23 de gener, 2011

polsim de neu

enfarinat pel fred,
quan arriba l'horabaixa
el paissatge es mostra seré.

Impertérrit, imperturbable
veu els vehicles passar.
Lluny de preses,
aliè de problemes.

Té color de fred
que estoicament aguanta,
sense cap més possibilitat.
No es mou,
nomès ens pot veure passar.

Sempre allà,
fidel, canviant segons l'estació,
el color i la vegetació.
Arbres de branques despullades
despoblats de nius d'ocells.

Horitzó blanc
muntanyes nevades,
bullici de gent.

I jo, vaig cap el fred.
reconec el paissatge
canviant,
sofert
m'ofereix la calma anyorada.

És hivern
és la tarda
és l'ansia de l'encontre.

Davant meu
un cuc de llums vermells
en caravana.

dolors
23 gener 2011

polvillo de nieve, enharinado por el frío, cuando anochece el paisaje se muestra sereno. Impertérrito, imperturbable ve los vehículos pasar. Lejos de las prisas, ajeno a los problemas. Tiene color de frío que estoicamente aguanta, sin otra posibilidad, no se mueve, sólo puede vernos pasar. Siempre allá, fiel, cambiante según la estación, el color y la vegetación. Árboles de ramas desnudas despobladas de nidos de pájaros. Blanco horizonte, montañas nevadas, bullicio de gente., y yo, voy hacia el frío, reconozco el paisaje, cambiante, sufrido, me ofrece la calma añorada. Es invierno, por la tarde, es el ansia del encuentro. Ante mi, un gusano de luces rojas, en caravana.

7 comentaris:

Wambas ha dit...

Sembla un haiku de la tornada d'un diumenge d'esquiada, jeje. Molt maco, només em falta imaginar-te prenent una xocolata desfeta, la tassa entre les dues mans, per a agafar calor, mentre observes la caravana de cotxes. Una abraçada

Jordicine ha dit...

A mi l'hivern m'agrada més aviat poc, però he gaudit molt del teu poema. Una abraçada. Ens coneixem al sopar blogger.

Carles Casanovas ha dit...

És bonic, una mica tristoi, el veura el pas del temps inmarcessible i constant, és bo però des la llunyania, veura el fred des del
cor, veient com s'acaben els frets
i floreixen els ametllers...música den Vivaldi.

lali ha dit...

wuauuuuuuuu el enllaç amb les canços de la meva estimada Judit !!!!!

Carmen ha dit...

Me gusta mucho el poema, su dulzura, el ritmo pausado de las palabras, la quietud que abraza la realidad... lo que hay y su permanente cambio. El tónico del frío que a simple vista parece aletargar...

Deric ha dit...

i demà farà un any de la gran nevada!

DANI ha dit...

Ostres arribo una mica tard al post j aja ja.

I em reafirmo, no en se de fer fotos ;)

Petons