muestra las maravillas estaticas de la ciudad

podria ser...

2010-10-04T22:53:00.002+02:00

quan es va treure l'anell
quan ja no mirava als ulls
quan evità de parlar.

Culpable de poc
acusada de molt
traïda del tot.

Solituds en companyia
ingènuament,
desorientada
vacil.lant....
desencisada,
quasi a la deriva.

Retrobat l'instint
la brúixola.

Podria ser...
quan decidí virar
enmig d'un mar immens
allunyant-se d'onades.

Podria ser...
recuperant el rumb,
desancorant
endinsada en un mar
de color blau.

dolors
4 d'octubre 2010

podría ser... cuando se quitó el anillo, cuando no le miraba a los ojos, cuando evitó hablarle. Culpable de poco, acusada de mucho, traicionada del todo. Soledades en compañía, ingenuamente, desorientada, vacilante, desencantada, casi a la deriva. Recuperado el instinto, la brújula. Podría ser... cuando decidió virar, en médio de un inmenso mar, alejandose de olas. Podría ser... recuperando el rumbo, desanclando. Adentrándose en un mar de color azul.

ens estimarem d'amagat

2010-08-31T09:04:00.004+02:00

lluny de mirades que s'oposen,
lluny d'ulls que jutgen,
lluny de pensaments censurables.

Ens estimarem
de la manera que hem après
de la manera que sabem.

Ens estimarem
desafiant
les lleis i normes establertes.

Ens estimarem
amb la complicitat
dels que ho enyoren.

Difícilment,
però, ens estimarem.

dolors
31 d'agost 2010

nos amaremos a escondidas, lejos de miradas que se oponen, de ojos que juzgan, lejos de pensamientos censurables. Nos amaremos de la manera que hemos aprendido, de la manera que sabemos. Nos amaremos, desafiando leyes y normas establecidas. Nos amaremos con la complicidad de los que lo añoran. Dificilmente, pero nos amaremos.

l'aigua del mar

2010-07-19T07:41:00.002+02:00

conserva el color de la nit,
està quieta
pel pes de l'influx de la lluna.

El Deu dels vents
encara no ha decidit
quin farà sortir el primer.

Sembla que finalment
serà un de poca bufera.
Encresparà petites ones
que melodiosament
entretindrà als pocs banyistes.

Torno a casa,
i en el camí
una estora groga
feta del goteig de flors
omple el terra
sota l'ombra de les acàcies.

dolors
19 juliol 2010

el agua del mar conserva el color de la noche, está quieta por el peso del influjo de la luna. El Dios de los vientos, aún no ha decidido cual será el primero en salir. Parece que finalmente sera uno de leve soplido. Levantará pequeñas olas, que melodiosamente entetendrá a los pocos bañistas. Vuelvo a casa, y en el camino, una alfombra amarilla hecha del goteo de flores, llena el suelo bajo la sombra de las acacias.

mentir, defugir …. excuses

2010-06-23T17:26:00.001+02:00

no son més
que amagar
el que no volem veure.

Mirar de front,
als ulls
amb la mirada neta,
és una manera de viure
que dona pau interior.

Equivocar-nos no és dolent.
No aprendre dels errors
i, mantenir-los
priven de veure i viure les coses com son.
Sense més.

Buida les teves motxiles
de tot el que no serveix.
Buida-les del que t’hi han possat els altres
per alleugerir les seves.

Aprofita el foc
d’aquesta nit,
per cremar-ho tot
i així no et consumirà.

Envolte’t de qui
no t’ompli la vanitat
i tan sols,
desitgi compartir amb tu
tot el seu temps.

dolors
23 juny 2010
nit de Revetlla - nit de Sant Joan - nit màgica

mentir, eludir.... excusas. No es más que esconder, lo que no queremos ver. Mirar de frente, a los ojos, con la mirada limpia, es una manera de vivir, que da paz interior. Equivocarse no es malo. No aprender de los errores y mantenerlos nos privan de ver y de vivir las cosas como son, sin más. Vacia tus mochilas de todo lo que no te sirve. Vacialas de todo lo que te han puesto los demás, para aligerar las suyas. Aprovecha el fuego de ésta noche para quemarlo todo y así no te consumirás. Rodeate de quién no te llene la vanidad y solo desee compartir contigo todo su tiempo.

color marronós

2010-02-11T20:08:00.001+01:00

típic dels llocs de secà
a l'interior.

Verds foscos empolsegats.
Paisatges muts
immòbils
cases esbalandrades
solitaries, desocupades
portes barrades.

Antics camins i carreteres
ara, fora de servei
que apareixen
paral·leles a les actuals.

Una gran comporta
separa dos mons.
Darrera
el verd lluent
regat per l'aigua que hi reposa
que regalima
igual que un riu.

Carretera enllà
una línia imaginària
separa dos mons
dos països.

dolors
11 febrer 2010

color marron, típico de lugares de secano, en el interior, verdes pardos polvorientos. Paisajes mudos, inmoviles. Casas destartaladas, solitarias, desocupadas, puertas cerradas. Antiguos caminos y carreteras, ahora sin servicio, que asoman paralelas a las actuales. Una gran compuerta separa dos mundos. Detrás el verde brillante, regado por el agua que reposa, que gotea igual que un rio. Carretera a lo lejos, una linia imaginaria separa dos mundos, dos paises.

invertit l’ordre

2010-01-13T20:49:00.004+01:00

per un error d'impressió,
s'han capgirat els dies del calendari.
Així comença gener del 2010
una nova dècada.

Surt el dia 5 abans del dia 4
el dia 12 abans del dia 11
el 19 abans del dia 18
el 26 abans del dia 25

És com si els dimarts
volguessin avançar-se als dilluns.
Fins i tot
als dies els hi han entrat les presses.

Només passa en el mes de gener,
la resta de dies
la resta de mesos
són al seu lloc,
dòcilment col·locats
amb el seu color
uns de negre,
els dies feiners
uns de vermell
els dies de festa.

Qui sap si
tips de tant formalisme i serietat
tenen ganes de gresca.

Mai es van atrevir,
només en alguna ocasió
el número que era negre
algun cop s’havia posat vermell.
Segons els hi deien
així quadraven el calendari laboral.

Adonat de l’errada
l’editor
els ha possat "firmes"
ha fet un calendari nou.

Nota a l’editor: demano disculpes per aquest agosarament. Tot i que ja tinc el nou, a la taula de la feina deixo l’equivocat

dolors
13 gener 2010

invertido el orden por un error de impresión se han descolocado los días del calendario. Así empieza enero del 2010. Una nueva década. El dia 5 sale antes del dia 4, el dia 12 antes del dia 11, el dia 19 antes del dia 18, el dia 26 antes del dia 25. Es como si los martes quisieran avanzarse a los lunes. Incluso las prisas afectan a los días del mes. Sólo ocurre en el mes de enero, el resto de días, el resto de meses están en su sitio, dócilmente colocados con su color, unos de negro, los días laborales, unos de rojo los días de fiesta. Quién sabe si hartos de tanto formalismo y seriedad tiene ganas de jolgorio. Nunca se habían atrevido, sólo en alguna ocasión el número que era negro alguna vez se había puesto rojo. Según comentaban, así cuadraban el calendario laboral. Sabedor del error, el editor los ha puesto firmes, ha hecho un nuevo calendario. Nota al editor: pido perdón por el atrevimiento. Acabo de recibir el nuevo calendario, pero en la mesa del trabajo prefiero tener el equivocado

tornarem a repetir

2009-12-21T17:36:00.001+01:00

un per un
els mateixos desitjos.

Les nostres llistes de correu
aniran plenes
de nou,
amb un repertori
d'imatges i de cançons.

El mòbil,
aproparà amistats de temporada
semblarà que el temps
no ha passat.

S'apropa Nadal.
El fred i la neu
s'han instal·lat.

Tradicions
que no deixem perdre,
però
que no volem conservar.

Dies que,
sense voler-ho
ens fan replegar.

...amb els meus millors desitjos. BONES FESTES !!!!

dolors
21 desembre 2009

volveremos a repetir uno por uno los mismos deseos. Nuestras listas de correo, estarán llenas nuevamente, con un repetertorio de imagenes y canciones. El movil, acercará amistades de temporada, parecerá que el tiempo no ha pasado. Se acerca Navidad. El frio y la nieve se han instalado. Tradiciones que no dejamos perder, pero, que no queremos conservar. Dias que, sin quererlo, hacen que nos recojamos

no queda lloc

2009-12-01T17:30:00.001+01:00

al fil elèctric.
Se'n va el sol
i els estornells agafen posicions
ocupant tot el cable.

Juganers,
uns més que d'altres
voleiant.
Uns quiets
d'altres inquiets
bateguen les ales
enjuguessats.

Aviat serà de nit.
Es recolliran als nius.
La nit fosca
i, qui sap si freda,
deixarà amb silenci i pau
un lloc on nomes
trenca l'harmonia del paisatge
el gris quitrà de la carretera.

Viatgers que circulen ràpids
dins d'un vehicle,
enyorant unes ales
que no tenen,
per volar,
enjuguessats
sense cap obligació
que buscar menjar.

dolors
1 desembre 2009

no queda sitio en el hilo eléctrico. El sol se va y los pájaros toman posición, ocupando todo el cable electrico. Juguetones, unos más que otros, jugando. Unos quietos, otros inquietos baten las alas divertidos. Pronto será de noche. Irán hacia sus nidos. La noche, oscura y quién sabe si fría, dejará en silencio y paz un lugar dónde sólo rompe la armonia del paisaje, el gris alquitrán de la carretera. Viajeros que circulan rápidos dentro de un vehiculo, echando de menos unas alas que no tienen, para volar, juguetonamente, sin más obligación que buscar comida.

m'ho havien suggerit

2009-11-11T19:25:00.002+01:00

més d'un cop.
Però
ho veia com una ostentació,
fins que,
explicat d'un altre manera
no vaig saber dir que no.

Massatge amb pols d'or
en broma,
imaginava el meu cos
participant en l'anunci d'un cava,
bombolles daurades
d'alegres pessigolleigs.

Quan tot just començava a parlar
em meravellaven
les sabates de color d'or.
Sense poder treure els ulls
d'uns peus
que brillaven en daurat.

En un idioma adaptat a l'edat
encara em ressona
“sabatos doro”
la tinença d'aquelles sabates
feia que,
la seva propietària
formés part del meu cercle d'admirats.

Qui sap si,
sense aquest record
simpàtic,
llunyà
m'hagués decidit.

En broma
un cop empastifada
m'imaginava com un lingot d'or .
Embolcallada com una mòmia
amb benes cares de fil d'or.

I per fi,
unes sabates integrades
del daurat metall
de propietats regenerants
de somnis llampants.

Cap a la tarda
en sortir a passejar,
els darrers rajos de sol
el polsim groc
fan que semblin espurnes d'or .

dolors
11 novembre 2009

me lo sugirieron más de una vez, pero lo veía como una ostentación, hasta que me lo explicaron de otra manera y no supe decir que no. Masaje con polvo de oro, en broma me imaginaba en un anúncio de cava, doradas búrbujas cosquilleando alegres. Cuando justo empezaba a hablar, me encantaban los zapatos dorados, sin poder apartar la vista, de unos pies que brillaban. En un idioma adaptado a la edad, aún me resuena “sabatos doro”, la pertenencia de esos zapatos, hacía que su propietaria, formase parte de mi circulo de admirados. Quién sabe si sin éste recuerdo simpático, lejano, me hubiese decidido. Una vez embadurnada, me imaginaba como un lingote de oro. Envuelta como una momia, con caras vendas de hilo de oro, y por fin, unos zapatos integrados del dorado metal, de propiedades regenerantes, de flamentes sueños. Por la tarde, al salir a pasear, los últimos rayos de sol, el polvillo amarillo, hace que parezcan chispas doradas.

per fi,

2009-10-21T17:39:00.001+02:00

ja tinc el drac pintat,
nomes queda fer-li els voltants
rodejar-lo de bosc
o de cel
o fer-li un fons neutre.

Això em portarà temps
espero que menys
que l'obra mestre del seu autor original.

Al lloc on escric,
on tinc l'ordinador i,
part de les meves coses
s'ha colat un dragonet.
No és gaire gran
despistat,
haurà entrat per la finestra.

Qui sap si, atret
pel drac que està pintat.

Ha estat tres dies al sostre
com si observés
com si volgués.......
que li fes un escrit

dolors
21 d'octubre 2009

por fin, ya tengo el drac (dragón) pintado, sólo queda hacer el fondo, rodearlo de bosque o de cielo, o poner un color neutro. Me llevará tiempo, espero que menos, que la obra maestra de su autor original. En el lugar dónde escribo, dónde tengo el ordenador y parte de mis cosas. Se ha colado un dragoncillo. No es muy grande, despistado, habrá entrado por la ventana. Quién sabe si atraido por el drac (dragón) que está pintado. Ha estado tres días en el techo, cómo si observase, cómo si quisiera... que le haga un escrito

orgia de colors,

2009-10-04T01:11:00.000+02:00

teles, argila, metalls.
Tallers d'arts, de músiques.......

i jo
que de pintora no en sóc,
gargotejo a la teva pell.
Al començar les primeres lletres,
la llisor
es converteix en estucat.
El relleu esborronat
dificulta l'escriptura.
Tremolosa geografia.

Tanca els ulls
intenta desxifrar
les lletres esboçades,
amb un llapis que no escriu
damunt la pell,
com si estigués pintant
un quadre transparent.

dolors
4 d'octubre 2009

orgia de colores, telas, arcilla, metales. Talleres de artes, de músicas.... y yo, que no soy pintora, garabateo en tu piel, al empezar las primeras letras, lo liso, se convierte en estucado. El relieve erizado, dificulta la escritura. Temblorosa geografia. Cierra los ojos, intenta descifrar las letras esbozadas con un lapiz que no escribe, sobre la piel, como si estuviera pintando un cuadro transparente.

encapçalant una cantonada

2009-09-16T20:22:00.002+02:00

s'alça altiva
en forma de gall,
encarant la sageta on bufa el vent.

La vaig col.locar no fa massa.
Serveix d'orientació,
serveix de distracció,
serveix de reflexió.

Antigament,
nomes en podien tenir
algú de la noblesa.
Afortunadament, ara,
puc tenir aquest privilegi.

Indica,
la direcció de vuit vents.
Tots de nom poètic
tots amb els seus proverbis,
tots guarden encanteris.

Bufa el vent,
la fa moure, girant,
suau;
amb força.

Va i ve
a la seva voluntat.
assenyala, Tramuntana, Gregal o Llevant.
A estones,
Xaloc, Migjorn o Garbí,
s'atura en fer
Ponent o Mestral.

M'encisa
la facilitat d'anar i venir,
sobre ella mateixa.
M'atrau,
la delicada fermesa.

Mentre,
un dels set nans del conte,
immòbil, somrient
i jo,
l'observem.

dolors
16 setembre 2009

presidiendo una esquina, se alza, altiva, en forma de gallo, encarando su flecha dónde sopla el viento. La coloqué no hace mucho, sirve de orientación, sirve de distracción y sirve de reflexión. Antiguamente, sólo podían tenerlas, alguién de la nobleza. Afortunadamente, ahora puedo tener éste privilegio. Indica la dirección de ocho vientos. Todos de nombre poetico, todos con sus proverbios, todos guardan hechizos. Sopla el viento. La mueve, girando, suave, con fuerza. Va y viene, a su voluntad. Señala, Tramuntana, Gregal o Llevant, a ratos Xaloc, Migjorn o Garbí, se detiene en Ponent o Mestral. Me fascina la facilidad de ir y venir, sobre sí misma. Me atrae, su delicada firmeza. Mientras, uno de los siete enanitos del cuento, inmovil, sonriente y yo la observamos.

vaig néixer

2009-08-19T22:28:00.002+02:00

a punt d'acabar-se el mes d'agost.
Un any calorós.

Sempre m'ha semblat
un mes especial.
El nom,
en honor d'un emperador Romà.
Que capritxosament
li va afegir 3 dies.

Mes de trobades i descobertes.
Comiats desconsolats,
de gent coneguda aquest temps.
Potser mai més veurem.

Pluges d'estels
que al no dur paraigües,
empapa d'un polsim
de màgiques propietats.

Tormentes
tronades espectaculars
llamps i trons
adverteixen de la fi de l'estiu.

El mar,
per la segona quinzena,
s'entesta en esvalotar-se.
Onades d'escuma i soroll.

El sol,
cansat de tanta festa.
Se'n va a dormir dora.

Amors efímers,
que per la seva curta durada
no els espatlla el temps.
Deixant sempre,
un regust de mar, de sal
de nits, de música, de festa major,
de terrasses, de colors vius i alegres.
De color a la pell,
de robes fresques i xancletes
de migdiades,
de vacances, d'estiu....

Soc de l'agost,
d'un lloc de platja.

dolors
19 d'agost 2009

nací a punto de finalizar el mes de agosto. Un año caluroso. Siempre me ha parecido un mes especial. El nombre, en honor de un emperador romano. Que caprichosamente le añadió 3 dias. Mes de encuentros y descubrimientos, desconsoladas despedidas de gente conocida en éste tiempo. Quizá no volvamos a encontrarnos núnca. Lluvia de estrellas, que al no llevar paraguas, empapa de un polvo de magicas propiedades. Tormentas, truenos espectaculares, rayos y relampagos, advierten del fin del verano. El mar, hacia la segunda quincena, se empeña en alborotarse. Olas de espuma y ruido. El sol, cansado ya de tanta fiesta. Se marcha pronto a dormir. Amores efímeros que por su corta duración, el tiempo no los estropea. Dejando siempre, un regusto de mar, de sal, de noches, de música, de fiesta mayor, de terracitas, de colores vivos y alegres. De color en la piel, de ropas frescas y chanclas, de siestas, de vacaciones, de verano.... soy de agosto, de un lugar de playa.

enguany

2009-08-03T21:20:00.001+02:00

no tanco per vacances.
De moment, no marxo.

Vull conèixer el temps
saber-ne el seu valor.
Aprendre a mesurar-lo
a gestionar-lo
a perdre-li la por
a gaudir-lo.

Sense córrer
sense presa.

De moment, no marxo.
Tinc temps
per pensar-m'ho.
Si decideixo canviar-ho,
sempre estic a temps.
Ara vull fer l'agost.

dolors
3 d'agost 2009

éste año no cierro por vacaciones. De momento no me voy. Quiero conocer el tiempo, saber su valor. Aprender a mesurarlo, a gestionarlo, a perderle el miedo, a disfrutarlo. Sin correr, sin prisas. De momento, no me voy. Tengo tiempo para pensarlo. Si decido canviar de idea, siempre estoy a tiempo. Ahora, quiero hacer el agosto.

per una tarda

2009-07-24T20:27:00.000+02:00

un tros del Carrer Enric Granados
ha passat a ser “Rue Margot”,
rodaven una pel·li francesa.
Hi havia un munt de persones
i, dues botigues fetes a mida per l’ocasió.
No deixa d’ésser curiós,
el desplegament de gent,
material, d’extres.

No sé exactament de què anava,
tampoc he reconegut a ningú,
i no era atraient quedar-se allà.
No feien res d’espectacular.
Qui sap si aquella escena
sortirà o no a la pel·lícula,
ni si l’arribaré a veure mai.

A prop,
està “espai Menorca”,
una delícia.

Allà dintre
semblava que fóssim a l’illa balear.

En poc temps,
a pocs metres,
dos móns diferents dintre d’un tercer lloc.

Ja de tornada,
hi havia gent amb testos de flors.
Havien acabat el rodatge,
tancaven la botigueta de “fleurs”.

En un moment,
tornava a veure’s el cartell d' “es lloga local”,
tornava a ser Carrer Enric Granados.
I jo amb dos testos de margarides.

dolors
24 juliol 2009

por una tarde, un trozo de la calle Enric Granados ha pasado a ser “Rue Margot”, rodaban una película francesa. Había muchísimas personas y dos tiendas adecuadas para la ocasión. No deja de ser curioso, vaya despliegue de gente, material, de extras; no se exactamente de que iba, tampoco he conocido a nadie y no era atractivo quedarse allá. Nada era espectacular. Quién sabe si aquella escena saldrá o no en la película, ni si nunca la llegaré a ver . Cerca está “espai Menorca”, una delicia. Dentro parecía realmente que estábamos en la isla Balear. En poco tiempo, a pocos metros, dos mundos diferentes dentro de un tercer lugar. Ya de vuelta, había gente con macetas. El rodaje había acabado y cerraban la tienda de “flores”. Al momento, podía verse el cartel de “se alquila local”, volvía a ser la calle Enric Granados. Y yo, con dos macetas de margaritas.

l'atracció pel nom del carrer

2009-07-06T21:41:00.001+02:00

em va acostar
a aquella botiga.

Vaig trobar les dades per internet
estava a Gràcia,
al carrer del Diluvi
i tenien el que necesitava.

Un cop allà
entre carrers estrets
estava inundada d'instruments.

L'encant
anava aumentant.
En el retol es llegueix:
hospital de guitarres.

Avui he tornat,
volia una cosa
que la podia comprar
prop de casa.

Però, anar a
on es curen les guitarres.......

La casualitat ha fet,
un cop allà, al carrer
que comencés a ploure
d'una manera que,
semblava que diluviés.

El mateix xicot de l'altre dia,
m'ha tornat a veure,
sorprés.
Li he repetit
que anava expresament.

No cònec el seu nom,
però hem parlat d'aquest blog,
de que em rondava un escrit
que l'avisaria si l'escribia.

dolors
6 juliol 2009

la atracción por el nombre de esa calle, me acercó a esa tienda. Encontré los daros por internet, estaba en Gràcia, a la calle del Diluvi (diluvio), y tenian lo que necesitaba. Una vez allá, entre calles estrechas, estaba inundada de instrumentos. El encanto iba en aumento. En el rótulo puede leerse: hospital de guitarras. Hoy he vuelto. Queria una cosa que la podia comprar cerca de casa. Pero, ir donde se curan las guitarras.....la casualidad ha hecho, una vez allá, en la calle. Que empezara a llover, de una manera que parecia que diluviara. El mismo chico del otro dia, me ha reconocido, soprendido. Le he repetido que iba expresamente. No le pregunté su nombre, pero hemos hablado de éste blog, de que me rondaba un escrito y que le avisaria si lo escribia.

parèntesis

2009-06-10T14:35:00.000+02:00

necessaris en el (con)text,
explícits
en els escrits.

Allò que (no) diuen
allò que (no) volen dir
allò que (no) s'intueix.

Signes (orto)gràfics
forma arrodonida,
presó de paraules
tancament de mirades.

(des)velem els parèntesis
guardem tancats els mots
accentuem el verb.

(en)mig de
paraules (entre)obertes
que (re)marquen el significat.

(im)pertorbables
(im)precisos
(in)necessaris
(in)accessible
(in)finit
(in)merescut
(in)saciable.

Em queden els ulls
(entre)mullats
de coses que (no) vull llegir.

dolors
10 juny 2009

parentesis, necesarios en el (con)texto, explicítos en los escritos. Aquello que (no) dicen, aquello que (no) quieren decir, aquello que (no) se intuye. Signos (orto) gráficos, de forma redonda, prisión de palabras, cierre de miradas. (des)velemos los parentesis, encerremos las palabras, acentúemos el verbo. (en)médio de, palabras (entre) abiertas, que (re) marcan el significado. (im)perturbables, (im)precisas, (in)necesarias, (in)accesibles, (in)finito, (in)merecido, (in)saciable. Me quedan los ojos (entre) mojados, de cosas que (no) quiero leer.

no hi ha vols

2009-05-28T02:08:00.000+02:00

ni de sortida
ni d'arribada.

Però,
a la terminal
tot sembla normal.
Com un dia qualsevol
a qualsevol hora.

Nomès que,
no es veuen benvingudes
no es veuen comiats.

Ningú no corre pels passadissos
ningú no fa tard.
No hi ha avions que s'enlairin,
no hi ha avions que aterrin.

Unes maletes son facturades en els mostradors
d'altres van apareixen per la cinta
a l'espera de ser recollides.
Cap d'elles es perdrà,
estan buides de roba,
buides de records.

Tot és una proba
tot son figurants.

Una flota de taxis
espera recollir a falsos viatgers,
per dur-los a l'altre cantó de l'aeroport.
I així, un altre cop a punt per tornar a començar.

Facturar, recollir,
panells en marxa,
megafonia, indicacions...

Per tenir-ho tot a punt
per posar en marxa la nova T1.

dolors
28 maig 2009

no hay vuelos, ni de salida, ni de llegada. Pero en la terminal, todo parece normal, como un día cualquiera, a cualquier hora. Sólo que, no se ven despedidas, no se ven recibimientos. Nadie corre por los pasillos, nadie llega tarde. No hay aviones que despeguen, no hay aviones que aterricen. Unas maletas son facturadas en el mostrador, otras van apareciendo por la cinta, a la espera de ser recogidas. Ninguna se perderá, están vacias de ropa, vacias de recuerdos. Todo es una prueba, todo son figurantes. Una flota de taxis espera recoger a los falsos viajeros, para llevarlos al otro lado del aeropuerto. Y asi, otra vez, todo a punto para volver a empezar. Facturar, recoger, paneles en marcha, megafonia, idicaciones.... para tenerlo todo a punto, para poner en marcha la nueva T1.

no hi eren per casualitat

2009-05-12T19:05:00.004+02:00

era evident.
Els havien deixat
per a ser “adoptats”
com després vaig saber.

Tres llibres d'amunt d'un banc
en un parc
un dia assolellat.
Tres llibres idèntics
cridant l'atenció.

Per impuls
sense que que es notés,
me'n vaig endur un.
Posat enmig dels fulls del diari,
misteriós
imaginant motius, causes
i mil maneres del seu origen.

De reüll
a la primera plana
una salutació i una adreça electrònica.

Poemes sense títol
parlant de dolor, de tristor
de llibertat,
de llunes
n'hi ha dos de dedicats.

Per la manera poc habitual
de saber de tu,
per inspirar aquest escrit
per respondre al meu mail
i, ara.... per llegir-me
gràcies Martín.

El llibre adoptat és:
"Poemas y otros crimenes de la calle Princesa".- Martín Santorio

dolors
12 maig 2009

no estaban por casualidad, era evidente. Los havian dejado para ser “adoptados”, como luego me enteré. Tres libros encima de un banco, en un parque, un día soleado. Tres libros identicos, llamando la atención. Por impulso, sin que se notara, me llevé uno. Puesto en medio de las hojas del periodico, misterioso, imaginando motivos, causas, y mil maneras de su origen. De reojo, en la primera hoja, un saludo y una dirección electronica. Poemas sin titulo, hablando de dolor, de tristeza, de libertad, de lunas. Hay dos con dedicatoria. Por la manera poco habitual de saber de ti, por inspirar éste escrito, por responder mi mail, y, ahora.... por leerme, gracias Martín.

ahir va ser Sant Jordi

2009-04-24T19:24:00.000+02:00

avui es parla de xifres
rànquing de llibres,
èxits editorials
signatures a dojo.
Roses venudes,
roses blaves
roses amb estampació als pètals.
No es nota la crisis
carrers inundats
temperatura d'estiu.

Ahir va ser Sant Jordi
i, a primera hora
vas dur-me la rosa.
Ja de nit
el teu llibre, enguany
en fulles de xocolata.

Ahir va ser Sant Jordi
dos símbols
un parèntesi
una rosa
un gest
dues llàgrimes
un petó.

.....per tú

dolors
24 d'abril 2009

ayer fué Sant Jordi, hoy se habla de cifras, ranquing de libros, exitos editoriales, firmas a montones. Rosas vendidas, rosas azules, rosas con estampaciones en sus petalos. No se nota la crisis, calles inundadas de gente, temperatura de verano. Ayer fue Sant Jordi, y a primera hora, me llevaste la rosa. Ya de noche, tu libro, éste año, con hojas de chocolate. Ayer fue Sant Jordi, dos simbolos, un parentesis, una rosa, un gesto, dos lagrimas, un beso.

anava tot amb normalitat

2009-04-15T18:46:00.001+02:00

menuda, de mirada espantada.
acompanyada d’un pianista
amb més anys d’ofici.

El repertori era variat,
de sobte a l’escenari
s’afegeix sense demanar entrada
la tos.

Amb molt d’aplom
el pianista
la mira interrogant.
Segueix tocant les tecles
com si res no haguès passat,
donant-li temps
per a recuperar l’alè.

Ella, timida
torna a probar
aquella peça de Schubert
dedicada a la primavera.

Una ovació improvisada,
trenca el gel.
Amb els ulls humits
marxa enfilant el pasadís
a recuperar-se.

Torna,
intenta acabar.
La primavera ja ho té aixó
aquests canvis de ritme
aquests canvis de temps.

Tot queda en l’aire
Suspés
com el polen .
Aixó no estava en el programa.

dolors
15 d'abril 2009

todo iba con normalidad. Pequeña, de mirada asustadiza, acompañada de un pianista, con más años de oficio. El repertorio era variado, de repente, en el escenario, se une sin pedir entrada, la tos. Con mucho aplomo, el pianista la mira interrogante, sigue tocando las teclas como si nada hubiera pasado, dandole tiempo, para recuprar el aliento. Ella timida, vuelve a intentar esa pieza de Schubert dedicada a la primavera. Una ovación improvisada, rompe el hielo. Con los ojos humedos, se va por el pasillo a recuperarse. Vuelve, intenta acabar. La primavera tiene éstas cosas, éstos cambios de ritmo, éstos cambios de tiempo. Todo queda en el aire, suspendido, como el polen. Esto no estaba en el programa.

estaven a punt per sortir

2009-03-30T22:27:00.002+02:00

esperant,
que algú concretés un passeig.

Les selles, gastades
damunt d'unes mantes velles.
Les eugues que temps enrere
van viure millors èpoques.

Ara,
tan sols esperaven
algun imitador d'amazona o de genet.

Tranquil·les, dòcils, cansades
anaven fent el recorregut
al pas
en fila
cada una, sabia quin era el seu lloc.
Tot era previst
podien fer-ho amb els ulls tancats
i possiblement,
sense regnes.

Em va sorprendre
la delicadesa del seu pas
curós
evitant trepitjar el fang de pluges passades.

Em va doldre
donar cops de taló
per fer que acceleressin, que trotessin.
Només ho feien
quan veien al cap de grup allunyar-se.

En arribar a les quadres
elles soles
van anar a l'abeurador
i després
al mateix lloc que estaven quan vam arribar.
A punt,
de nou
per tenir a la gropa
a un imitador d'amazona o de genet.

dolors
30 març 2009

estaban preparadas para salir, esperando que llegara alguien a concertar un paseo. Las sillas, gastadas, encima de unas viejas mantas. Las yeguas que tiempo atrás, vivieron mejores épocas, ahora, tan sólo esperan, que llegue algún imitador de amazona o de jinete. Tranquilas, dóciles, cansadas, iban haciendo el recorrido, al paso, en fila. Cada una sabia cual era su sitio, detrás del guía, todo está previsto, podrían hacerlo con los ojos cerrados, incluso sin las riendas. Me sorprendió, la delicadeza de su paso, cuidadoso, al tomar las bajadas, evitando pisar el barro de lluvias caídas. Me dolió, dar golpes de talón, para acelerar, para trotar. Sólo lo hacían, cuando se alejaba el cabeza de grupo. Al llegar al destino, ellas solas, fueron hasta el abrevadero, y después, al lugar que estaban cuando llegamos. A punto, de nuevo, para llevar a la grupa, algún imitador de amazona o de jinete.

escrits

2009-03-11T22:56:00.000+01:00

escampats per tot arreu,
començats
aturats en el temps,
desordenats
fulls de tots colors i mides.

Gargots urgents
que no poden esperar.
Amb un d'ells, joguinejant
li vaig donar forma de vaixell.

Sense capità, sense timó
sense coordenades
va començar a surcar el safareig.

El seu destí era enfonsar-se,
poc a poc
al contacte amb l'aigua
diluint-se la tinta.

Deixant rastre en l'estela
de lletres dissoltes,
il·legibles les paraules
esborrada l'història.

Com un naufrag a la deriva
va anar desguàs avall.

dolors
11 març 2009

escritos, esparcidos por todas partes, empezados, parados en el tiempo, desordenados, hojas de todos los colores y médidas. Garabatos urgentes, que no pueden esperar. Con una de ellas, jugando, le di forma de barquito. Sin capitán, sin timón, sin coordenadas, empezó a surcar el lavadero. Su destino era hundirse, lentamente, al contacto del agua, diluyendose la tinta. Dejando rastro en la estela, de letras disueltas, ilegibles las palabras, borrada la historia. Como un naufrago a la deriva, se fué por el desagüe.

espesa, compacte i molt profunda

2009-02-27T17:12:00.000+01:00

com si tots els núvols blancs
haguessin deixat les alçades
per estar a ras de terra.

És la boira
submergint-ho tot,
engolint-nos
com si fos espesa fumarada
que no deixa veure res,
ennuvolant la visió
perdent l'orientació.

Pujo la pendent, dalt del telecadira
immersa, aïllada, no se sent cap soroll.
Un cop dalt
imagino la muntanya tota nevada
no veig on comença ni on acaba
no veig els costats.

És com anar a les palpentes
dins l'espès núvol
damunt la blanca neu
la sento cruixir per on llisco.

Una sensació de desprotecció
s'afegeix a la d'immensitat
és com baixar a les fosques, de nit.

Fa fred
sembla un altre mon
res no té importància
per una estona
tinc la ment en blanc, emboirada.

Desitjaria trigar en arribar,
comença a nevar.

dolors
27 febrer 2009

espesa, compacta y muy profunda, como si todas las nubes blancas, hubiesen dejado las alturas, para estar a ras del suelo. Es la niebla, sumergiendolo todo, enguyendonos, como si fuera espesa humareda, que no deja ver nada, nublando la visión, perdiendo la orientación. Voy a la pendiente, en el telesilla, inmersa, aislada, no se oye ningún ruido. Desde arriba, imagino la montaña toda nevada, no veo dónde empieza ni dónde acaba. No veo los lados. Es como ir a tientas, dentro de la espesa nube, sobre la nieve blanca, que cruje por donde me deslizo. Una sensación de desprotección, se añade a la de inmensidad, es como bajar a oscuras, de noche. Hace frio, parece otro mundo. Nada tiene importancia, por un momento, tengo la mente en blanco, nublada. Desearia tardar en llegar, empieza a nevar.

se'n va voler desfer

2009-02-11T23:16:00.001+01:00

per sempre d'ell.
Va triar la cantonada
on anys enrrera
és van fer el primer petó.

Era petit, rodó, d'or
amb un nom i una data gravada,
era un símbol.

Algú que és va casar
en una data molt semblant,
i, -de moment- amb més fortuna
el va trobar al carrer.

Per tal de localitzar a la propietària
va escriure una carta al director
en un diari de gran tirada.
Fins i tot,
va obrir una adreça de correu electrònic
per facilitar el contacte.

L'endemà
tot un article, parlava de la troballa,
donava tot tipus de detalls
el lloc, el nom, la data.

Peró per a ella
era una historia acabada.

dolors
11 febrer 2009

quiso deshacerse para siempre de él. Eligió la misma esquina, dónde años atrás, se dieron el primer beso. Era pequeño, redondo, de oro. Con un nombre y una fecha gravada, era un simbolo. Alguién que se casó en una fecha muy parecida, y -de momento- con mayor fortuna, lo encontró en la calle. Para poder localizar a la propietaria, escribió una carta al director, en un periodico de gran tirada. Incluso, abrió una dirección de correo electrónico, para facilitar el contacto. Al día siguiente, todo un artículo, hablaba del hallazgo, daba todo tipo de detalles, el lugar, el nombre, la fecha. Pero para ella, era una historia acabada.

Éol s'ha enfadat

2009-01-29T20:20:00.001+01:00

vol que parlin d'ell
com de la lluna ho fan els somiadors,
com dels estels ho fan els enamorats,
com dels que busquen l'escalfor
de l'astre rei.

Desconsolat per complert,
ha fet ús de la seva superioritat
i amb una força devastadora,
desproporcionada,
ha irromput arreu.

Aïrat, fora de sí
embravint els mars
amb onades gegants.
Destrossant arbres
que han sobreviscut
severes sequeres.
Fent-los caure, descalçant-los.

Ara, veient tot el que ha passat
una mica més calmat
sap que l'ha errat completament.
Ningú no pot alleujar
la seva dissort.

dolors
29 gener 2009

Eolo se ha enfadado, quiere que hablen de él, como de la luna lo hacen los soñadores, como de las estrellas lo hacen los enamorados, como de los que buscan el calor del astro rey. Desconsolado por completo, ha hecho uso de su superioridad y con una fuerza devastadora, desproporcionada, ha irrumpido en todas partes. Airado, fuera de sí, embraveciendo mares con gigantescas olas. Destrozando árboles que han sobrevivido severas sequias. Derribandolos, descalzandolos. Ahora, viendo todo lo que ha pasado, un poco más calmado, sabe que se ha equivocado por completo. Nadie puede aliviar su desgracia.

avui la lluna

2009-01-19T23:40:00.001+01:00

no volia perdre's el matí.
Plena, quieta, lluenta, radiant,
fent el ronso
esperant fins l'últim moment
per anar-se'n a dormir.

M'han dit
que a vegades es queixa,
que també vol sortir als matins
que la fan tornar molt d'hora a casa
quan surt de nit.

Sé que ho fa
perquè espera veure't,
ha fet temps, mentre dorms
acompanyant-te el son.
I és quan, encara una mica fosc
se la veu resplendent
argentada.

Jo passejo per (ad)mirar-la
i l'observo fascinada,
allargo els braços
però no puc acaronar-la.

He de conformar-me
amb udolar
ben fort
perquè li arribi el meu enyor.

dolors
12 gener 2009

hoy la luna, no queria perderse la mañana. Llena, quieta, brillante, radiante. Haciendo la remolona, esperando el último momento, para ir a dormir. Me han dicho que a veces se queja, que también quiere salir por las mañanas, que le hacen volver muy pronto a casa cuando sale de noche. Se que lo hace porque espera verte, va haciendo tiempo, mientras duermes, velandote el sueño. Y es cuando aún es un poco oscuro, se la ve resplandeciente, plateada. Yo paseo para (ad)mirarla y la observo fascinada, extiendo mis brazos pero no puedo acariciarla. Me tengo que conformar, con aullar, muy fuerte, para que le llegue mi añoranza.

quan és hivern, allà a la Cerdanya

2009-01-09T23:20:00.001+01:00

hi ha pollancres despullats,
en mig de les seves branques
es veuen nius arrecerats.

Fets amb branquillons
fulles seques i el que creuen que servirà,
encarats al cantó que hi dóna el sol
perquè el fred passi de llarg.

Uns de forma arrodonida, altres amb forma cònica
uns més grans i d’altres no tant
depèn del tipus d’au que niarà.

Si pares l’orella per una estona
estan tots piulant,
aprenent a batre les seves ales
esperant el moment d’alçar el vol;
allà estan protegits del mal temps i dels perills.

Ni arquitectes, ni enginyers,
ni hipoteques ni diners, res de res.
Sembla que no tinguin pressa
i el temps els hi passa volant.

dolors
9 gener 2009

cuando es invierno, allá en la Cerdanya, hay chopos desnudos, entre medio de sus ramas, hay nidos resguardados. Hechos de branquitas, hojas secas y lo que creen que servirá, encarados hacia donde da el sol, para que el frio pase de largo. Unos tienen forma redonda, otros con forma cónica, unos más grandes y otros no tanto, depende del tipo de ave que anidará. Si agudizas el oido, por un momento, estan todos piando, aprendiendo a batir sus alas, esperando el momento de alzar el vuelo; allá están protegidos del mal tiempo y los peligros. Ni arquitectos ni ingenieros, ni hipotecas ni dinero, nada de nada. Parece que no tienen prisa y el tiempo se les pasa volando.

ferotges esclaten les ones

2008-12-28T18:38:00.001+01:00

no reconec el seu color.
Les gavines
planegen, observant
alienes a tot l'enrenou
que fa el vent de llevant.

Arrancat de soca-rel
tot el que a l'estiu
feia servei.

Aguanta estoicament
l'edifici de l'hotel Vela.
Sembla encarat a navegar
amb les fortes onades
esclatant-li a la façana.

De tant en tant
un soroll metàlic
un soroll que glaça,
seran les Sirenes
no hi ha qui pugui calmar-les
el Nadal les haurà trasbalsat.

I, mentre escric
repenjada a la barana,
em queda la boca salada.

dolors
28 desembre 2008

feroces rompen las olas, no reconozco su color. Las gaviotas planean, observando, ajenas a todo el bullicio, que ha ocasionado el viento de levante. Arrancado de cuajo, todo lo que en verano servia. Resiste estoicamente el edificio del hotel Vela. Parece surcar el mar, con las fuertes olas, rompiendo en su fachada. De vez en cuando, un ruido metalico, un ruido que hiela, seran las Sirenas, nadie puede calmarlas, la Navidad las ha transtornado. Y, mientras escribo, apoyada en la baranda, me queda la boca salada.

en veure-ho allà anunciat

2008-12-10T18:48:00.004+01:00

vaig refer el camí
em va atraure el titòl
“Amanecer de la luna nueva”.

Era un espectacle de dansa
ho feien un divendres
cap al tard,
m'ho podria combinar.

Coincidint amb una nit de lluna plena
l'èxit seria segur.
El públic era escàs
el so de la guitarra creava una atmosfera propicia
acords atípics,
ritme llunyà
surar a l'espai
en la seva òrbita, fent-li costat.

La ballarina no era típica
la seva dansa
trencava les normes ensenyades a les escoles
la seva roba
conjuntada amb l'aire màgic
que omplia l'escenari.

El públic desconcertat
no va saber veure el final.
Una claca d'emergència
va marcar la pauta, fi de l'obra.

Van ser les paraules d'ella
que a la terra ens va tornar.
Intentant explicar, i tornant-ho a intentar
el públic seguia assegut, esperant.

Vaig marxar
però allà van quedar, immòbils.
Acompanyada d'una estranya sensació
era tard
tenia gana
tocava buscar lloc per sopar.

dolors
10 desembre 2008

lo vi anúnciado, volví atrás, el título me atrajo, “Amanecer de la luna nueva”. Era un espectaculo de danza, un viernes, por la noche, me lo podria combinar. Coincidiendo que había luna llena, tenía el exito asegurado, el público escaso, el son de la guitarra daba una atmosfera propicia, acordes típicos, ritmo lejano, flotar en el espacio, en su órbita, acompañandola. La bailarina no era típica, su danza, rompia las normas enseñadas en las escuelas. Su ropa, conjuntada con un aire mágico que llenaba el escenario. El público, desconcertado, no supo percatarse del final, una claca de emergencia, marco la pauta, fin de la obra. Fueron las palabras de ella, que a la tierra nos devolvió. Intentando explicar, y volviendolo a intentar, el público seguia sentado, esperando. Me fuí, pero allá se quedaron, inmoviles. Acompañada de una extraña sensación, era tarde, tenia hambre, y faltaba encontrar lugar para cenar.

una prosa, una narració, un text, un conte

2008-11-25T22:10:00.009+01:00

va fer seva la història d’aquella pel·lícula. Tot va passar per casualitat. Una frase en una cançó, que repetia constantment el nom d’un actor a una ciutat. Primer, quan l’escoltava, se li feia pesada, però amb el pas del temps, dos paraules, potser, una frase sencera, musicava el seu drama. Una història d’amor suïcida. En molt de temps no es va atrevir a mirar-la. Les ferides eren obertes. Res del que podés dir, podria canviar la seva decisió, tot i així, era irresistible.

El desig per veure-la es barrejava amb la por a no poder suportar la veritat, però alhora, és el que necessitava per saber que res passava per no res. Volia esborrar de la memòria tot l’ocorregut, volia fer desaparèixer de la ment tots i cada un dels registres. Però cada cop que pretenia intentar-ho, qualsevol cançó que inesperadament s’escoltava per algun lloc. Qualsevol referència que recordava una forma de vida o simplement un nom, o una imatge, impedia, com impedeix algun cop la raó, descartar qualsevol pensament per més que s’intenti.

Arrossegaria de per vida aquesta bogeria? El temps passava en paral·lel. Esquivant obstacles. Buscant, ensopegant un cop i un altre. Fent interpretacions de qualsevol signe, esperant ....mentre, una música de fons, que sorgeix com per art de màgia, recorda de nou, que segueix latent, desactivant qualsevol intent de recuperació.

En aquell moment, una trucada al telèfon, inesperada, reviu per un instant la solució al misteri. En aquell moment, de nou, s’apaga aquella llum, de nou, com si fos una agonia, la realitat i la ficció apareix amb més força que mai. La linea que separa la bogeria de la raó és tan fina.....

dolors

25 novembre 2008

una prosa, una narración, un texto,un cuento.

hizo suya la historia de aquella película. Todo ocurrió por casualidad. Una frase en una canción, que constantemente repetía el nombre de un actor en una ciudad. Primero, cuando la oía se le hacia pesada, pero con el tiempo, dos palabras, quizá una frase entera, cantaba su drama. Una historia de amor suicida. Durante mucho tiempo no se atrevió a verla. Quedaban heridas abiertas. Nada de lo que dijese podría cambiar su decisión, aún así era irresistible.

El deseo por verla se mezclaba con el miedo a no poder soportar la verdad, pero a la vez, es lo que necesitaba para saber que nada sucedía para nada. Quería borrar de su memoria todo lo ocurrido, quería que desaparecieran de su mente todos y cada uno de los registros. Pero cada vez que se disponía a intentarlo, cualquier canción que inesperadamente aparecía en algún lugar. Cualquier referencia que recordaba una forma de vida o un simple nombre, o una imagen, impedía, como impide a veces la razón, descartar cualquier pensamiento por más que se intente.

Arrastraría de por vida su locura ? El tiempo pasaría en paralelo. Esquivando obstáculos. Buscando, tropezando una y otra vez. Interpretando cualquier signo, esperando..... mientras tanto, una música de fondo, que aparece como por arte de magia, recuerda otra vez, que sigue estando latente, desactivando cualquier intento de recuperación.

En ese momento, una llamada al telefono, inesperada, reaviva por un instante la solución al misterio. En ese momento, una vez más, se apaga de nuevo esa luz, de nuevo como si de una agonía se tratase, la realidad y la ficción aparece con más fuerza que nunca. La linea que separa la locura de la razón es tan fina........

esquitxos de vida sobre l’asfalt

2008-11-15T17:17:00.003+01:00

n’hi ha prou amb una escletxa,
per que la natura s’obri pas.

Fulles verdes que trenquen molt lleument
el negre quitrà d’unes aceres impecables.
Burlones apareixen desafiants,
recordant que la terra i la vida segueix allà sota;
buscant el sol i la claror per enllustrar-se.

Altíssims murs de contenció fets de ciment,
que ofereixen rams d’herbes silvestres;
acolorint la grisó de la paret.

No fa gaires anys, van fer una rambla per passejar,
llissa completament.
A cada cantó del passeig van plantar acàcies joves,
ara, s’han d’anar sortejant les arrels;
el terra està tot dibuixat, amb relleu.

Les més atrevides surten cap en fora,
fan com una serp que s’obre camí.
Si et poses davant el tronc de qualsevol arbre,
i, mires el terra,
veuràs el seu dibuix allà reflectit,
el tronc, les branques …….

M’encanten aquests obstacles,
capricis de la natura que lluita per foragitar-se,
per deixar-se veure;
per veure el sol,
empapar-se de l’aigua quan cau.

Sortir de dins del terra
sortir de l’amagatall
sortir d'on es suposa que havien d'estar
….rebel·lar-se amb el seu destí.

dolors
15 novembre 2008

pinceladas de vida sobre el asfalto, hay suficiente con una grieta, para que la naturaleza se abra paso. Hojas verdes que rompen levemente el negro alquitrán de unas aceras impecables. Burlonas aparecen desafiantes. Recordando que la tierra y la vida sigue allá abajo, buscando el sol y la claridad para lustrar-se. Altísimos muros hechos con cemento, que ofrecen ramos de hierbas silvestres, coloreando el gris de la pared. No hace muchos años, hicieron una rambla para pasear, completamente lisa. A cada lado del paseo plantaron acacias jóvenes, ahora se deben ir sorteando las raíces, el suelo esta todo dibujado, con relieve. Las más atrevidas salen hacia fuera, hacen como si fuesen serpientes que se abren paso. Si te sitúas delante del tronco de cualquier árbol, y, miras el suelo, verás su dibujo allá reflejado, el tronco, las ramas ….. me encantan estos obstaculos, caprichos de la naturaleza que lucha por expresarse, por dejarse ver, para ver el sol, empaparse del agua cuando cae. Salir de tierra adentro, salir del escondite, salir de donde se supone que tenian que estar…. Rebelarse de su destino.

era una platja d'aigües càlides i tranquil·les

2008-11-08T00:00:00.001+01:00

de tant en tant, s'esvalotava una mica
i això, la feia divertida.
Nadar prop de la vorera, dona seguretat.
Mirar l'horitzó
veure que no s'acaba,
em va fer sentir desig d'allunyar-me.

L'atracció a les profunditats
un sobtat esperit d'aventura,
el repte
res no t'atura.
Desobeint consells, encuriosida
desafiant ...
m'endinso fins que ho deixo tot molt lluny
nedo contra corrent
això fa que m'esgoti.

Les corrents m'arrosseguen
i afegeixen dificultats.
Busco una illa on recuperar les forçes
per seguir la meva travessa
de conèixer altres mars i noves platges.

Ja no puc tornar a la meva
ja no la reconec,
l'últim temporal
s'ha endut la sorra.

Estic cansada
aviat caurà la nit
l'esgotament em venç.
Demà seguiré per mars imaginaris
fins que recuperi la calma,
el cel, anuncia tempesta
igual que la meva ment.

No puc allunyar-me de la tormenta.

dolors
8 novembre 2008

era una playa de aguas cálidas y tranquilas, alguna vez, se alborotaba un poco, y eso, la hacia divertida. Nadar cerca de la orilla, da seguridad. Mirar el horizonte, ver que no se acaba, hace que sienta deseo de alejarme. La atracción a las profundidades, un repentino espiritu de aventura, un reto, nada me detiene. Desobedeciendo consejos, curiosa, desafiante, me adentro, hasta que todo queda lejano. Nado contracorriente, ésto me agota. Las corrientes me arrastran y añaden dificultad. Busco una isla dónde recuperar fuerzas y seguir mi travesía y conocer otros mares y nuevas playas. Ya no puedo volver a la mia, no la reconozco. El último temporal, se llevó toda la arena. Estoy cansada. Pronto caerá la noche, el agotamiento me vence. Mañana seguiré por mares imaginarios hasta que recupere la calma, el cielo, anúncia tormenta, igual que mi mente. Y no puedo alejarme de la tempestad.

la nit avança amb intermitències

2008-10-28T19:21:00.001+01:00

la por a fer tard
fa que sembli llarga, quan és més curta de l'habitual.

Surto al carrer
la ciutat dorm
al cel, un trocet de lluna
ajuda a les faroles a donar més claror.

Torno a Madrid
un altre cop
i com altres vegades
la ciutat, serà només un escenari estàtic, com un decorat.
La passejaré dins un taxi
veient, recordant....

El tren inicia la marxa
a l'hora en punt.
Per megafonia anuncien la pel.licula
ja l'he vist,
el començament però, em crida l'atenció.

Un soldat sentat a terra
al mig del camp de batalla,
escrivint
mentre, els companys corren a guarir-se.
En aquell moment, no pot deixar d'escriure.

El tren detura la marxa amb la mateixa puntualitat,
el dia comença a mandrejar
i molt a prop de l'estació,
un carrer de nom molt poètic:
Calle del Amanecer en Méndez Alvaro.

dolors
28 d'octubre 2008

la noche avanza con intermitencias, el miedo a llegar tarde, la hace larga, cuando es más corta de lo habitual. Salgo a la calle, la ciudad aún duerme, en el cielo, un trocito de luna, ayuda a las farolas a dar más luz. Vuelvo a Madrid, otra vez, y como tantas otras veces, la ciudad será sólo un escenario estático, como un decorado. La pasearé dentro del taxi, viendo, recordando... El tren inicia la marcha, a la hora en punto. Por megafonia anuncian la pelicula. Ya la he visto, pero el inicio me llama la atención. Un soldado sentado en el suelo, en medio del campo de batalla, escribiendo, mientras los compañeros corren a protegerse. En ese momento, no puede dejar de escribir. El tren detiene la marcha con la misma puntualidad. El día empieza perezosamente y muy cerquita de la estación, una calle con un nombre muy poetico: Calle del amanecer en Méndez Alvaro.

farà dos mesos que he de penjar aquest escrit

2008-10-22T13:06:00.002+02:00

n'he començat uns quants i cap queda com jo voldria
estic encallada
no vull semblar desagraïda, tot i que sé que aquesta és la impressió que dono.
Agraeixo profundament les vostres atencions i sé que no sempre la manera de demostrar-ho és la correcta. Demano disculpes.

Gràcies Mteresa i Maria Jesús per ser un blog excelente
Gràcies Mteresa, Maria Jesús i Wambas por su amistad
Gràcies Rita premio unidad

Voldria compartir-ho amb tots vosaltres. Moltes gràcies i perdoneu si em deixo algú.

Nadaq.- estoy segura de que todo éste mundo y el otro es diferente gracias a ti
Aigua.- realment el teu blog és d'un planeta diferent
Aldabra.- muchisimas gracias
Amets.- preciosos tus escritos. Admiro tu valentia
Carles Casanovas.- perquè mirar els avions ja no és el mateix
Cesc.- per les teves paraules amables
Deseo/Desig.- perquè el teu nom ho diu tot, i en saps una estona d'escriure
Enmascarado.- por tus historias y tus preciosos comentarios
Lali.- enhorabona per la teva decisió
Lola.- per ser com ets
Mar.- tot el que escrius és pura poesia. Amb ànima.
Marchera.- me gustaria que cuando reprendas tus escritos lo hagas sin mascara
Maria Jesús.- per la teva generositat
Microvilli.- se llama feeling ?
Mteresa.- que t'he de dir que no sàpigues. A més tu em pateixes molts esmorzars.
Pluja d'estiu.- senzillament, m'agraden els teus escrits
Peponita.- me encanta tu curiosidad y me ablandas con tus comentarios
Praxis.- no et conec, però desprens calma, serenor.
Rita.- segur que compartim més coses que l'illa roja.
Striper.- perquè ets dels matiners dels blogs
Toni Bra.- perquè cada cop que et llegeixo, crec que tot això val la pena
Wambes.- per la felicitat en rebre el primer premi
Yraya.- por tu incansable y simpatica lucha

dolors
22 d'octubre 2008

hará dos meses que tengo que colgar éste escrito, he empezado unos cuantos pero ninguno queda como yo quiero, estoy encallada, no quiero parecer desagradecida, aunque ésta es la impresión que doy. Agradezco profundamente vuestras atenciones y se que no siempre la manera de demostrarlo es la correcta. Pido disculpas. Queria compartirlo con todos vosotros. Muchas gracias y perdonar si he olvidado a alguien.

el dia neix tímidament

2008-10-11T22:55:00.002+02:00

el sol mandrós
sembla que li costi despertar,
tot i així
he decidit anar al seu encontre.

Estava com a mi m'agrada
deserta, alborotada, salvatge.
Com l'he trobat a faltar....
no m'havia adonat de com l'enyorava.

Alliberada de la roba i les sabates,
el soroll i l'olor em convidava
com resistir-se ?
Abandonada al seu encant
atreta per la seva força
m'he deixat seduir.

Primer, el contacte amb els peus
ha estat com una carícia,
tota la pell esborronada.
Anava endintsant-m'hi
amb molt de delit,
esperant que arribés amb tota la seva empenta
i em rebolqués.
Mirava i m'hi endinsava de nou,
esperava que esclatés contra el meu cos
quina bogeria !!!!
recuperant l'alè
desorientada, embogida, satisfeta.

Aprofitant que s'ha serenat
no posa cap resistència i deixa que marxi.

M'estiraré a esperar que el sol
assequi tot el meu cos,
deixant rastres de sal
calmant la meva inquietud.

L'aire acaricia la meva pell
i amb els ulls closos
seguiré la remor de les ones esclatar
convidant-m'hi de lluny a tornar-hi.

I jo, que estic força mimosa
em deixaré bressolar.
I es que diuen
que per la nit, plourà.

dolors
11 d'octubre 2008

el día asoma timidamente, el sol perezoso, parece que le cueste salir, aún así, decido ir a su encuentro. Estaba como a mi me gusta, desierta, alborotada, salvaje. Como la he echado de menos.... no me había dado cuenta de cuánto la necesitaba. Liberada de la ropa y de los zapatos, el ruido y el olor invitaba. Como resistirse?, abandonada a su encanto, atraida por su fuerza, me he dejado seducir. Primero, el contacto con los pies, ha sido como una caricia, como un escalofrio.
Adentrandome, con ansia, esperando que llegase con toda su fuerza, y revolcarme, miraba y me adentraba de nuevo, esperaba que estallara contra mi cuerpo. Qué locura !!!!! recuperando el aliento, desorientada, enloquecida, satisfecha. Ahora, aprovechando que se serena, no pone resistencia y deja que marche. Me tumbaré a esperar que el sol, seque todo mi cuerpo, dejando rastros de sal, calmando mi inquietud. El aire, acaricia mi piel, y con los ojos cerrados, seguiré el ronroneo de las olas estallar, invitandome desde lejos a volver a entrar. Y yo, que estoy muy mimosa, me dejaré mecer. Y es que, dicen, que por la noche, lloverá.

espesos mars de núvols

2008-09-25T00:13:00.002+02:00

no deixen passar el sol.
Els primers freds es noten més
perquè anem més desprotegits.

Amb l'aigua de la dutxa
marxarà el color fosc de la pell
banyada per el sol d'estiu,
poc a poc, sense adonar-nos.

La llum, tindrà color de tardor
les fulles dels arbrers, que ara es mouen per el vent
aniran caient, una per una
els deixaran despullat.

S'apilaran moltes a les reixes de les clavegueres,
i faran, que l'aigua de la pluja
baixi com un riu,
desviant-se en ziga-zaga.

Buscant l'escalfor al llit
en el cos que ens acompanya.
Vestint-lo amb vànoves gruixudes.
Que ràpid marxa l'estiu..............

I a l'armari, arraconada, que no molesti,
la roba de colors,
de teixits frescos i lleugers.

Els peus, tornaran a quedar
empresonats amb sabates tancades.

Mentre, l'atronador soroll dels coets
i la disbauxa de colors i formes
a la cloenda de la Mercè
em fa pensar.

I és que veient-los des d'allà,
darrera la torre veneciana i la font de la plaça
sé què... qualsevol nit pot sortir el sol.

Si que costa si, esperar el fred.

dolors
25 setembre 2008

espesos mares de nubes, no dejan pasar el sol. Los primeros frios se notan más, porque nos encuentran desprotegidos. Con el agua de la ducha, se irá el color oscuro de la piel, bañada por el sol, poco a poco, casi sin enterarnos. La luz tendrá color de otoño, las hojas de los arboles, que ahora las mece el viento, irán cayendo, una por una, lo dejaran desnudo. Muchas quedaran amontonadas en las rejas de las cloacas, haciendo que el agua de la lluvia, baje como un rio, desviandose en zig-zag. Buscando el calor en la cama, en el cuerpo que nos acompaña, vistiendo la cama con gruesas mantras, que rápido marcha el verano............ en el armario, en un lugar apartado, la ropa de colores, de tejidos frescos y ligeros. Los pies, volverán a quedar aprisionados con zapatos cerrrados. Mientras tanto, el estruendo ruido de coetes y la locura de colores y formas en la fiesta final de la Mercè, me hace pensar. Y es que viendolos desde alla, detras de la torre veneciana y la fuente de la plaza, se que..... qualsevol nit pot sortir el sol. Si que cuesta sí, esperar el frio..

(possiblement) aquell va ser l’últim cop

2008-09-18T22:43:00.002+02:00

que vaig anar al zoo,
d’això fa un grapat d’anys.
Espero no tornar-hi mai més
no crec que sigui un lloc per anar,
no puc treure’m aquells ulls del cap
aquelles bèsties estan allà engabiades,
empresonades a cadena perpetua,
sense haver comès cap delicte
amb una decoració que vol recordar
l’hàbitat del què són originaris.

Me'n vaig endur un bon record, però,
la foto d’un dofí;
des d'aquell dia, la tinc de fons d'escriptori als (meus)
ordinadors (quina opulència !!!!)
realment sembla que estigui dins el mar.

Segur que era una dofina
coqueta ella,
es posava davant d’aquell enorme finestró
de la seva gegantesca piscina
perquè li fessin fotos,
sabia que (l’ad) miravem
i era com si posés.

S’estava quieta, allà, com si somrigués,
marxava ….. i en veure el gest dels que estavem esperant-la
tornava tota complaent
i es deixava retratar
ho va fer moltes vegades,
allò sí va ser un espectacle de debò.

Que poc s’imagina
que m’alegra dia a dia
que molts cops m’han preguntat per ella
que l’he enviat per mail
a rescatar a algú de la seva tristor.

Que si em veiés la cara, quan la miro
em veuria somriure,
perquè les cames se’m transformen en aleta
de les ganes que m’entren de nedar.

dolors
18 setembre 2008

(posiblemente) aquella fue la última vez que fui al zoo, hace de eso, un montón de años. Espero no volver nunca más, no creo que sea un lugar para ir, no puedo dejar de pensar en esas miradas, esos animales están enjaulados, prisioneros a cadena perpetua, sin haber cometido ningún delito, con una decoración que quiere recordar el hábitat del que son originarios. Me llevé un buen recuerdo, la foto de un delfín, desde entonces la tengo de pasa pantallas de (mis) ordenadores (qué opulencia). Realmente parece que esté dentro el mar. Seguro que era una delfina, coqueta ella, se ponía delante de aquella enorme ventana de su gigantesca piscina, para que le hiciésemos fotos, sabia que la (ad) mirábamos, y era como si posase. Estaba quieta, como si sonriera. Se iba y al ver los gestos de los que estábamos esperándola, volvía toda complaciente y se dejaba fotografíar, lo repitió muchas veces. Eso si fue un espectáculo de verdad. Que poco se imagina, que me alegra día a día, que muchas veces me han preguntado por ella, que la he enviado por mail a rescatar a alguien de su tristeza. Que si me viese la cara, cuando la miro, me vería sonreír, porque las piernas, se me transforman en aleta, de las ganas que me entran de nadar.

de vegades, esmorzo sola en un sala

2008-09-11T23:16:00.003+02:00

hi ha una taula gran, plena de cadires buides;
ara, tinc al davant un full en blanc
volia omplir-lo amb lletres per un company .
Es casa aviat,
l'he començat, però estic encallada.

Un soroll compassat em distreu
tic, tic, tic, tic,
hi ha un rellotge de paret !!!!
no me’n havia adonat
marca les 10:10 com quasi tots els rellotges aturats.

Per un moment, paro l’orella
i em recorda a un munt de rellotges,
d’aquells que tenien vida pròpia
semblava que el cor els bategava.

Els dos despertadors (gegants) de l’avi
quan sonaven, corrien per la tauleta de nit.
El rellotge del menjador, que sempre sonava en el pitjor moment,
els quarts, les mitges i les hores.
El rellotge de paret, amb dos cadenes i pèndol
no funcionava, però feia maco, de soroll, un martellet.
El rellotge de la comunió.
Un vell despertador abonyegat i sense vidre
va servir per aprendre les hores;
movia les busques amb els dits,
m’agradava donar-li corda.
Tots van ser desbancats per els automàtic i digitals.

L’últim el vaig comprar quan ja no duia rellotge.
Va ser en un viatge, regatejant, pel plaer del regateig.

Blau, com el mar, com el cel
“és” automàtic. Però me’l van vendre “malalt”.
Si el sacseges i l’apropes a l’orella,
sembla el bategar d’un cor cansat.

Que ràpid m’ha passat l’estona………
el temps vola
i de retruc, recordo aquella cançó
As time goes by

dolors
11 setembre 2008

a veces desayuno sola en una sala, hay una mesa grande llena de sillas vacias. Estoy ante un papel en blanco, queria llenarlo de letras para darselo a un compañero que se casa. Lo he empezado pero me he encallado. Me distrae un ruido acompasado, tic, tic, tic, pero si hay un reloj en la pared !!!!!, no me había fijado. Marca las 10:10 como casi todos los relojes parados. Escucho y por un momento un montón de relojes vienen a mi memoria, de los que tenian vida propia, que parecia que les latia el corazón. Los dos despertadores (gigantes) de l'avi, que cuando sonaban parecia que corrian por la mesita de noche. El reloj del comedor, siempre sonaba en el peor momento, los cuartos, las médias horas y las horas. El reloj de pared, con dos cadenas y un péndulo, no funcionaba, pero hacia bonito y un ruido de martillito. El reloj de la comunión. Un viejo despertador abollado y sin cristal, sirvió para aprender las horas, movia las saetas con los dedos, y me gustaba darle cuerda. Todos quedaron relevados por los automaticos y los digitales. El último lo compré cuando ya no usaba reloj. Fué en un viaje, regateando, por el placer del regateo. Azul, como el mar, como el cielo “es” automatico. Pero me lo vendieron “enfermo” , si lo sacudes y lo acercas al oido, parece el latir de un corazón cansado. Que rápido ha pasado el rato.... el tiempo vuela, y de golpe, recuerdo esa canción: As time goes by

vaig rellegir la noticia

2008-09-06T01:38:00.001+02:00

em va recordar a la cançó d'en Sabina
a la sombra de un león
“desapareix quan volava lligat a 1000 globus”
en un requadre, sense importància, en un racó,
no explicava gaire més.

Volia saber més,
peró no vaig aconseguir-ho
que se'n deuria fer d'aquell home?
no deixava d'ésser simpàtic.

Que ens pot moure a fer coses de dibuixos animats?
més d'una segur que hem imitat a Mary Poppins
i els més agosarats,
han tractat de fer el vol de Superman.

Era un capellà brasiler
volia recolzar espiritualment,
a camioners de l'estat on vivia.
I, de passada, batre el record de permanència a l'aire.

El vent, va desviar la seva trajectòria,
es va perdre mar endins.
Anava amb GPS, però no sabia fer-lo funcionar.
Per telefon va demanar que li ensenyessin
però es va quedar sense bateria al mòbil,
no es va recordar de carregar-la.

Anaven quedant globus desinflats per l'oceà.
Era l'únic rastre.

Van trobar-lo dos mesos més tard,
surant en el mar.
Encara duia lligats alguns d'aquells globus
d'aquells de colors, d'aquells de festa,
aquells que tan agraden als nens.

dolors
6 setembre 2008

volví a leer la noticia, me recordó a una canción de Sabina, a la sombra de un león, “desaparece cuando volaba atado a 1000 globos”, en un recuadro, sin importancia, en un rincon, no decia nada más. Queria saber más, pero no lo conseguí, que se habría hecho de aquel hombre? me parecia simpatico. Que es lo que nos mueve a hacer cosas de dibujos animados?, más de una seguro que hemos imitado a Mary Poppins, y los más atrevidos, intentando volar como Superman. Era un cura brasileño, queria dar apoyo espiritual, a camioneros del estado donde residia. Intentando lograr el record de permanencia en el aire. El viento desvió su trayectoria, se perdió mar adentro. Llevaba GPS pero no sabia como funcionaba. Por telefono, pidió que le ayudaran a usarlo, pero se quedó sin bateria en el movil, no se acordó de cargarlo. Iba dejando globos desinchados por el oceano. Ese fue el único rastro. Lo encontraron dos meses más tarde, flotando en el mar. Todavia iba atado a alguno de esos globos, de esos que son de colores, que son de fiesta, de esos que tanto gustan a los niños.

el seu color rojo volcán

2008-08-30T20:12:00.005+02:00

és el cinquè cotxe que tinc.
El primer i l’últim, vermells;
els tres del mig, blancs.

Amb tots ells
he viscut com un enamorament,
els he dotat de vida pròpia;
com en l’amor
uns m’han durat més temps que d’altres.

Hem estat per llocs llunyans, perduts
aguantant carreteres nevades,
Sol batent que tot ho fon
pluges intenses,
hores perdudes en retencions,
de vegades, nius fugaços d’amor
bruts de pols, “has estado en algún lugar interesante”?
o força lluents, per anar a noces o a enterraments .

Sabedors de la meva vida
ens hem cuidat mutuament.
De mecànica no sóc gens experta
però he reconegut algún so diferent.

Sempre he estat jo, qui els ha deixat per un altre,
i ……, ssshhhhh…, ara que ningú no ho sent
recordo el comiat de cada un d’ells.

Ara, el tinc al taller,
l’estan recomposant.
Va servir-nos de cuirassa
en una carretera del poble d’en Luís Buñuel
un conductor amb poca traça
es va saltar l’stop.

Entre ell i l’àngel de la guarda
vàrem poder tornar a casa.

Una extranya sensació
quan la grua el va retirar.
Vam quedar els dos cara a cara
diría que l’ull em va aclucar.

dolors
30 d'agost 2008

su color rojo volcán. Es el quinto coche que tengo. El primero y el último, rojos; los tres del medio, blancos. Con todos ellos he vivido como un enamoramiento, los he dotado de vida propia, como en el amor, unos me han durado más tiempo que otros. Hemos ido por lugares lejanos y perdidos, soportando carreteras nevadas, intenso sol que todo lo funde. Lluvias intensas, horas perdidas en atascos. A ratos, fugaces nidos de amor . Sucios de polvo, “has estado en algún lugar interesante? o relucientes, para ir a bodas o entierros. Conocedores de mi vida, nos hemos cuidado mutuamente, de mecánica no entiendo nada, pero se reconocer ruidos diferentes. Siempre he sido yo la que los ha dejado por otro, y …… sssshhhh ……., ahora que nadie nos oye, recuerdo el último momento de cada uno de ellos. Ahora está en el taller. Lo están recomponiendo. Nos sirvió de coraza en una carretera del pueblo de Luís Buñuel. Un conductor despistado, se saltó un stop. Entre él y el ángel de la guarda, pudimos volver a casa. Una extraña sensación, cuando la grúa lo retiró. Nos quedamos los dos cara a cara, diría que el ojo me guiñó.

s'escurça el dia

2008-08-24T00:51:00.004+02:00

es fa fosc cada cop més aviat,
cauran les primeres pluges
les tormentes, els llamps i trons.

Venen dies de retrobada
de tornada a la vida habitual.

Enguany vosaltres també hi sou en aquest retorn.
La majoria sou els “anònims” més entranyables
i nombrosos que “conec”
formeu part del meu dia a dia.

Mai hagués pogut pensar que 28 lletres ordenades,
que recordo vaig aprendre'm de memòria
amb la música que afegim per fer-ho més fàcil,
poguessin arribar a dir tantes coses
a fer sentir tantes emocions.

Que algun dels meus escrits hagin servit “d'inspiració”
em dona una satisfacció difícil d'explicar.

eskerrik asko Odei
gràcies Carles
gracias De....lirio

Gràcies a cadascú de vosaltres, per estar, per comentar, per emocionar,
en definitiva, per sentir.

Agrair-vos a tots una tornada de vacances diferent.
Aprofitar per desitjar-te una ràpida recuperació, Lali, que sé que disfrutes llegint-nos,
i animar-te a ser una futura blocaire.

Una forta abraçada a tots

dolors
24 d'agost 2008

el día se acorta, cada vez oscurece más pronto, vendran las primeras lluvias, las tormentas, los rayos y truenos. Son días de encuentros. De vuelta al lugar habitual. Este año, vosotros también formais parte de éste retorno. La mayoria sois los “anónimos” más entrañables y numerosos que “conozco”. Formais parte de mi día a día. Núnca hubiera imaginado que 28 letras ordenadas, que recuerdo que aprendí de memoria, con la música que incorporamos para hacerlo más facil, pudieran llegar a decir tantas cosas, hacer sentir tantas emociones. Que alguno de mis escritos hayan servido de “inspiración” me produce una satisfacción dificil de explicar. Eskerrik asko Odei, gràcies Carles, gracias De....lirio. Gracias a todos por estar, por comentar, por emocionar, en definitiva, por sentir. Agradeceros a todos un regreso de vacaciones diferente. Aprovecho para desear una rapida recuperación, Lali, que se que disfrutas leyendonos. Y animarte a ser una futura blogera. Un fuerte abrazo a todos.

l'acabo d'acabar

2008-08-14T23:38:00.001+02:00

el dia es trist, tan com ho estic ara mateix,
sempre em passa, quan un llibre m'agrada.

El tenia triat, a punt per endur-me'l de vacances
cada estiu en busco un de la mateixa autora.
Fa servir paraules en mallorquí,
aquest en tenia més de les acostumades,
no sé exactament el motiu, però em captiva.

Sóc a una ciutat que no és la meva.
Es respira un aire clàssic que fa conjunt amb el llibre.
He quedat atrapada per la historia
la del llibre i del lloc on sóc.

Impressiona veure el record dels trets
a les façanes dels pocs edificis antics que van quedar,
que es van salvar de la destrucció.

Destrucció, em ressona la paraula
no la puc allunyar del pensament.
Com en un malson,
aixeco un mur
cada cop més alt i més ample.

La sensació de buidor del llibre que s'ha acabat
m'envaeix una sensació de nostàlgia.
Em sento foranea d'un lloc,
desconeguda de la gent, de mi mateixa.

I no paro de donar-li voltes,
que feia aquell altre llibre en aquella pila ?
el vaig saber reconèixer, en un idioma que no entenc
em va sorprendre veure'l allà.

Ara plou
i recordo l'ultima frase “.....esperava l'ultima pluja.”
i amb els ulls negats, em pregunto
que espero jo?

dolors
10 d'agost 2008

lo acabo de terminar, el dia es triste, tanto como lo estoy ahora mismo, siempre me pasa cuando un libro me gusta. Lo tenia preparado, para leerlo éstas vacaciones, cada verano busco uno de la misma autora. Usa palabras en mallorquín, y éste, tenia más de las acostumbradas, no se el motivo pero me cautiva. Estoy en una ciudad que no es la mia, se respira un aire clásico que hace conjunto con el libro, he quedado atrapada por la historia, la del libro y la del lugar dónde estoy. Impresiona ver el recuerdo de las balas, en las fachadas de los pocos edificios antiguos que quedaron. Que se salvaron de la destrucción. Destrucción, me retumba la palabra, no puedo alejarla del pensamiento, como en una pesadilla, levanto un muro, cada vez más alto y más ancho. La sensación de vacío del libro acabado, me invade una sensación de nostalgia, me siento extrangera de un lugar, desconocida de la gente, de mi misma. Y no dejo de pensar, que hacia ese otro libro en ese montón?, lo supe reconocer en un idioma que no entiendo. Me sorprendió verlo allá. Ahora llueve, y recuerdo la última frase,
“......esperaba la última lluvia.” y con los ojos llorosos, me pregunto. Que espero yo?

tancat per vacances

2008-08-03T23:00:00.004+02:00

mai hauria dit que penjaria un rètol com el que veig a les botigues.
Estaré fora una setmana,
vaig a conèixer, una ciutat diferent, un país diferent, un idioma diferent, un menjar diferent.
No tindré gaire temps per aprendre, però aniré omplint un petit mostrari.

L'altre setmana estarem per aquí, entrant i sortint,
fent i desfent.
Aprofitant que estem tots de vacances,
burlant la rutina de la resta de l'any,
omplint el temps d'estiu
gaudint d'un parèntesi laboral.

Mentrestant..... a l'oficina, com si fos una ironia,
s'aniran acumulant els papers i els mails;
que esperaran adormits,
fins que es desconnecti de nou el “fora d'oficina”
comenci a sonar el telefon,
tothom recuperi la seva pressa
i l'encanteri s'esvaeixi en aquell mateix moment.

p.d. No cal que us digui que us trobaré a faltar.

dolors
3 d'agost 2008

cerrado por vacaciones, núnca hubiese dicho que colgaria un cartel como el que veo en las tiendas, estaré fuera una semana, voy a conocer una ciudad diferente, un país diferente, un idioma diferente, una comida diferente. No tendré mucho tiempo para aprender, pero iré llenando mi pequeño catálogo. La otra semana, estaremos por aquí, entrando y saliendo, haciendo y deshaciendo. Aprovechando que estamos todos de vacaciones, burlando la rutina del resto del año, llenando el tiempo de verano, disfrutando del parentesis laboral. Mientras, en la oficina, como si fuese una ironia, se iran acumulando los papeles y los mails, que esperaran dormidos hasta que desconecte el “fuera de oficina”, y el encanto desaparezca en ese mismo instante. No hace falta que os diga que os echaré de menos.

les vacances tenien un nom de quatre lletres

2008-07-28T08:28:00.000+02:00

mai havíem passat allà més de dues setmanes
sovint coincidia amb la nit de pluja d’estels allà a la platja
estirats damunt la sorra, mirant enlaire,
sense voler perdre detall
no fos que per la seva fugacitat
no veiéssim com ploraven.

No recordo haver-ne vist cap
però, amb la foscor de la nit
esquitxada per les pampallugues de color vermell i blanc
alçant-se en vertical unes immenses antenes
barrejat amb els punts blancs del cel
sabia que d’estels em quedava ven empapada.

A aquell polsim, li conferia propietats màgiques,
li atribuïa tota la gama de coses bones.
Sabia que res no podia passar-me
quedava immunitzada.

Aquella barreja de mar i muntanya,
aquell mar ferotge i aquell mar seré;
aquella quietud i aquelles tempestes.
Aquell contrast li donava un toc encisador.

Algunes nits s’escoltaven havaneres,
sons llunyans de ritme sensual,
que confosos amb la remor de les onades,
enmig de la fosca nit,
semblava que érem a alta mar
gronxats per les ones.

No recordo res igual
van ser bones vacances.
Era un lloc especial

dolors
28 juliol 2008

las vacaciones tenían un nombre de cuatro letras, nunca estuvimos más de dos semanas. A menudo, coincidía la noche de la lluvia de estrellas, allá en la playa, tumbados en la arena, mirando el cielo, sin querer perder detalle, ya que por su fugacidad, no viésemos como lloraban. No recuerdo haber visto ninguna, pero, con la oscuridad de la noche, salpicada por luces de color rojo y blanco, alzándose vertical unas antenas inmensas, mezclado con los puntos brillantes del cielo, sabía que de estrellas quedaba empapada. A aquel polvillo, le confería propiedades mágicas, le atribuía toda una gama de cosas buenas. Sabia que nada podía pasarme, quedaba inmunizada. Aquella mezcla de mar y montaña, aquel mar embravecido y aquel mar sereno, esa quietud y esas tormentas, aquel contraste, le daba un toque encantador. Algunas noches, se oían habaneras, músicas lejanas, de ritmo sensual, que se confundían con el rumor de las olas, en medio de la oscuridad de la noche, parecía que estábamos en alta mar, mecidos por la marea. No recuerdo nada igual, fueron buenas vacaciones. Era un lugar especial.

addicte

2008-07-23T17:00:00.003+02:00

si, ho reconec soc addicte a tot el que m'agrada,
no m'ho acabaria mai. No tinc mesura ni control,
tampoc m'esforço gaire per redimir-me.

He de vigilar el que tasto, el que provo. Si hi trobo gust,
ja estic llesta............
m'embriaga la sensació, el desig, les ganes,
no penso en cap altre cosa.

L'última addicció (que pugui explicar)
es això del blog.
Per molta sort i per algo de casualitat,
he anat a parar-hi;
i, veig que cada cop estic més enganxada.

L'altre dia, una coneguda, em va mirar,
millor dit, em va escrutar.
Em va agafar el bloc que tenia a les mans,
estava escrivint mentre ella no arribava.
En el fons, desitjava que arribés tard,
per poder acabar l'escrit i repassar-ho.
Estava tan inspirada....

Per un moment, el pànic es va apoderar de mi
creia que no me'l tornaria.
Ufff, quin descans, nomes va ser una broma.

No soc persona violenta. Però en aquell moment,
les orbites dels ulls em saltaven i s'anaven tornant de color vermell.
Això deu ser allò que anomenen mono?

Ara entenc a tots els que fan coses i tenen un sonat reconeixement,
allò que diuen de la fama, dels aplaudiments, que enganxa.

La meva mare em dona per impossible,
ella pensa... en que ens hem equivocat?
Mentre el meu pare busca excuses,
potser un germà que tenia.... que escrivia.....
No, segur que no. Ell ho feia bé.

La resta de la família no gosa ni tocar el tema.
Els més propis, no volen portar-me la contraria.
I els amics...., aquests no saben per on sortirà.
Temen de fer res que sigui “anormal”,
per por de sortir retratats en el següent post.

El pitjor de tot es que veuen que no tinc ganes de posar-hi remei,
de curar-me.
Vull fruir d'aquesta “malaltia” per molts anys.
Tants, com tots els que em llegiu habitualment,
vulgueu seguir-ho fent.

Els que em coneixeu personalment, sabeu que no menteixo.
Aquests encara ho tenen pitjor, pobres.
Tot igual, però, acompanyat d'una posada en escena.

I es que, l'única que ho veia tot perfecte era la meva àvia,
sempre n'estava encantada amb mi...
I per a ella, que va ser la primera en escoltar la primera cosa que vaig escriure,
si no recordo malament, deuria tenir uns 10 anys.
Estigui on estigui, sé que sempre la tinc a prop meu.
Puc adivinar la seva cara complaent, satisfeta, prendada de tot el que pugui fer,
li dedico els darrers premis/obsequis rebuts

Ram de roses de Maria Jesús
Amigas unidas para siempre de Maria Jesús
Abraçada de Mteresa
Blog brillante de Yraya

Un petó molt, molt, molt gran.
(a l'hora, us faig un regal/obsequi per cuadriplicat a tots/es els que em llegiu, vull compartir-ho amb els que sou habituals) -moltes gràcies-
per saber com son, cliqueu a cada una de les adreçes. Jo no seré capaç de penjar-los a la pàgina.

dolors
23 juliol 2008

adicta, si, lo reconozco, soy adicta a todo lo que me gusta. No me lo acabaria nunca, no tengo médida ni control. Tampoco me esfuerzo mucho para redimirme. Debo vigilar lo que pruebo, si acierto ya estoy pérdida...., me embriaga la sensación, el deseo, las ganas, no pienso en nada más. La última adicción (que pueda explicar) es ésto del blog. Mucha suerte y algo de casualidad, fuí a parar aquí y veo que cada vez estoy más enganchada. El otro día, una conocida, me miró, mejor dicho, me escrutó y me cogió el bloc de notas de las manos donde estaba escribiendo mientras la esperaba. En el fondo, deseaba que llegase tarde, para poder acabar el escrito y repasarlo. Por un momento, el pánico se apoderó de mi. Creia que no me lo devolveria. Bufff, que descanso, sólo fue una broma. No soy persona violenta, pero en aquel momento las órbitas de mis ojos me saltaban mientras se volvian de color rojo. Esto debe ser lo que dicen “mono”?. Ahora entiendo a todos los que hacen cosas y tienen reconocimiento, eso que dicen que la fama, los aplausos enganchan, vaya si enganchan. Mi madre me da por imposible, ella piensa... en que nos hemos equivocado? Mi padre, busca excusas, quizá le viene de un hermano que tenia que escribia....No, seguro que no, el escribía bien. El resto de la familia no se atreve ni a tocar el tema. Los más próximos no le quieren llevar la contraria, y los amigos...., éstos no saben por dónde saldrá, temen hacer nada que sea “anormal” para no salir retratados en el post siguiente. Lo peor es que ven que no tengo ganas de remediarlo ni de curarme. Quiero disfrutar de ésta “enfermedad” por muchos años. Tantos como todos los que me leeis habitualmente, sigais queriendolo hacer. Los que me conoceis personalmente, sabeis que no miento. Por cierto, éstos aún lo tienen peor. Va acompañada la puesta en escena. Y es que la única que lo veia todo perfecto era mi àvia, ella siempre estaba encantada conmigo.... y, para ella, que fué la primera en escuchar la primera cosa que escribí, si mal no lo recuerdo, tendria unos 10 años. Esté dónde esté, se que siempre está encantada con todo lo que yo pueda hacer. Le dedico los últimos premios/regalos recibidos. Te envio un beso, muy, muy, muy grande. (a la vez, os hago un regalo/premio por cuadruplicado a todos los que me leeis, quiero compartirlo con quienes sois habituales) -muchas gracias-, para saber como son, clicar encima de las direcciones. No seré capaz de ponerlos en la página.

la nit és emboirada

2008-07-17T08:48:00.002+02:00

últimament passa tot sovint
serà per l’ humitat;
si pujo al terrat, la imatge és preciosa.
El Sagrat Cor del Tibidabo envoltat d’una broma que el fa un xic fantasmagòric.

A l’altre cantó de la ciutat, Montjuïc, amb el castell il·luminat,
dona un to de serenor.
Les llums de l’Exposició queden mig tallades per la boira,
difuminades, sempre son màgiques.
La nit no és clara, no és nítida.
La lluna queda braçolada per un fil tel;
quina estranya calma
quina estranya llum
no veig cap estel avui.

Allà al fons, sempre es veuen els avions
van en línea recta com si fos una carretera,
un darrera l’altre, quasi seguits.
Uns passatgers estaran de tornada a casa,
d’altres vindran per turisme o poca estada;
tots però, poden veure el mateix que jo.
Però de sobte….
totes les llums s’apagaran a l’hora
serà l’hora d’aclucar els ulls
…….ara és fosc……

dolors
17 juliol 2008

la noche es brumosa, últimamente pasa a menudo, será por la humedad. Si subo a la azotea, la imagen es preciosa. El Sagrat Cor del Tibidabo envuelto de una bruma que lo hace un poco fantasmagórico. Al otro lado, Montjuïc, con el castillo iluminado, da un toque sereno. Las luces de la Exposición, quedan medio cortadas por la niebla, siempre aparecen mágicas. La noche no es clara, no es nítida. La luna está acariciada por un fino velo. Que extraña calma, que extraña luz, no veo ninguna estrella. Allá al fondo, siempre se ven aviones, van en linea recta, como si fuese una carretera. Uno detrás de otro. Unos pasajeros estarán de vuelta a sus casas. Otros vendrán de turismo o por poco tiempo. Todos pueden ver lo mismo que yo. Pero de repente. Todas las luces se apagaran a la misma hora. Será la hora de cerrar los ojos. …..ya es de noche….

miro les esqueles, es cert

2008-07-12T22:33:00.000+02:00

i no m’amago quan m’ho pregunten. Curiosament, sempre que llegeixo un diari en un lloc que hi ha gent, quan arribo a la pàgina de les esqueles, apareix de sobte algú que fa la típica pregunta: “no em diguis que et mires les esqueles”?
Clar que les miro, perquè no?
D’entrada, no espero trobar la de cap conegut tot i que això no sempre es així.
Les miro per sobre, i, sempre n’hi ha que fan parar l’atenció.
La majoria son típiques, semblen fetes pel mateix patró. D’altres son corporatives, semblen posades per obligació.
Entre mig n’hi ha que inclouen algun fet o alguna paraula que les fa diferents i alhora entranyables. N’hi ha que son pura poesia.
De tant en tant, en surt alguna de colpidora. No coneixes ni a la família ni al difunt, però no et deixa indiferent.
Un dia, fa molt temps, vaig llegir algú que feia referència a l’enterrament d’un parent. L’havia fet de menys per no haver sortit mai del seu poble i no tenir ambició com ell.
Al veure tantíssima gent, li va fer pensar en quanta gent aniria si fos ell el de cos present.

dolors
12 juliol 2008

Reconozco mirar las esquelas. No lo niego cuando me lo preguntan. Es curioso, siempre, cuando leo un periodico en un lugar con mas gente, cuando llego a la pagina de las esquelas, siempre hay alguien que me hace la tipica pregunta “no me digas que miras las esquelas”?, por que no?. De entrada, no espero encontrar a ningun conocido, aunque no siempre sea asi. Las miro por encima, pero siempre hay alguna que llama la atencion. La mayoria son las tipicas, parecen hechas con el mismo patron. Otras son corporativas, parecen puestas por obligacion. Las hay que incluyen un hecho o una frase que las hace diferentes y a la vez entrañables. Otras, son pura poesia. A veces sin conocer ni a la familia ni al difunto, no te dejan indiferente. Hace tiempo lei una historia referida al entierro de un pariente del que escribia . Lo habia menospreciado por no no tener ambicion. Cuando vio a tantisima gente, le hizo pensar, en cuanta gente iria si fuese el el de cuerpo presente.

benvinguda a la "llibertat" !!!!!

2008-07-05T21:07:00.006+02:00

desprès d'anys de captiveri, ara li espera la resta de la vida empresonada,
es una gàbia diferent. Feta amb la bona voluntat dels qui diuen que l'estimen;
la van teixint com si fos una teranyina,
però no deixa d'ésser una gàbia.
Polítics, periodistes, gent del carrer....
mai més podrà fer “vida normal”,
no deixaran que sigui ella mateixa,
l'han fet seva.

On és l'humanitat?
no cal ser erudit per imaginar que desprès de tot,
s'ha d'anar trobant mica en mica l'entorn.
Tornar a conèixer i reconèixer
recuperar....? això sembla impossible.

Coses com, descansar, estar amb els teus,
amb el que temps enrere va ser quotidià.
No tenir agenda, no tenir que fer el cor fort,
tornar a casa
descobrir que tot està al mateix lloc on va quedar.
Que difícil deu d'ésser tot.

Plorar, plorar amargament pel temps perdut, per la por passada,
per la salut perduda, per la vida robada.
Aprendre, aprendre a riure un altre vegada.

Espero i desitjo,
que algú li faci entrega de la clau de la gàbia que viurà a partir d'ara.
Una gàbia al cap i a la fí.

dolors

5 juliol 2008

bienvenida a la "libertad" !!!!, depués de años de cautiverio, ahora le espera estar el resto de la vida prisionera, es una jaula diferente. Hecha con la buena voluntad de los que dicen quererla. La van tejiendo como si fuese una tela de araña. Pero no deja de ser una jaula. Politicos, periodistas, gente corriente. Nunca más podrá hacer “vida normal”, no dejaran que sea ella misma, la han hecho suya. Dónde está la humanidad?, no hace falta ser erudito para imaginar que después de todo, se debe encontrar poco a poco con el entorno. Volver a conocer y reconocer. Recuperar? Esto parece imposible. Cosas como, descansar, estar con los tuyos, con lo que tiempo atrás era cotidiano. No tener agenda, no tener que hacer de tripas corazón, volver a casa, descubrir que todo está en el mismo sitio que quedó. Que dificil debe ser todo. Llorar, llorar amargamente por el tiempo pérdido, por el miedo pasado, por la salud pérdida, por la vida robada. Aprender, aprender a reir de nuevo. Espero y deseo, que alguién le entregue la llave de la jaula que vivirá a partir de ahora. Al fin y al cabo una jaula.

era un pi

2008-07-01T17:57:00.002+02:00

era gran, frondós, era preciós.
Va anar a créixer en el lloc equivocat. Potser l’atzar. O potser algú amb intenció de veure’l créixer, el va plantar on no tocava.
Era prop d’una casa, d’una masia, que amb els anys va ser la seu social d’un club esportiu.
Feia goig, feia ombra i aixoplugava un munt de pardals, que atrevits, s’acostaven a les taules a picar engrunes de pa, o de’l que trobaven.
N’hi havia que s’enfadaven ja que algun cop queia algun “regal”.
Van fer reformes, i el disseny a vegades no contempla aquestes coses.
Amb un terra de rajola negre van improvisar un sot. Va quedar empresonat.
Era un pi majestuós, i les arrels, rebels, no quedaven quietes. No podia estar-se quiet.
Aquell terra immaculat es va obrir per tercer cop. Tenia els dies comptats.
Desprès d’uns dies seguits de pluja, diuen que l’arrel es va ressentir i van témer per la casa.
La serra mecànica es va encarregar de partir l’amenaça en uns moments.
Van deixar un metre de soca. S’hi podien veure els anells. Deuria tenir uns 30 anys; en els humans és -diuen- la millor edat.
Un migdia qualsevol, dinant, allà al davant; van venir els operaris a acabar la feina, amb un pic, una destral i una aixada.
Era un pi, i tot i el poc que quedava, ferit de mort del tot, no va deixar-se arrencar fàcilment. Els jardiners suaven de valent. I jo allà, en front d’aquella macabra escena, sense poder fer res.
Un dels homes en veure’m, no va entendre res. Cada cop de destral, em ressonava a mi i no podia deixar de fer un gest, com si acabés de rebre una pallissa.
Aquell dinar, no va arribar a els postres. Aquella tarda vaig ser incapaç de res. Aquell clot d’arbre va quedar vuit del tot..
Amb el temps, ho van tapar, amb lloses negres, de disseny. Ja ningú no s’enrecorda. És com si no hagués passat res.
Era un pi, era gran, frondós, era preciós.

dolors
1 juliol 2008

era un pino, era grande, frondoso, era precioso. Creció en el lugar equivocado. Quiza el azar o quizá alguien con la intención de verlo crecer, lo plantó en el lugar equivocado. Estaba cerca de una masia. Que con los años fue la sede de un club deportivo. Espectacular, hacia sombra y protegia a muchos gorriones, que atrevidos, se acercaban a la mesas a picar migajas de pan, o lo que encontraban. Havia gente que se enfadava. Alguna vez caía algún “regalo”. Hicieron reformas y el diseño a veces no contempla éstas cosas. El suelo de baldosas negras improvisaron un hoyo. Quedó prisionero. Era un pino majestuoso, y las raices, rebeldes, no estaban quietas. No podia quedar inmobil. Aquella terraza inmaculada se partió por tercera vez. Tenia los dias contados. Después de unos dias de lluvia, dicen que la raiz se resintió y temieron por la casa. La sierra mecánica se encargo de partir la amenaza en poco tiempo. Dejaron un metro de tronco, se podian ver sus anillos. Deberia tener unos 30 años, en los humanos es –dicen- la mejor edad. Un dia a la hora de comer, allí mismo, vinieron unos operarios para acabar la faena, con un pico un hacha y una azada. Era un pino, y con lo poco que le quedaba, herido de muerte, no dejó que lo acabaran de arrancar con facilidad. Los jardineros sudaban. Y yo allá, delante de esa macabra escena, sin poder hacer nada. Uno de ellos, al verme, no entendió nada. Cada hachazo, me resonaba a mi, y no podia evitar hacer un gesto, como si recibiera un latigazo. Aquella comida, no acabó con los postres. Aquella tarde fuí incapaz de nada. Aquel hoyo quedó vacio de muchas cosas. Con el tiempo lo taparon, con terrazo negro de diseño. Ya nadie lo recuerda. Es como si nada hubiera pasado. Era un pino, era grande, frondoso, era precioso.

la tarda no era maca

2008-06-27T08:52:00.002+02:00

el dia havia estat enterbolit, ventós
és l’endemà de la revetlla.

Els carrers estaven tots amb catifes de fulles,
semblava que era la tardor.
N’hi havia fulles de tot tipus,
de color marró dels plataners, de color groc de les alzines

Poca cosa es podia fer.
Anar a la platja ?
El mar estava embravit, perduda la calma dels petards de la nit,
no convidava a entrar-hi, tampoc a estirar-se damunt la sorra.
Però passejar. Això si que és podia.

Des de la punta de Sant Sebastià,
amb els texans doblegats, a modo de “pirates”
i les avarques a la mà,
mica en mica he fet la volta al mon.

Gent de tots colors i totes les races,
pells fosques de països càlids,
d’altres amb aspecte de país nòrdic;
calçats amb trajes de neoprè i armats amb una taula de surf.

Nens jugant a fer castells de sorra, a saltar les ones.
Uns quants, dormint tan profundament, que serien incapaços
de notar l’aigua de les onades mullant la seva pell

Cabells rosos, panotxes, negres, rinxolats.
Cues llargues, rastes, trenes, cabells rapats.

Prop de la Vila Olímpica, en una terrasseta d’un bar,
un cambrer d’aspecte hindú;
enfundat en una jaqueta blanca impecable,
cordada amb botons argentats,
acabava de fer el punt exòtic de la tarda.

De tornada, per la vora del mar
una cosa platejada m’ha cridat l’atenció.
Era una moneda tota gastada;
la d’anys que estaria allà amagada.
Ara l’onada l’ha arrossegada.

Qui sap si estava en un cofre guardada
a les bodegues d’un vell galió.

dolors

27 juny 2008

la tarde no era buena, el día estaba nublado, ventoso, es el día después de la verbena. Las calles adornadas con alfombras de hojas. Parecía el otoño. Había hojas de todos tipos. De color marrón la de los plataneros, de color amarillo la de las encinas. Poco se podía hacer. Ir a la playa?. El mar estaba embravecido, pérdida la calma del estruendo de los petardos de la noche anterior. No invitaba a entrar, tampoco a tumbarse en la arena. Pero pasear.... Desde la punta de Sant Sebastià, con los tejanos doblados a modo de “piratas” y las abarcas en la mano. Poco a poco he ido dando la vuelta al mundo. Gente de todos los colores y todas las razas, pieles oscuras de países cálidos, otros de aspecto de países nórdicos, calzados con trajes de neopreno y armados con una tabla de surf. Niños jugando con la arena, haciendo castillos, saltando las olas. Otros dormidos tan profundamente, que serian incapaces de notar el agua de las olas mojando su piel. Cabellos rubios, pelirrojos, negros, rizados, colas largas, rastas, trenzas, pelo rapado. En la Vila Olímpica en una terraza de un bar, un camarero de aspecto hindú, enfundado con una chaqueta blanca impecable, con botones de color plata, acababa de dar el punto exótico de la tarde. Ya de vuelta, por la orilla, una cosa plateada me ha llamado la atención. Era una moneda gastada. Cuantos años haría que estaba allá escondida. Arrastrada por las olas. Quién sabe si estaba en un cofre guardada en las bodegas de un viejo galeón.

crema a la foguera

2008-06-22T21:57:00.000+02:00

tota classe de mobles i trastos vells
el foc viu, les flames altes.
Salten les espurnes com si fossin llàgrimes.

Mica en mica van cremant
petits trossos de vida
records que eren guardats als fons dels calaixos
al fons de l’ànima.

La vida, a vegades crema
al mig del pit, però no es nota
no surten flames
crema cap a dins.

Només queden les cendres
i el vent, distret, les farà escampar
lluny, molt lluny
i quedarà difuminat……
barrejat amb el fum de tantes altres fogueres
què estan enceses
escoltant l’esclat dels coets
a la nit de Sant Joan

dolors
22 juny 2008

quema en la hoguera, toda clase de muebles y trastos viejos, el fuego intenso, las llamas altas. Saltan chispas a modo de lágrimas. Poco a poco se van quemando, pequeños trozos de vida, recuerdos guardados en el fondo de cajones, al fondo del alma. La vida, a veces, quema, en el centro del pecho, pero no se nota. No salen llamas Quema hacia dentro. Sólo quedan cenizas, que el viento, caprichoso las esparcirá, lejos, muy lejos. Y quedará difuminado..... mezclado con el humo de otras hogueras, que están encendidas, escuchando el estallido de los coetes, en la noche de Sant Joan

a vegades em pregunto

2008-06-18T16:46:00.009+02:00

fins a quin punt invadim la privacitat de les persones
o tafanegem la vida d’ells fent-nos partícips de les seves coses.

A vegades em pregunto
on comença i on acaba el què és propi i el què és per compartir.
A vegades em pregunto si això de “mostrar-nos”,
aquest acte d’exhibicionisme correspon una mica a les ganes d’ensenyar, de compartir, d’agradar, de donar a conèixer.

Durant les “passejades” coincidim amb més gent que fa coses semblants, i alhora diferents.
Amb uns ens aturem, i amb d’altres passem de llarg. Com la vida mateixa.

Simpaties anònimes. Qui sap si, alguna ànima solitària.
Aficionats a l’escriptura, d’altres a les fotografies, a la música.

No deixo d’estar sorpresa desprès de tots aquests mesos,
de l’abast que tot això té.
No deixo de sorprendrem de molts escrits que m’arriben a impactar,
per un motiu o d’altre.

I no deixo de pensar, molt sovint, que la pantalla se’m fa petita.

dolors

18 juny 2008

a veces me pregunto, hasta que punto invadimos la privacidad de las personas, o fisgoneamos su vida participando de sus cosas. A veces me pregunto dónde empieza y dónde acaba lo que es propio y lo que es para compartir. A veces me pregunto si el hecho de “mostrarnos”, éste acto de exhibicionismo, corresponde un poco a las ganas de ensenyar, de compartir, de gustar, de dar a conocer. Durante los “paseos”, coincidimos con más gente que hace cosas parecidas y a la vez diferentes. Con unas nos detenemos y con otras, pasamos de largo. Igual que en la vida. Simpatias anónimas. Quien sabe si alguna que otra alma solitaria. Aficinionados a la escritura, otros a la fotografia, a la música.... No dejo de sorprenderme, después de todos éstos meses del alcance de todo. No dejo de sorprenderme de lo que me llegan a impactar algunos de los escritos, por el motivo que sea. Y no dejo de pensar, muy a menudo, que la pantalla se me hace muy pequeña.

hola Nadaq

2008-06-14T19:34:00.002+02:00

esto de la inspiración, como te dije, ocurre que no siempre está disponible, ni a punto. Por lo que a veces ya tienes ideas, ya. Pero las guardas, como los botes de conserva, para cuando hay escasez. Los que viven de esto le llaman pánico al papel en blanco. O en el caso más moderno a la hoja Word del ordenador.

Hay veces que es como si enfermaras, otras, saltas de la cama sobre las 03.00 de la madrugada (dicen que es la hora de máxima inspiración), porque se te ocurre el inicio de algo que te gusta, así como queda, pero si en ese momento no lo anotas, ni te deja dormir ni luego te acuerdas.

Luego intentas que no se note, que no traspase los límites “normales”, pero vas por la calle y …. todas las musas deciden revolotear por tu cabeza y en ese momento no tienes ni un triste papel, y, piensas….. horror que el Alzheimer no haga acto de presencia.

Y en el fondo, sabes que es lo que más me gusta de todo esto? empezar a recibir comentarios –será por vanidad-?. Creo que no hay dinero que pague una sola letra, una sola palabra, una sola frase. Ninguna muestra de agradecimiento será suficiente para expresar ese sentimiento que me gustaría transmitir.

Cambio y corto, que si vacío ahora todos los botes, me quedará la despensa vacía…….

dolors

14 juny 2008

hola Resq . això de la inspiració, com vaig dir-te, passa que no sempre està a punt. Ja en tens d’idees, ja. Però les guardes, com els pots de conserva, per quan no n’hi hagi. Els que viuen d’això li diuen pànic al paper en blanc, o en el cas més modern, a la fulla Word de l’ordinador. Hi ha cops que es com si emmalaltissis, d’altres, surts de cop del llit al voltant de les 03.00 de la matinada (diuen que és l’hora de màxima inspiració), se t’acut el començament d’alguna cosa que t’agrada, tal i com queda, però si en aquell instant no ho anotes, ni et deixa dormir, ni desprès te’n recordes. Procures que no es noti, que no traspassí els límits “normals”, però vas pel carrer i….. totes les muses decideixen voletejar pel cap i en aquell moment no tens ni un trist paper, i, penses….. horror que l’Alzheimer no faci acte de presència. En el fons, saps què es el què més m’agrada? rebre comentaris –serà la vanitat-?. No hi ha diners que pagui una sola lletra, una sola paraula, una sola frase. Cap mostra d’agraïment serà prou per expressar aquest sentiment que m’agradaria transmetre. “cambio y corto”, que si buido ara tots els pots, em quedarà buit el rebost…..

encara no fa l’any que tinc moto

2008-06-10T16:29:00.003+02:00

té el color del mar de la platja que m’agrada
he fet els 1000 Km
volia posar-ho per escrit, però en cap sortia el que pretenia dir.
he passat dels 1000, no gaires més
dons tampoc faig grans trajectes
això si, d’anècdotes les que vulguis

El dia que la vaig anar a buscar, el de la botiga
amb to protector em va dir de donar una volta darrera meu.
Darrera? Si no sé si tindré prou equilibri tota sola. T’atreveixes a anar de paquet?
No !!!! darrera teu.... però corrent.

Quina imatge. He de reconèixer que em va encantar.
Vaig estar a punt de donar una volta més,
i mirar per el retrovisor l’escena.

No sé com he pogut trigar tants anys a comprar-la,
podria seguir i no acabaria.
Té un punt de perill, de risc, de frescor, de llibertat, de respecte.
L’aire, la velocitat..... tot queda tancat dintre del casc, aïllat

M’acaben de posar la primera multa. D’aparcament. Quins nassos !!!
que’n feia d’anys que no em multaven. L’últim cop, me’n van posar tres de cop.
El que més m’ha sorprès ha estat el document. Ja no l’escriuen a mà, es fet per ordinador, i fins i tot, hi ha un codi de barres.

Vaig anar a un sopar. On la vaig deixar segur que no molestava,
el colmo de tot va ser, que compartíem taula amb un agent de la Guardia urbana.
Ara, m’he d’afanyar a anar a pagar, per no tenir recàrrec.

dolors

10 juny 2008

no hace ni un año que tengo moto, tiene el mismo color del mar de la playa que me gusta, he hecho ya los 1000 Km, queria hacer un escrito pero ninguno me gustaba. Ahora llevo 1000 y unos poquitos más, tampoco hago grandes trayectos, pero de anecdotas todas y más. El día que la compré, el que me la vendió, con un tono protector me dijo que daria una vuelta con él detras. Detras ? si no se si tendré equilibrio suficiente. Te atreves a ir de paquete ? No.... detras tuyo, pero corriendo. Que imagen. Debo reconocer que me encantó. A punto estuve de hacer otra vuelta y mirarlo de nuevo por el retrovisor. No se cómo he podido tardar tantos años en comprarla, podria decir todo lo que pienso y no acabaria nunca. Tiene un punto peligroso, de riesgo, de libertad, de respeto. El aire, la velocidad.... todo queda dentro del casco, aislado. Me acaban de poner mi primera multa. Por aparcar mal. Hacia años que no me multaban. La última vez, recuerdo que me pusieron tres a la vez. Lo que me ha llamado la atención es el documento. Ya no lo rellenan a mano, lo hace un ordenador y lleva código de barras. Fui a cenar, donde la dejé no molestaba, el colmo fue, que entre los comensales habia un agente de la Guardia Urbana. Ahora tengo que apresurarme a pagarla para no abonar el recargo.

al llarg del dia

2008-06-05T18:30:00.001+02:00

passo unes quantes hores davant un ordinador, i des de fa un temps m’hi fixo.
Tan l’ordinador com el mòbil, tenen el rellotge en format digital.
Curiosament, molts cops que miro l’hora, una cosa hi ha que em sorprèn, marca les 11:11, 15:15, 22:22, sempre van aparellats.
De vegades son cap i cua 10:01, 13:31, 20:02 .......
Algun cop, s’adivinen números que coincideixen amb dates memorables, aniversaris, celebracions, PINS i combinacions numèriques que guarden grans secrets.
Hi ha una hora, les 00:00, que em transporta a un conte molt famós. Em ve sempre al pensament, quan la carrossa es va tornar carabassa.
N’hi ha una especialment simpàtica, quan marca les 00:07, que per atzar a la meva vida (laboral) és la numeració final del meu CD.
Quan truco per alguna avaria del PC, no puc deixar de fer, amb veu una mica socarrona, les tres últimes xifres. Com si a una pel·lícula estigués.

No sé què pensar... potser necessito unes vacances...un moment, sona el mòbil, ara són les ...18:18 h. Ostres !!!!! ara me n’adono de quin dia és el 06 del 06 ...

dolors

5 juny 2008

Durante el día, paso unas cuantas horas delante la pantalla de un ordenador, desde hace tiempo me fijo. Que tanto el ordenador como el movil tienen el reloj en formato digital. Será curiosidad pero muchas veces que miro la hora, hay algo sorprendente, las 11:11, 15:15, 22:22, siempre números aparejados. Otras veces son capicua 10:01, 13:31, 20:02.... otras, aparecen números que coinciden con fechas memorables, aniversarios, celebraciones, PINS y combinaciones numericas que ocultan grandes secretos. Cuando marca las 00:00 mi imaginación me lleva a un cuento muy famoso, el de la carroza que se convierte en calabaza. Hay otra especialmente simpática, las 00:07, que por azar de mi vida (laboral) es la numeración final de mi CD. Cuando llamo por alguna averia en mi PC, no puedo dejar de hacer, con voz algo socarrona, las tres últimas cifras. Como si estuviese en la pelicula. No se que pensar.... quiza necesite unas vacaciones..... un momento, suena el movil, son las..... 18:18 h. Ostras !!!! acabo de darme cuenta de que estamos en el dia 06 del 06.....

col•locada estava l’orquestra

2008-05-28T23:01:00.000+02:00

tots els músics al seu lloc
violinistes, trompetistes, pianista, violoncel.listes i contrabaixista.....

No l’he deixat de mirar,
era un noi jove, de quasi 2 metres d’alt
agafava aquella peça com si fos una baldufa.
No se si és habitual, però jo diria que ballava
i el contrabaix, quasi tan gran com ell
-com un violí al conte d’Alícia en el país de las maravillas-
el feia rutllar d’un cantó a l’altre;
davant i darrera, amb la mateixa traça que el feia sonar.
Amb cara de satisfet, de disfrutar del que feia.
Sentint la música.
Fins i tot, aplaudia diferent.

dolors

28 maig 2008

a punto está la orquesta, todos los musicos en su sitio, violinistas, trompetistas, pianista, violoncelistas y contrabajista.... No he dejado de mirarlo, era joven, de casi 2 metros de alto, cogia aquel instrumento musical como si fuese una peonza. No se si es habitual, pero parecia que bailaba y el contrabajo, tan grande como el –como un violín en el cuento de Alicia en el país de las maravillas-, lo movia de un lado a otro; delante y detras, con la misma pericia que lo hacia sonar. Con cara de satisfecho, de disfrutar con lo que hacia, sintiendo la musica. Incluso aplaudia diferente a los demas.

gràcies

2008-05-26T08:45:00.003+02:00

gràcies Plugim Constant per el “premi dard 2008” , i moltes gràcies també a tu Eli per el “premio al blog luz de gas” sempre es agradable rebre aquestes atencions. Gràcies de nou Maria Jesús per el “premi amigos para siempre”, aquest em fa una il·lusió especial, ja que em recorda molt a la cançó de les Olimpíades de Barcelona, una època en la qual guardo molts i bons records.
I com que hi ha unes normes que només pel fet de ser normes em venen ganes de saltar-les. Intentaré fer un repartiment equitatiu.
Trio als cinc primers que em deixin un comentari en aquest post. Serà com un tres per un. N’estic segura d’haver fet una tria ben feta.
Cap d’aquests premis té sentit sense les vostres visites i sense els vostres comentaris.
Una forta abraçada a tots.
Felicitats als premiats !!!!!

dolors

26 maig 2008

*no se si sabré sortir-me en penjar el premi en aquesta pàgina*

gracias Plugim Cosntant por el “premi dard 2008”, y muchas gracias también Eli por el “premio al blog luz de gas” siempre es agradable recibir éstas atenciones. Gracias de nuevo Maria Jesús por el “premio amigos para siempre”, éste me hace una especial ilusión, ya que me recuerda la canción de las Olimpiadas de Barcelona, una epoca que guardo muchos y buenos recuerdos. Y como hay unas normas que sólo por el hecho de ser normas, tengo unas ganas enormes de saltarmelas. Intentaré hacer un reparto equitativo. Escojo a los cinco primeros que dejen un comentario en éste post. Será como un tres por uno. Estoy totalmente segura de haber acertado. Ninguno de éstos premios tiene sentido sin vuestras visitas y sin vuestros comentarios. Un fuerte abrazo a tod@s. Felicidades a l@s premiad@s !!!!! *no se si seré capaz de colgarlo en la pagina*

cavallet de mar

2008-05-19T21:32:00.002+02:00

(gén. Hippocampus, fam. Signátidos)
teleósteo con el cuerpo recubierto por una coraza de anillos comprimidos lateralmente, cuya cabeza recuerda la de un caballo. (vive en los mares calidos y templados).

I jo sempre que en miro un, senzillament veig un animalet simpàtic, amb un posat entre vergonyós i no haver trencat mai un plat.
Amb un cos curiós. Una cua de joguina, amb la mirada demanant perdó per haver fet una entremaliadura i una boca acabada amb forma de trompeta.

Des de sempre m’han agradat. Sembla que vinguin d’un mon apart. Recuperats de la prehistòria o del més enllà. Es gronxen dins el mar, amb moviments diferents als peixos. Van drets.

Un conegut em va dir que me’n portaria algun. L’home té poca memòria i no l’he insistit.
Dijous en una botiga, a la prestatgeria, en vaig veure un. Era un puzzle en 3D, a punt vaig estar d’anar-me’n sense ell.
Però aquella mirada entremaliada que té, em va fer girar i tornar enrera.
Ara el tinc al secreter de l’entrada. Enfilat en un peu blau que fa pensar amb l’oceà, voltat d’un parell de trofeus i d’una bola del mon que va venir de Praga, juntament amb una foto emmarcada.

Si per la porta entrés un decorador/interiorista...................
No li faria pas l’ullet com li faig jo quan el veig.

dolors
19 maig 2008

caballito de mar.- siempre que veo uno veo a un animalito simpático, vergonzoso y con cara de no haber roto nunca un plato. Tiene el cuerpo extraño. La cola de juguete y una mirada como pidiendo perdón por haber hecho una trastada, y la boca con forma de trompeta. Me han gustado siempre. Parece que vengan de un mundo a parte, recuperados de la prehistoria o del más allá. Se columpian en el mar, diferentes al resto de los peces. Un conocido me dijo que me daria uno. Tiene poca memoria y no le insistí. El pasado jueves en una tienda, en la estanteria había uno. Era un puzzle en 3 D, casi que me marche sin el. Pero su mirada traviesa, me hizo dar media vuelta. Ahora esta en el secreter del recibidor de casa. En una base azul que recuerda el oceano, entre dos trofeos y una bola del mundo que llegó de Praga, junto un marco de fotos.
Si entrase un decorador/interiorista, no le guiñaria el ojo como cuando lo miro.

gràcies de nou

2008-05-18T17:56:00.006+02:00

Gràcies un cop més Maria Jesús , per fer-me partícip d’aquest nou premi “blog amigable” , i perdona el meu retard en fer-ho saber.
Intentaré repartir la il·lusió que dóna el rebre un guardó.
No hi ha millor premi que poder expressar, transmetre, sentir i viure....

Per això el vull compartir amb:

Nadaq
Planeta aigua
Plugim
Toni bra
Yraya

dolors
18 maig 2008

*no se si sabré sortir-me en penjar el premi en aquesta pàgina*

gracias una vez mas Maria Jesús, por hacerme participe de este nuevo premio “blog amigable”, te pido disculpas por el retraso. Intentare repartir la ilusión que da el recibirlos. No hay mejor premio que poder expresar, transmitir, sentir y vivir…. Por eso lo quiero compartir con……. *no se si seré capaz de colgarlo en la pagina*

la nit sencera feia temps que no la dormia

2008-05-12T23:03:00.002+02:00

el pensament, captiu d’una imatge desconeguda.
No te cos, no te forma. Només sap que existeix;
la veu queda difosa en la llunyania,
perd el so.
Percep el plor com si fos allà mateix,
rellisquen les seves llàgrimes alhora
ningú no les veu.
Amaga el plor i queda tancat al pit
el sentiment de dolor. Fa mal.
Acumula frustració, desesperació.
Es repeteix que les coses no es fan així.
Espera aquella escletxa que farà trontollar la paret que s’alça davant.
Cada cop les forces minven. La fantasia mai no ha estat el seu fort

........ hipòcrita?
potser si

dolors
12 maig 2008

la noche entera hace tiempo que no la duerme, el pensamiento, apresado de una imagen desconocida. No tiene cuerpo, no tiene forma. Solo sabe que existe; la voz se pierde difusa en la lejanía. Percibe el llanto como si estuviese cerca, resbalan las lágrimas a la vez, nadie las ve. Las esconde, queda encerrado en el pecho el sentimiento de dolor. Duele. Acumula frustración, desesperación. Se repite que las cosas no se hacen así. Espera una grieta que haga tambalear la pared. Las fuerzas escasean. La fantasía nunca fue su fuerte……..hipócrita? quizas si.

al costat d’un contenidor d’escombraries

2008-05-07T14:47:00.002+02:00

hi havia un tros de fusta blanca, amb forma de quadrat,
en veure’l ràpidament es va posar en marxa la imaginació.
Al igual que un captaire recull coses que els demés llencen i amb la mirada inquisidora de gent que per allà passejava, marxo cap a casa amb aquell tros de fusta sota el braç.
De moment va quedar aturat al menjador, arrepenjat en una cadira esperant un moment d’inspiració.
Dies i dies en espera.... Tot segueix al mateix lloc.
Per fi, ja està, ja sé què dibuixar !!!
Buscava alguna cosa amb molt de color, alegre. I darrera la tapa d’un llibre de fonts, està la foto, com si esperés que el triés. Es diu la font del Drac.
Per colorit no serà, tampoc sembla gaire complicat.
L’esbós ja l’he acabat i ha recuperat el lloc del dia que va quedar clavat a la cadira.
Mentre menjo, el tinc de cara i no vegeu quin joc que dóna. Imagino mil maneres de pintar-lo. Amb la paleta a la mà, amb tots els tubs buidats per fer barreges. Pinzells de tota mena.
Veig tots els colors brillants, intensos, llampants i fins i tot, el drac sembla que somrigui. Deu pensar, ja estic ben apanyat !
No sé quan l’acabaré, no tinc presa, ja que per esgarrar-lo sempre estic a temps.
A més, no m’agrada tenir quadres a la paret.
I mentrestant, mai hagués pensat que això de pintar fos tant emocionant.

dolors
7 maig 2008

apoyada en un contenedor de basura, había un trozo de madera blanca, con forma cuadrada, al verlo, rápidamente se puso en marcha la imaginación. Al igual que un mendigo recoge cosas que los demás tiran y con la mirada inquisidora de la gente que paseaba por allá, me fuí a casa con aquel pedazo de madera bajo el brazo. De momento lo aparqué en el comedor, apoyado en una silla esperando un momento de inspiración. Días y días en espera.... todo sigue en el mismo sitio. Por fin, ya está, ya sé que dibujar. Buscaba una cosa con mucho color, alegre. Y detrás de una tapa de un libro de fuentes, como si esperase que lo escogiera, lo ví. Se llama la “font del Drac” (la fuente del dragón). Por colorido no será, tampoco parece muy dificil. El borrador ya está acabado, y ha vuelto al mismo sitio del día que quedo clavado en la silla. Mientras como, lo tengo de cara, y no podeís imaginar el juego que da. Imagino mil maneras de pintarlo. Con la paleta en la mano, con todos los tubos vacios para hacer mezclas. Pinceles de todas médidas. Veo brillar todos los colores, intensos, y, casi parece que el dragón sonrie. Debe pensar, ya estoy bien apañado !!! no se cuando lo acabaré, no tengo prisa, ya que para estropearlo siempre estoy a tiempo. Además, no me gusta tener cuadros en la pared. Y mientras tanto, núnca hubiese imaginado que ésto de pintar fuese tan emocionante

el seu nom es Ingrid

2008-05-03T07:42:00.003+02:00

neix a Bogotà (Colòmbia) un dia de Nadal, el 25 de desembre
va viure uns anys a Paris on va estudiar ciències polítiques.
torna a Colòmbia l’any 1989 i es va dedicar a la política com a ministre.
Va fundar el Partido Verde Oxigeno, però la seva principal dedicació era la lluita contra la corrupció.
L’any 2002 aspirava a la presidència.
Per donar suport a l’alcalde de S. Vicente del Caguan, decideix anar a aquella localitat, en contra dels advertiments fets per el govern. Dons l’avisen de la presència de guerrillers i de combats per tota la zona. Però ella indica al conductor que segueixi el camí.
Pocs quilometres més endavant és segrestada. Era un 23 de febrer de 2002.
Té mare, té fills, té família i amics;
fa poc s’ha sabut que la seva salut es greu. A més, pateix una profunda depressió.
El govern va anunciar que estaria disposat a canviar guerrillers per la seva llibertat.
Segueix captiva
El seu cognom es Betancourt.

dolors
3 maig 2008

su nombre es Ingrid. Nació en Bogotá (Colombia) un día de Navidad, el 25 de diciembre. Vivió unos años en Paris donde estudió ciencias políticas. Regresó a Colombia el año 1989 y se dedicó a la política, siendo ministra. Fundó el Partido Verde Oxigeno, pero su dedicación principal era la lucha contra la corrupción. En el 2002 aspiraba a la presidencia. Para dar su apoyo al alcalde de S. Vicente del Caguan, decide ir a aquella localidad, sin hacer caso de las advertencias del gobierno. La avisan de la presencia de guerrilleros y de combates por toda la zona. Ella indica al conductor que siga el camino. Pocos kilómetros después es secuestrada. Era un 23 de febrero de 2002. Tiene madre, tiene hijos, tiene familia y amigos; hace poco que se sabe que su salud es grave. Sufre una profunda depresión. El gobierno anunció que estaba dispuesto a cambiar guerrilleros por su libertad. Sigue cautiva. Su apellido es Betancourt.

moltes gràcies

2008-04-29T17:16:00.007+02:00

per recordar-te’n de mi Maria Jesús i donar-me aquest premi “blog dorado”. Felicitats a la resta d’afortunats. Repeteixo el que vaig escriure dies abans. Encara no conec com funciona, per allò d’ésser novata. Fa poc que volto per aquí i a part d’estar espantada, demano disculpes per la meva ignorància.

Aquesta “família” creix més ràpid del que jo puc assimilar i estic descobrint molt lentament blogs que son molt interessants, plens de proses i poesies magníficament escrites, reflexions que et deixen amb interrogants interns. Pensaments profunds. Precioses fotos, cançons que’t fan anar amunt i avall amb el túnel del temps. Comentaris que traspassen les lletres escrites i arriben molt propers.

En definitiva, m’envaeix una sensació molt difícil d’explicar, i cada dia que passa, em pregunto si seré capaç de mantenir la calma i estar a l’alçada de qui em pugui llegir, ja que hi han autentiques meravelles dins la red.

Sense dubtar-ho ni un moment, el millor premi es tenir les vostres visites, els vostres comentaris, i espero, com a amics, ja que per a mi la virtualitat no és més que una porta d’entrada. Si a més, resulta que us agrada, encara que només sigui una miqueta qualsevol dels escrits, que més puc demanar………..

Només queda un agraïment, gràcies a tu, que no tens blog, però que vas donar-me la idea de posar-ho per escrit. Saps que m’agradaria poder-ho compartir i celebrar.

Vull fer arribar aquest premi a:

mtrodesm.blogspot.com
sentimientosdealgodon.blogspot.com
sonquatredies.blogspot.es
zonadeu.blogspot.com
Nadaq te lo daria a ti también, pero veo que te lo acaban de dar. Se puede repetir ¿?

dolors
29 d’abril 2008

*no se si sabré sortir-me en penjar el premi en aquesta pàgina*

muchas gracias por acordarte de mi Maria Jesús y darme éste premio “blog dorado”. Felicidades al resto de afortunados. Repito lo que escribí dias antes. Aún no conozco como funciona, por eso de ser novata. Hace poco que estoy en éste mundo y además de estar algo asustada, pido disculpas por mi ignorancia. Esta familia crece más rápido de lo que puedo asimilar y estoy descubriendo muy lentamente blogs que son muy interesantes, prosas y poesias magnificamente escritas, reflexiones que te llenan de interrogantes. Fotos preciosas, canciones que te llevan a través del túnel del tiempo. Comentarios que traspasan los escritos y llegan muy próximos. En definitiva, me invade una sensación muy dificil de explicar, y cada día que pasa, me pregunto si seré capaz de mantener la calma y estar a la altura de quién pueda leerme, ya que en la red, hay autenticas maravillas. Sin dudarlo ni un momento, el mejor premio es tener vuestras visitas, vuestros comentarios, y, espero teneros como amigos, ya que para mi la virtualidad no es más que una puerta de entrada. Si encima, resulta que os gusta, aunque sólo sea un poquito, cualquiera de éstos escritos, que más puedo pedir……. Sólo me queda dar un último agradecimiento, gracias a ti, que no tienes blog, pero que me diste la idea de ponerlo por escrito. Sabes que me gustaria poderlo compartir y celebrar. Quiero hacer llegar éste premio a:

es molt aviat

2008-04-26T18:16:00.003+02:00

surto de casa i recordo aquella expressió de que encara no estan posats els carrers. M’agrada matinar. Tot quiet, adormit, fosc, com si fos teu.
Avui és el primer cop que puc escollir viatjar en tren o amb avió. Trio les dues opcions;
arribar a Madrid en tren es diferent, té algo d’especial.
L’estació encara no ha agafat el ritme. Molta claror però molt poqueta gent.
L’AVE inicia la marxa, lentament va agafant velocitat, encara és de nit, el dia es va aixecant, mandrós. Dintre els vagons tot va a una marxa ralentitzada.
Avisen de l’inici d’una pel·lícula. No puc sentir el títol.
M’acomodo per veure-la. Sembla que l’hagin triat expressament. Un cop s’acaba em deixa pensativa. Aprofito per esmorzar i llegir la premsa.
L’interventor amablement, em treu del dubte del nom de la pel·lícula. Fins i tot el títol es adient.

Es l’hora de tornada. La meva estada a la ciutat ha acabat. M’hagués agradat allargar-la, però no sempre es possible. Amb certa dissort em dirigeixo a l’aeroport.
Si m’afanyo podré agafar l’avió que està en pantalla, encara arribaré a bona hora aquest cop. Mentre el passatge es va acomodant als seus seients, intento adormir-me esperant l’enlairament. No ho aconsegueixo mai. Sempre em despejo quan comencen les indicacions de seguretat. Que curiós que ens ensenyin a inflar un salvavides.....
Ara agafa velocitat, es fantàstic !!! apunt estem d’aixecar el vol.
Uauuuuuuuuuuu !!!!!! anem de dret cap els núvols, els atravessem. Fabulós !!!!!!!
Que petit queda tot des d’aquí dalt, que enrera queda tot.

Perquè es faci més curta la tornada, agafo el llibre que tinc preparat.
En un capítol diu que sempre que agafis un llibre, sigui quina sigui la pàgina oberta, trobaràs alguna cosa que fa referència al moment que estàs vivint,
i es llavors quan recordo la pel·lícula del matí.

dolors
26 d'abril 2008

aviat serà 23 d'abril

2008-04-22T08:03:00.003+02:00

Ademès del dia dels enamorats, és el dia del llibre.Moltes editorials aprofiten a fer el llançament de llibres, signaran els exemplars els mateixos escriptors, és un dia de festa.
Molta gent comprará llibres que no lleguirà mai, que tampoc n’haurà sentit a parlar, però que no vol perdrés la festa, voldrà fer un regal. Els mitjans de comunicació parlaran de xifres milionaries. Èxits de vendes.
Fa molt temps vaig comprar un llibre. Encara està per desembolicar.

No fa massa, vaig fer un descobriment, els “blogs” . Escriure per plaer d’escriure. Deixant nua l’ànima sota els ulls i criteri de qui pugui lleguir-ho, des de llavors, tengo parte de mi tiempo ocupado en leer y disfrutar de unos “amigos” casuales o causales que conocí a través de Nadaq.
Gracias por aparecer por casualidad y pasear a través tuyo por un mundo de letras, música y sentimientos. Por abrir la puerta a ese entramado de personas cada vez más extenso que hemos coincidido.

Y haciendo referencia a una de las canciones que suenan de fondo al abrir tu blog “detalles” , por esa generosidad en tus comentarios. Porque esos detalles, hacen que mientras existamos recordemos. Y hoy precisamente por todo ésto te recuerdo.

Que tingueu tots un feliç dia.

dolors
22 d'abril 2008

avui estava contenta

2008-04-17T00:08:00.001+02:00

dona gust passejar per el centre
la meva és una ciutat que visita molta gent, venen de molt lluny
estem en plena primavera. Sol, claror, els arbres tenen color de verd nou.

Una noticia tira per terra tota il·lusió
han començat a tallar alzines centenàries a Collserola
tot aquest “arbricidi” per una montanya rusa.

Encara però, podem estar contents. Irònicament un portaveu del Tibidabo
optimista i cínic, diu que no arribaran a ser les 58 que estaven previstes.
De res han servit els escrits que s’han fet per a concienciar, les mobilitzacions.....
De res serviran ara les lamentacions
els arbres ja no hi son.

Fa poquets dies, es va celebrar la festa de la primavera,
van plantar un fotiment d’arbres. Tots van sortir a la foto.
Això si, la majoria amb l’etiqueta de qui els ha plantat.
Igual que la roba de marca.
Quants d’aquells arbres plantats seguiran vius hores d’ara ?
No recordaran que s’han de regar.

Pensar que avui estava contenta

dolors
16 d'abril 2008

amb una mica de retard

2008-04-15T11:26:00.005+02:00

Atordida davant una sèrie d’esdeveniments i sense saber massa on estic ficada, rebo un “premi” "esfuerzo femenino" del que estic tant agraïda com sorpresa.
Sóc una mica lenta de reflexes i un tant -inicialment- tímida, això fa que tot sigui una mica més complicat.
Ara per ara, no em suposa cap esforç escriure. Es més, l’esforç el fa qui em llegeix.

Aprofitant que no conec les normes i que si les sabés, m’encanta saltar-me-les, i per damunt de tot, per què em bé de gust, el repartiré d’aquesta manera:

2 …. En una isla
2 Secretos a Oscuras
2 Un rincón para la Música
1 Pocas luces

Qui es preguntí perquè, tan sols ha de clicar al damunt i ho sabrà.

dolors
15 d’abril 2008

*no se si sabré sortir-me en penjar el premi en aquesta pàgina*

igual que en un malson

2008-04-11T19:39:00.003+02:00

Compro bitllets per a fer un viatge. Me’ls donen diferents, però en aquell moment no me n’adono.
Creiem que coincidirem, que anirem al mateix lloc. L’única coincidència és el dia de sortida. Potser no pujarem al mateix avió. Les maletes tenen la mateixa destinació, els hi han posat idèntica etiqueta.
Aterrem en un país que no és el que volíem. Sense entendre l’idioma. Sembla haver-hi gent coneguda. Sempre passa quan surts fora. Son cares que et sonen. Però què lluny estem de tot.
És possible que planegéssim aquest viatge? quan de temps deu fer d’això? ara no recordo a quina maleta he desat els records.
De cop i volta, com si estigués a la cinta que transporta l’equipatge que va girant i girant, torna a sortir cada cop, però allà queda, equivocada. Anirà a parar a un magatzem , per si algú la reclama. La nau està plena a vessar, tot són histories similars.
De sobte desperto desorientada, angoixada.
I recordo que fa temps vaig perdre una maleta. I ara no sé si és de debò.

dolors
11 d'abril 2008

com aquell que no vol

2008-04-08T14:44:00.002+02:00

he quedat totalment atrapada pel mon blocaire.
Aixó ha provocat una sèrie de reaccions

Emoció: es diu d’aquest pesssigolleig que tinc a la boca de l’estomec cada cop que llegueixo un comentari dels que feu, i que son millors que el post.

Emoció desbordada: es diu de l’estat a que m’heu acostumat.

Emocionada: així és com estic en aquests moments.

Desbordada: es diu de la situació que m’ha portat a no dormir per les nits, a no menjar durant el dia, a tenir…..

Eufòria: es diu a com em veuen els que estan a prop meu des de fa un temps.

Conclusió: L’equip mèdic creu que no hi ha remei que curi aquests sintomes, pel que fa a un possible tractament, prefereixen deixar-la seguir com fins ara si es que aguanta i l’aguanten.
Encara no s’ha trobat la vacuna per tal d’immunitzar als qui estan al seu voltant. La familia demana una mica de paciència.

Bromes a part, voleu saber el secret ?, envolteu-vos de gent meravellosa, especial i estupenda.
Eternament agraïda.

dolors
8 d'abril 2008

tinc una colecció de varetes màgiques

2008-04-02T09:17:00.000+02:00

tenen formes diferents,
una està a la taula de la feina. Allà hi ha molt a fer.
És de metacrilat transparent.
Formava part d’una “mona”, era el seu ornament;
la vaig reconèixer de seguit;
i ja duu fets uns quants encanteris.

Un altre, la vaig trobar a una botiga de gominoles,
és negre, embolicada amb un plàstic transparent amb alguna lletra blanca.
La duc damunt ja fa molt de temps
i tot i que és difícil, no he sucumbit al plaer de menjar-la per complert.
Amb aquesta poquet he pogut fer,
necessita el seu temps.

Avui me’n han regalat una, que de totes, és ben diferent
aquesta és tipus tot terreny
és de totes, la més consistent.
Serà per coses més grosses, donada la seva procedència
M’he l’han dut de Girona, de la Catedral exactament.

Ara sols queda fer un “conjur”,
tot i ser dona afortunada
una mica de màgia no m’anirà gens malament.
Tinc alguna coseta per allà escampada
que necessita un retoc urgent.

dolors
2 d'abril 2008

molta sort i salut Albert

2008-03-28T22:17:00.000+01:00

No sé si entraràs algun cop en aquest blog, tot i que m’encantaria, però per si ho fas, escric això de pressa, no fos que encara no hagués tingut temps de penjar-ho.

Si per aquelles casualitats decideixes fer-ho, seria l’enveja d’amistats i coneguts que tenen la paciència de llegir-me de tant en tant.

Una casualitat va ser que estigués aquell dia en aquell lloc a aquella hora.
Es veia revolt de persones i vaig suposar que hi hauria alguna presentació. Pots creure que he guardat fulletons amb presentacions des de fa uns tres anys i per diferents motius no havia anat a cap ?

Si t’he de ser sincera, d’aquell llibre, precisament encara no havia sentit a parlar-ne, però de tu si.

Sóc aficionada al teatre d’aficionats, com a espectadora.
Sóc aficionada a llegir coses de coneguts.

Un dia la contra de “La Vanguardia” parlava de tu. L’entrevista era impressionant. Podria dir una llista inacabable d’adjectius. I em van recordar que havíem anat a veure una obra teva en el Teatre Malic Tu vida en 65 minutos.
Que eres guionista, que prometies, etc. que puc dir-te que no sàpigues....

I allà estaves, com podia dir-te tot això ?, no m’agrada acostar-me a les persones conegudes, entre d’altres motius per no molestar.

Em va quedar temps per anar a comprar el llibre El mundo amarillo. I pensar què et diria, ràpid i que simplifiqués tot en poc. Me'n vaig sortir força bé –modèstia a part-, el que sí sé, que vaig sortir molt contenta.

És molt important reconèixer el mèrit per transformar situacions que són dramàtiques, en situacions còmiques, però no per això menys profundes. La teva presència, les teves obres, el teu missatge, és encoratjador, positiu i necessari.

Per cert, em vas preguntar el meu nom per a la dedicatòria del llibre, no vaig tenir temps de dir que em dic Dolors.

dolors
28 març 2008

Aclivellat està el terra

2008-03-27T08:49:00.000+01:00

d’un lloc que fa temps que no plou.
Grotesca es veu l’església, desballestada, sense campanes.
S’erigeix sacrílega.
Un conjunt de maons mal col·locats, recorden part d’una casa,
queda al descobert el que va ser un cementiri;
no van deixar ni descansar en pau als morts.
Tot el que es veu, un dia va quedar negat, per portar aigua arreu.
Quina imatge més dantesca
estic en un poble mort
el van ofegar amb aigua i es va omplir de dol
gent que va deixar les seves cases
per a no tornar a passejar pels seus racons mai més
i ara, sura com un fantasma
ensenyant-nos lo malament que ho fem.
Miro al cel i no veig cap núvol
quantes llàgrimes caldrien per omplir l’embassament ?

dolors
27 març 2008

terrabastall de paraules

2008-03-23T16:45:00.000+01:00

Absència, admetre, admirar, animar, bategar, coincidir, compartir, convèncer, creure, defugir, demanar, desbocar, desesperar, desig, desil.lusionar, dir, divagar, dubtar, emmalaltir, encoratjar, enfollir, entendre, esperar, esquivar, estar, estimar, impaciència, intuïr, patir, plorar, pregar, recompossar, resistir, riure, sentir, ser, sommiar, somriure, sucumbir, témer

Paraules soltes sense cap sentit
només el que tú li vulguis donar
paraules sense lligar
que potser mai ningú dirà

dolors
23 març 2008

amb el teu permís

2008-03-17T11:16:00.000+01:00

Gemma guaita les flors que son boniques, recordes ?
el record que tinc del dia que vas començar
el blau dels teus ulls
barreja de cel i de mar.
No saps quanta raó tenies quan vas dir
que a faltar et trobaria.
Enrera queda la cala del Cap de Creus,
amb aquella estrella de mar tornada a l’aigua.
els geranis del balcó,
ja no es canta a l’oficina.
Queden però, immutables al pas del temps
les taules d’acces, de factures, IAE i manteniment’00.
En aquell any han quedat aturades
fredes, impassibles, burlones.
Recordo també, el dia que vas portar a la puça
saltant embadalida al teu voltant.
el pis desmantellat
i una porta de garatge tancant-se.
Va ser llavors quan em vaig adonar
de que anava de veritat.
Per fer-me venir a Mallorca
no has pensat res millor
que casar-te de debò.
Diferent fins i tot amb això
a la boda no venim, però si a la celebració.
M’en alegro de debò
que l’Huber sigui bon minyó.
I per fer-ho més important
aquí estem al teu voltant
Com una ensaïmada
tota farcida i ensucrada
que sigui presagi de la vida que tindràs a partir d’ara.

Per molts anys !!!!!!

dolors
15 març 2008

un escenari

2008-03-08T17:49:00.000+01:00

Tot de cadires buides, ben posades, arrenglerades,
tot està en penombra, quasi a les fosques.
S'hi veu un piano d'estudi, també hi ha un micròfon,
i segur que sonarà una guitarra.
Esperava veure una obra de teatre.
No esperava res més.
Son actors per afició.
Potser no sortiran mai a cap escenari.
Potser no trepitjaran mai cap teatre de renom,
ni seran forçament aplaudits.
Mica en mica, es van omplint les butaques
Cadascún ocupa el seu lloc.
Els tres timbres de rigor,
a punt està de començar la funció.
Sonen les primeres notes.
El piano és el millor,
l'acompanya una bonica veu
amb el rerafons de la guitarra,
llàstima que siguin curtes les cançons.
Perque l'obra..........
n'he vist de millors.
dolors
8 març 2008

aquella nit no vaig dormir

2008-03-02T23:41:00.000+01:00

Totes les melodies sonaven esvalotades,
totes les frases ballaven, es repetien un i mil cops
per tots cantons impregnades,
d'una coreografia tan dolça, tan subtil, d'una màgia inimaginable.
Aquella nit no vaig dormir
tots els sentits desperts, alerta,
els ulls closos,
en la quietut de la nit
en la foscó del meu pensament,
la meva veu,
presonera del tot
esperant que m'abatís, per fí la son
sonà el despertador.
Aquella nit no vaig dormir
no podía agafar la son.
dolors
2 març 2008

tot just a trenc d'alba

2008-02-26T14:30:00.000+01:00

El melodiós cant d'una merla acompanya al meu desvel,
dia a dia,
una bonica manera de treures la son.
Per la tarda, algún cop, pels carrers prop de casa, amagada entre matolls, s'en veu alguna,
sempre van de dos en dos, sempre van amb la parella,
buscant cucs dins l'herba. I si mires cap a dalt, están entre les branques d'una rovellada antena.
De mirada enjuguessada, saltarines, divertides.
Quina és la que em desperta ? Quina és tan matinera ? Quina es la cantarina ?.
Fa dies que em desperto en silenci,
fa dies que no les sento, i no sé on preguntar.
Avui un soroll m'ha tret el son,
era un clacar de gavina. No presagia res de bó.
Elegants però afamades,
deixen els matins sense so.
dolors
26 febrer 2008

moltes gràcies

2008-02-20T19:07:00.000+01:00

Vull donar les gràcies a tots i cadascun de vosatres pel suport i l'encoratgement rebut. Espero que la meva timidesa no hagi estat impediment per fer-vos arribar el profund agraïment que voldria expresar.
Amb gran sorpresa he rebut mails que m'han emocionat. Trucades d'ànim per si estava en hores baixes. Gràcies Teresa per donar-me un cop de mà amb aixó de la informàtica, Montse, Jaume, Sali, Albert, Cris, Nieves, Gemma, Lali, Sergi, Belén, Cristina, Sònia, Kris, Neus, Judit, Jofre...
Moltes gràcies, Jordina per les teves correccions.
A tots us estic molt agraïda, i sobre tot, gràcies a tú, per donar-me l'empenta, i amb aquest gest, fer-me viure moments que no oblidaré.
dolors
20 febrer 2008

al damunt d'una taula

2008-02-16T09:44:00.000+01:00

Fa temps hi tinc escampades, tot de peçes d’un puzzle
son de formes i colors diferents. N’hi ha un munt
no és gens fàcil d’anar-les col.locant
a vegades n’hi ha alguna que sembla que encaixi a més d’un lloc
d’altres, costen força de trobar
molts dies m’aturo a buscar, m'hi paso força estona
sembla que mica en mica prengui forma
però.....
M’en falta una
és una peça essencial
sé que si la col.loco, ja quasi estarà acabat
però.....
Fa ple de dies que la busco i no la sé trobar
em creia que estava barrejada, em fa ballar el cap
potser haurà caigut al terra
o estarà amagada
em porta de cap
seguiré buscant
fins que no la trobi, les demés no encaixaran.
dolors
15 febrer 2008

navegant per la nit

2008-02-05T14:35:00.000+01:00

buscant una illa que no estigui deserta, la llum del far avui no està encesa, avui no s'encén.
Com que és fosc no sé el camí, i les aigües son confoses, es barregen amb la nit.
Queda tant per veure, queda tant per dir.......
M'han dit que dins del mar hi ha una sirena que s'amaga pel matí.
Un cop em va semblar veure-la.
Però no li vaig dir.
dolors
5 febrer 2008

veïns de sempre

2008-01-29T19:50:00.000+01:00

Potser els anys de diferència no van acostar-nos més que per saludar-nos cordialment.
Pinzellades soltes d'humor queden ara en el record.
De matinada algún cop havien vingut els bombers a prop a apagar un petit foc.
Si es sentia un fort soroll. O un diumenge calorós, tot el carrer escampat de fulls de premsa.
Jo al balcó i tú a la finestra.
Fins que al bus no fa massa, coincidíem a l'hora de tornar a casa, esperava que al pujar tu ja hi fossis al seient, el viatge es feia més curt i distret.
Renquejant anaves dient que ara si estaves content. Els metges havien trobat el tractament.
L'últim cop no em vaig adonar quan em vas desitjar sort. Van quedar pendents dos petons i una abraçada.
Adeu veí, adeu amic
dolors
29 gener 2008

Àngels de la Guarda dolça companyia

2008-01-20T20:41:00.000+01:00

Gràcies per llegirme, tant de nit com de dia.

Àngels de la Guarda dolça companyia. Sé que de llum, amb tú mai me'n faltaria.

Àngels de la Guarda dolça companyia. Si només mengés quan et veig, com un fideu jo estaria.

Àngels de la Guarda dolça companyia. Tot un dia amb tu, que xulo que seria.

Àngels de la Guarda dolça companyia. No em vull possar transcendent, que plorant acabaria.

Àngels de la Guarda dolça companyia. Creus que es cursi aquesta poesia ?.

dolors

17 gener 2008

Fa dies que intento descriure i escriure

2008-01-20T20:27:00.000+01:00

La sensació de velocitat, del fred, del blau del cel, del vent, de la neu. Però la inspiració s'ha esfumat tan ràpid com una baixada de pista, que a la que et dones compte, ja ets avall de tot amb la sensació d'anar massa de pressa. No te l'acabaries mai. El cruixir de la neu als peus, la roba d'abric, la ventisca que s'aixeca amb les volves picant a la cara, el paisatge canviant d'un dia a un altre. L'alçada, ets tan amunt que fa vertigen mirar avall. Només tú.

De nit, la fosca cau per damunt dels camins i de les cases, amb tota il.luminació que poden donar els estels com si fossin fanalets. Si mires de lluny es veuen capritxosos grups de llum escampats, petits pobles que arreceren la vall, tranquils. Només tú. Dins d'el cotxe la música a tot volum sembla sortir de tot arreu.

Les muses m'han abandonat, han anat a un altre lloc. I fa ple de dies que no sé ni com començar. Més que escriure-ho s'ha de fer, no ho puc explicar, impossible. Jo no en sé. Mira que mentre estava allà em sortia tot rodat. Estic perdent les facultats. Quin còctel de paraules i de ......... que espessa...... cada cop em costa més....... no se si me'n sortiré, cada cop m'embolico més i més. Arribarà l'estiu, es fondrá tota la neu i jo aquí encallada sense saber sortir, amb el paper en blanc tot garabatejat. Treient i posant paraules. Tatxant les que hi son posades. I mentres, esperarè que arribi el proper hivern.

dolors

11 gener 2008

Marxarà el Nadal

2008-01-20T20:14:00.000+01:00

De mica en mica. S'aniran apagant els llums que adornen els carrers. Els operaris treuran les bombetes i tots els cables. Els guardaran per a l'any vinent. Per tot arreu hi haurà caixes de joguines buides, forexpan que protegeixen televisors, ordinadors, i jo que sé quantes coses més. Arbres crescuts a païssos freds, llençats per tot arreu, amb les garlandes encara posades. Uns altres estarán apilats esperant a ser retirats per a convertir-se en adob. I amb tot això, avui hi ha una lluna plena de postal, de cel de pessebre. La nit és serena i si obro les vidrieres del balcó, fent-li fer un joc amb el reflex del vidre, talment sembla que la lluna estigui dintre de l'habitació. Ostres !! que bonic que fa. De sobte m'enrecordo de l'estrella dels reis, potser ja es pot veure. No la reconec. N'hi ha una que sembla intermitent, quasi ni es veu. Allò d'allà sembla una constel.lació. Déu n'hi do quantes en veig per ser a Barcelona. Demà seguiré buscant. Si hi és, la trobaré.

dolors

26 desembre 2007

La pluja cau intermitent

2008-01-20T20:08:00.000+01:00

Sembla que estem a una ciutat d'Europa, per uns dies, el sol s'ha enretirat i deixa que els núvols, el vent, la bòira i la pluja estiguin a Barcelona. Recorda lleument una novela d'intriga, transcorren quasi sempre en llocs que no hi ha sol. Mil històries diferents. Els carrers no es passegan igual sota la pluja. No es veu més enllà que el terra lluent. No se sap si hi ha estrelles o la lluna. El paraigües no ho permet. I com si d'una ciutat d'Europa fossim, diferent a la nostra, forasters de nosatres mateixos en els llocs de sempre.

dolors

22 desembre 2007

L'atzar capritxós ha fet que coincidim més d'un cop

2008-01-20T20:03:00.000+01:00

Semblen els remolins que es fan amb les fulles caigudes dels arbres quan arriba la tardor. Sempre están allà mateix, sense ser sempre les mateixes, any rere any. Les bufades del vent els hi fa donar voltes, les escampa, les desendreça, les torna a amuntegar. Passa com les emocions, están quietes, com aturades, ordenades, i de sobte, ve una revolada i les escampa per tot el cos com si de fulles es tractés mogudes per el vent. No queda ni un racó indiferent. L'atzar capritxós s'escapa com el vent.
dolors
15 desembre 2007

Es un poble de mar.......

2008-01-20T19:51:00.000+01:00

Feia anys que hi volia anar. Potser no vem triar el millor dia. Allà estava amb la seva quietud i amb tota la seva calma, tot estava correctament al seu lloc. Com si es tractés d'una pel.lícula. Tot semblava un decorat.

Passejant-lo amb silenci, no hi havia res a dir, o potser sí, tantes coses......, però no sabia ni com començar.

Estava tot vist i només havien passat 10 minuts, quasi com tot el que podíem explicar-nos. Tants anys i tot es podia resumir en 10 minuts.

Quan vas a un lloc que sempre has volgut conèixer, t'adones que es com un passeig en el temps, tot té un altre perspectiva.

Em va commoure especialment un pica-porta fet de petxines totes lligades d'una corda. Per un moment, se'm va trencar la veu. Tota l'aigua del mar hi cabia en els meus ulls. I al fons, com a únic soroll, la remor del mar.

dolors

9 desembre 2007

La benvinguda per escrit

2008-01-20T19:45:00.000+01:00

Hola a tots els qui podeu llegir-me. Aquesta és la primera cosa que escric en un "blog" que no sé ni si quedará guardat, ja que no sé ni com funciona. De vegades la sensació de que mai no passa res d'extraordinari fa que no sàpiga ni que posar ni que dir. El dia a dia té coses que no li donem importància, pero possiblement en tinguin i molta. Avui però, em fa fins i tot una mica de vergonya dir més del que fins ara he dit. Prefereixo el contacte amb les persones. Tot i que de vegades no sigui possible. Acabo aquí per avui. No sé si és el millor dia per seguir.

dolors

2 desembre 2007